Era la crònica d'un premi anunciat, però hi ha hagut un plot twist inesperat que ha deixat tothom amb la boca oberta: El 47 i La infiltrada han compartit el premi de millor pel·lícula per primera vegada en la història dels Premis Goya, unint dues realitats en un reconeixement conjunt. Tanmateix, la pel·lícula sobre les lluites veïnals de Torre Baró era carn per als premis des que es va estrenar i ha anat recollint el que ha sembrat amb una dignitat aclaparadora. Ha guanyat cinc estatuetes, convertint-se en la més premiada de la nit amb una cinta rodada majoritàriament en català. Perquè el cinema català ha estat segurament el gran vencedor d'una nit atapeïda d'ovacions i emoció que ha ratificat les idees de casa nostra com un dels grans motors de la indústria. "Aquesta pel·lícula són les meves arrels i és un homenatge a la meva ciutat i la meva llengua", ha expressat Marcel Barrena en recollir el premi ex aequo. I ha tornat a recordar que l'article 47 de la Constitució espanyola (i de l'Estatut de Catalunya) diuen que tots tenim dret a un habitatge digne.
🟠 Guanyadors dels Goya 2025: tota la llista de pel·lícules i artistes
Tampoc no podia ser que Eduard Fernández no recollís estatueta en una de les seves millors temporades interpretatives, encara que aquesta vegada per interpretar Enric Marco, fabulador que durant anys va mentir dient que havia estat pres en un camp de concentració nazi, però que, tanmateix, va difondre millor que ningú la realitat que allà van viure els deportats espanyols. "Va ser algú que va fer moltes coses malament i altres bé, algú que va difondre la quantitat d'espanyols que van estar en els camps de concentració nazis", ha explicat l'actor, definint Marco com "el personatge més complex que he fet mai, contradictori, manipulador, estimable de vegades, d'una humanitat desbordant que és difícil comprendre, un ésser humà enorme". El reconeixement a millor actriu se l'ha emportat Carolina Yuste, regalant-li el segon premi de la nit a La infiltrada per interpretar l'única dona que va aconseguir infiltrar-se a ETA.
I el guionista Eduard Sola, guanyador de l'únic premi que s'ha endut Casa en flames, ha tornat a atiar amb un discurs potent a favor de tota una generació de mares que van viure pels altres, reflex de la Montse que va escriure per a Emma Vilarasau. "Som fills d'una multitud de supermares: ens van vestir i ens van alimentar amb pitjor sou que els nostres pares, i molts no van estar a l'altura, ni tampoc l'estat del benestar". Per la seva part, Pedro Almodóvar i La habitación de al lado han guanyat tres guardons —guió adaptat, fotografia i música per Alberto Iglesias, el més premiat de la història amb 12 premis—, empatant amb Segundo premio, que s'ha conformat amb el millor so, muntatge i direcció. I La virgen roja, Marco i La estrella azul han acumulat dos capgrossos cada una.
El 47 també ha liderat les interpretacions de repartiment, amb una Clara Segura que ha recollit el seu segon premi Goya per interpretar Carme Vila, mestra que va viure al costat de Manolo Vital i que va estar sempre compromesa amb l'educació. "Va fer una revolució més silenciosa ensenyant a llegir i escriure, ensenyant català als nens i a les nenes i també a les dones que no havien tingut accés a l'educació", ha manifestat el seu alter ego damunt de l'escenari. Entre nervis i crits de sorpresa també ha pujat a l'escenari el seu company Salva Reina, que a la pel·lícula interpreta un entranyable migrant andalús arribat a Catalunya. "Quina bogeria, això què polla és! Tot és possible a Granada!", ha cridat, emocionat i incrèdul a parts iguals. I li ha dedicat a "aquest catet andalús que, com dos milions d'andalusos, se'n va anar a buscar-se la vida; gràcies per donar-li veu a aquesta gent poderosa que va patir, cap migrant no és il·legal".
