Aulús, Occitània, 20 d'agost de 1883. Un home d'excursió a la vall de Garbet és detingut per la Gendarmeria francesa a la vora de la cascada d'Ars, acusat de ser un republicà francès disfressat de mossèn. La policia el reté, l'acusa d'anar cap a Espanya per tal d'instaurar-hi la revolució i, quan li demanen algun document o passaport per acreditar-li la identitat, l'home els entrega l'única cosa que porta al damunt: l'edició d'un poema en català del qual assegura ser l'autor. En efecte, tal com li argumenta al sergent de la policia, el seu nom és Jacint Verdaguer, aquell fulletó titulat Oda a Barcelona ha estat editat per l'Ajuntament de Barcelona, l'home de la la foto a la contracoberta és ell i, tal com demostra la sotana que vesteix, no és cap republicà francès, sinó un capellà que fa de poeta. O un poeta que fa de capellà i que tres anys després es confinarà 47 dies per poetitzar una nació.
Barcelona, capital de la pàtria... però de quina?
Abans de parlar del confinament, però, anem a l’origen. L'anècdota de la curiosa detenció de Jacint Verdaguer en una de les seves expedicions al Pirineu serveix per comprendre bé qui era aquell home nascut trenta-vuit anys abans a Folgueroles, l’any 1845, i que 175 anys després del seu naixement és encara capaç de filtrar versos seus a cançons d’un grup tan popular com Manel. Fill d'una família pagesa, aquell mossèn tan poc cosmopolita que s'havia plantat a la cerimònia dels Jocs Florals de Barcelona l'any 1865 amb barretina i espardenyes potser era més modern que tots els que n'havien fet befa per vestir com un pagès endiumenjat.
Així ho va demostrar divuit anys més tard en aquella Oda a Barcelona, un cant a que la ciutat no renunciés al progrés ni al seu dret d'assolir l'autogovern català, això sí, sense oblidar mai els principis cristians. Qui era, però, aquell sacerdot que havia treballat fent missa al vaixell de la Companyia Transatlàntica, que ara vivia al Palau Moja fent de capellà domèstic del marquès de Comillas i que en ple 1882 escrivia "com si l'àngel d'Espanya abrigàs amb ses ales, perquè nostres ulls no s'hi entretinguessin, i nostre cor espanyol i català s'empleàs tot sencer per nostra amada pàtria"? Era, segurament, un romàntic. Un exponent de la Renaixença a qui la desena de travessies oceàniques i els viatges que van permetre-li descobrir món no havien fet res més que afermar-li una idea lúcida: per a Verdaguer, Catalunya és la seva pàtria i Barcelona la seva capital, ofegada dins una nació que ell considera Espanya.
Primera edició de l'oda A Barcelona. (Font: Viquipèdia)
Llegides així, les paraules avui ens sonen a federalisme de la tercera via, però segons esmenta el filòleg Narcís Garolera al pròleg de Pàtria, la ‘pàtria’ era per a Verdaguer el que avui coneixem com a nació, i la ‘nació’ el que avui coneixem com a estat. Sigui com sigui, influenciat pel catalanisme conservador d'arrel vigatana, Verdaguer creu que perquè la pàtria esdevingui nació necessita dues coses: que Catalunya recuperi la seva identitat i que Barcelona, des del cristianisme i la modernitat, la comandi. De la segona part de l'equació s'encarrega l'Oda a Barcelona, de la qual se'n van editar cent mil exemplars repartits a tota la població de la ciutat, quan els Ajuntaments, diferents als d’ara, repartien gratuïtament alguna cosa més que programes de Festa Major.
La muntanya com a inventari de la catalanitat
La primera part de l'equació, la que té a veure amb la catalanitat, ja feia anys que duia de corcoll a Verdaguer. Un any i mig més tard d'haver-se consagrat poèticament amb L'Atlàntida -de qui fins i tot el papa Lleó XIII diuen que en va fer bones crítiques-, l'any 1879 el poeta visita Sant Martí del Canigó i queda corprès per la magnificència del Canigó. Durant els quatre anys vinents i en una època en la qual l'excursionisme era minoritari, Verdaguer, com un romàntic a la recerca d'un passat històric gloriós amagat en les valls entre les dues Catalunyes, explora pam a pam la serralada pirinenca fent inventari de les llegendes sobre l'origen de la nació catalana.
