Premi Nobel de literatura 2015, poques veus han narrat amb tant detall i minuciositat la societat russa en el particular, la soviètica en el general, que la periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx. Creadora d'aquest gènere particularíssim i intransferible que s'ha donat a conéixer com a 'novel·la de veus' -particular i intransferible no perquè no el pugui practicar ningú més, sinó perquè ningú no ho farà amb l'excel·lència d'Aleksiévitx (firma, per cert, que des de fa mesos viu exiliada a Berlín on va buscar asil fugint d'Aleksandr Lukaixenko)-; a través de les seves històries Aleksiévitx ha donat testimoni a la gent normal per a través de les seves vivències traçar la història de Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui. Així, tornant a títols com Temps de segona mà. La fi de l’home roig o Els nois de zinc podem trobar algunes pistes i claus per decodificar els impulsos que han conduït a Putin a invadir Ucraïna. Us recomanem 5 llibres d'Aleksiévitx que us oferiran una perspectiva diferent sobre l'antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Història silenciada, gairebé un milió de dones van combatre a les files de l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. Aleksiévitx dóna veu al record i la memòria de centenars d’elles a La guerra no té cara de dona (Raig Verd, 2018; traducció Miquel Cabal) un relat tan commovedor com horrorós. Dones que no només lluitaven contra l'enemic, sinó contra un sistema i una manera de fer i de pensar. Dones que no només lluitaven contra l'enèmic sinó també contra la repressió i la incomprensió dels seus companys i superiors.
"La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana". L’autora descompon el relat de la victòria d’homes que escriuen sobre homes, i ens ofereix un relat colpidor de les dones que van lluitar a la guerra, i que gràcies a ella, formaran part de la memòria col·lectiva i d’una altra manera de viure el món.
Definitivament, Últims testimonis (Raig Verd, 2016; traducció de Marta Rebón) és una de les obres més emotives i colpidores de la premi Nobel de literatura de 2015. Una nova incursió en la historia de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva soviètica. Un conflicte que va deixar al seu pas per territori rus milions de víctimes infantils.
Últims testimonis és el conjunt de veus d’aquells que van sobreviure. Nens de 2 a 12 anys durant la guerra, ara d’adults ens parlen del que va passar i reprodueixen el que va ser la guerra als seus ulls.
La veu de l’esposa d’un bomber a qui se li va impedir visitar-lo perquè era una perillós objecte radioactiu. La veu confosa d’una grangera anciana que no comprèn per què ha d’abandonar el seu poble: "Per què marxar? Aquí s’hi està bé. Tot creix, tot floreix". El cor de veus dels soldats de la “patrulla de neteja”, a qui els ha costat anys entendre per què les noies no els volen fer l’amor.
Una vegada més, Svetlana Aleksiévitx fa del trencaclosques de testimonis el gran atractiu de la seva obra. Aquesta vegada per intentar decodificar a través del drama humà un dels capítols més rellevants en l'ocàs de l'antiga Unió Soviètica: la catàstrofe de la central nuclear de Txernòbil. De fet, l'autora sempre ha volgut emfatitzar que La pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2016; traducció de Marta Rebón) no és pas un llibre sobre Txernòbil, sinó sobre les conseqüències de Txernòbil, sobre gent que viu en una nova realitat que encara ara, gairebé quatre dècades després, no ha estat entesa.
Referència imprescindible en l'obra bibliogràfica d'Svetlana Aleksiévitx, Temps de segona mà (Raig Verd, 2015; traducció Marta Rebón), títol del que Raig Verd publica enguany una edició revisada coincidint amb el 10 a iversari de l'editorial catalana; és la crònica definitiva de la caiguda de l'antiga Unió Soviètica.
Una obra imprescindible i fonamental per entendre el devenir de la societat contemporània les darreres dècades. Una sublim radiografia de com era la vida en la Rússia socialista i la seva evolució cap al capitalisme més ferotge, a través del prisma de la políticxa i l'economia però també a partir de les respostes que Aleksiévitx obté de la gent del carrer a fets tan quotidians com l’amor, la mort, la infància, la vellesa…
Obra mestra que hauria de ser lectura obligada per a tothom i a tot arreu. Publicat originalment l'any 1991, a Els nois de zinc (Raig Verd, 2016; traducció de Marta Rebón) Svetlana Aleksiévitx viatja fins a l'Afganistan per entrevistar-se amb decenes dels soldats que entre 1979 i 1985 van participar de la invesió soviètica del país asiàtic. Joves que si trobaven la mort al front, tornaven a casa dins de taüts de zinc, d'aquí el títol del relat.
Referència ineludible de l'assaig periodístic, a Els nois de zinc Aleksiévitx ens apropa a històries que parlen de gent mutilada per mines, soldats assassins drogats, una mare acaronant desesperadament un taüt tan petit que no creu possible que contingui el seu fill, un noi ben alt... Un llibre que no és només sobre guerra i polítiques criminals, sinó també sobre la nostra capacitat de qüestionar les decisions de tot un país país, i de posar en dubte la informació oficial que ens arriba. Us sona?