El degoteig de premis no ha parat de reconèixer el cinema català en totes les seves vessants. No va passar el tall dels Oscars, però l'Acadèmia ha reconegut el treball de La gran obra, del barceloní Àlex Lora, com a millor curtmetratge de ficció. I després d'emportar-se el Gaudí per una interpretació foscament meravellosa, una Laura Weissmahr ofegada en llàgrimes ha repetit com a millor actriu revelació per posar-se a la pell d'una mare en plena depressió postpart a la catalana Salve Maria. També ha estat de sort Emilia Pérez, que ha aconseguit el guardó a millor pel·lícula europea malgrat la polèmica que ha embolcallat Karla Sofía Gascón els últims dies pels seus tuits racistes i catalanòfobs.
L'arma massiva de la cultura s'ha utilitzat com cal per convertir la festa del cinema en una jornada de reclams i protestes. La lluita per l'habitatge ha estat la protagonista d'un dels discursos més reivindicatius, concretament el d'Eva Valiño, coguanyadora del premi a millor so per Segundo premio. Li ha dedicat a la seva germana Vanessa, que va morir fa poques setmanes i va lluitar incansablement perquè tothom pugui tenir una llar. "Ahir a Barcelona es va aconseguir parar el desnonament de Casa Orsola, crec que tots els que som aquí hauríem d'actuar; necessitem governs que apostin per les persones i que no comerciïn amb éssers humans", ha expressat als quatre vents.
També el canvi climàtic ha fuetejat la gala dels Goya, amb l'actor valencià Miguel Ángel Silvestre tenint un record per als afectats per la DANA, mentre a la seva esquena apareixien imatges de catàstrofes ambientals causades pel canvi climàtic. "Somio amb un futur on aquestes imatges no es tornin a produir", ha manifestat. I Aitana Sánchez Gijón ha recordat l'ardu camí que han recorregut les dones directores en recollir el Goya d'Honor, i és que ella només ha treballat amb quatre. "Les coses estan canviant i ja va sent hora, companyes", ha dit, i ha parafrasejat la gran Marisa Paredes: "No s'ha de tenir por de la cultura; cal tenir por dels nous imperialismes i de les neteges ètniques".
Precisament emotiu ha estat el moment en què la filla de Paredes ha pujat a l'escenari per retre-li homenatge a la seva mare, així com per agrair tot el suport rebut després de la mort d'una de les grans dames del cinema espanyol. "Ella se sabia estimada, però mai no es va imaginar quant", ha expressat María Isasi. "He tingut la mare més espectacular que podia tenir, ella em va ensenyar a ser jo mateixa, a volar, a dignificar aquesta professió i a ser agraïda; a parlar pels que no poden parlar i a lluitar", ha dit, per després donar pas a l'In Memoriam d'aquest any, recordant als que ja no estan entre nosaltres, com Teresa Gimpera, Elisa Montés, Jaime de Armiñán, Sílvia Tortosa o Fermí Reixach.
La gala ha durat gairebé quatre hores i ha estat sòbria i un pèl llarga en la seva litúrgia, encara que amb la música sent el refugi del cansament. Han cantat DELLAFUENTE i Lola Índigo versionant els versos del poema Verde que te quiero verde de Federico García Lorca o Alejandro Sanz fent-se seva l'Abre la puerta de Triana, tot un homenatge a l'art andalús. També ha estat icònic quan Miguel Ríos ha obert la gala amb el seu icònic Bienvenidos, o El amor de Massiel caient als llavis de Rigoberta Bandini. L'any que ve es compliran els 40 anys de la festa del cinema i es veurà si l'Acadèmia prepara festassa gran, un esdeveniment innovador a l'altura de quatre dècades de vida i que encoratgi els espectadors a quedar-se embadalits mirant els premis rere la pantalla. Perquè sense persones que els acollissin i molt amor per donar, el cinema no seria possible.