Durant aquell temps, el poeta osonenc posa les seves qualitats artístiques al servei de la Renaixença i, concretament, del seu sector més conservador i cristià, liderat per Josep Torras i Bages. L'any 1880 participa en el Mil•lenari de Montserrat, un any després guanya el concurs per atorgar un himne a la patrona de Catalunya amb la composició El Virolai i l'any 1885 participa juntament amb Àngel Guimerà, el seu amic Jaume Colell o Frederic Soler "Pitarra" en la comissió del Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII, un document que va aplegar el malestar transversal de molts sectors de la societat catalana, des de la burgesia fins a la pagesia passant pel món cultural, i que seria l'embrió de les Bases de Manresa de 1892, el primer projecte concret d'un autogovern plantejat des de Catalunya. Durant tot aquest temps, mentrestant, escriu el llarg poema Canigó, una “llegenda pirenaica del temps de la Reconquista”, com ell mateix el defineix.
Un confinament voluntari de 47 dies
Uns quants anys abans que a Manresa s'aprovessin les Bases per a la Constitució Regional Catalana, però, l'estiu de 1884 Verdaguer decideix confinar-se al Santuari de la Mare de Déu del Mont, encarat de ple al Canigó. "Veig el Canigó cada dia, cara a cara, i faig amb ell algunes enraonades. Oh dolça soledat!", escriu el poeta en el seu quadern durant l'estada, al mateix temps que en una carta a la vídua de Manuel Milà i Fontanals es defineix a si mateix com “l'ermità del Mont”. Allà, entre el 25 de juliol i el 8 de setembre, Verdaguer completa l'escriptura restant dels poemes que acabaran conformant Canigó, el seu llibre més important, una de les obres poètiques més monumentals del romanticisme europeu i pedra fundacional del català literari modern.
Monument a Jacint Verdaguer al Santuari de la Mare de Déu del Mont. (Font: Viquipèdia)
No parlarem del poema, ja que ens ocuparia un altre article. Només direm que se situa al s.XI, narra a partir d'onze cants i un epíleg els orígens llegendaris de Catalunya i té en el seu cant VIIè el clímax de l'obra. I és d’això, precisament, del que sí que cal parlar, ja que aquell cant, anomenat "Cant de Gentil", no només va ser un dels últims fragments del poema que va escriure durant aquell confinament, sinó que són els versos on es filtra el punt més personal, amorós i representatiu del Mossèn Cinto persona, aquells que recullen el seu afany d’absolut. En el cant, seduït per la fada Flordeneu, el jove cavaller Gentil vola damunt la serra pirinenca cometent el pecat d'haver abandonat el seu lloc de guàrdia i li pregunta a aquell àngel si "¿Ets del cel guspira eterna/ o sols fantàstica lluerna?,/ ¿dus a l'infern o al paradís?". És a dir, Gentil sucumbeix a la temptació, cosa que acabarà pagant amb la mort després d'afirmar que "Lo cor de l'home és una mar/ tot l'univers no l'ompliria".
Ser mossèn i antisistema no és incompatible
Aquell poema va coronar Verdaguer com a "Poeta de Catalunya", potser per això 175 anys després encara el seguim llegint, per molt que hi hagi gent a qui el seu nom li suggereixi primer una parada del metro de Barcelona. Pocs anys després de la publicació de Canigó, un viatge a Terra Santa trastoca d'arrel la seva concepció del món i, cada vegada més abanderat d'opinions "políticament incorrectes", es bolca a treballar per a un millor repartiment de la riquesa i en l'ajuda als desafavorits, com afirma quan escriu “A captar jo me n’aní/ des del palau a l’ermita...”. Aquestes accions, el desafiament a la classe dominant i l'acusació de practicar exorcismes, però, converteixen el poeta en víctima d'una campanya en la qual és acusat de boig i que, al final, acaba privant-lo fins i tot d'oferir missa.
Enterrament multitudinari de Verdaguer, consagrat com a "Poeta nacional de Catalunya" l'any 1886. (Font: Viquipèdia)
Desterrat, endeutat i assenyalat per l'opinió pública, escriu En defensa pròpia i el seu últim llibre de poemes, Al cel, on li diu a Déu que “Lo desterro se’m fa llarg,/ cuita a dur-me a l’altra riba”. Quan salpa a l’altra riba, el 10 de juny de 1902, riuades de gent fan cua al saló del Consell de Cent de l'Ajuntament de Barcelona per acomiadar-se d'aquell mossèn polèmic que entenia l'escriptura com una arma, algú que per a definir-se deia que "Poeta i fangador sóc/ i faig la feina tan neta/ que fango com un poeta/ i escric com un fangador". Tres dies després, el 13 de juny, l'enterrament de Jacint Verdaguer es convertia en una manifestació popular i multitudinària sense precedents a la ciutat, amb mig milió de persones acompanyant en el seu ingrés a la immortalitat al poeta del qual avui en celebrem el 175è aniversari.