Què faria la teva mare per tu? Hi ha una única manera de ser una bona mare? És més: es pot ser una bona mare si no ets dòcil, comprensiva i capaç de protegir, educar o mantenir els teus fills i filles? Les dones som úters amb potes. És igual que algunes s’hagin empoderat en forma de Malasmadres i hagin fet pinya reivindicant que a vegades tirarien el nen per la finestra: si ets dona, estàs condemnada a parir. Si pareixes, estàs condemnada a ser una màquina de cuidar. I òbviament no a cuidar de qualsevol manera: has de saber cuinar muffins, cosir disfresses d’arbre a contratemps i organitzar les festes d’aniversari fins la majoria d’edat.

El cinema també ha trobat en la maternitat una via més per explotar canons rancis i estereotips casposos, i és l’espai perfecte per reproduir sistemes d’opressió. Penseu-hi un moment. Per què, sinó, encara costa de creure que l’Erin Brockovich descobrís abocaments tòxics que causaven malalties i aconseguís la indemnització més alta fins llavors a Estats Units, sense estudis, vestint escot i amb tres fills a sobre?

Aquest diumenge és el Dia de la Mare i no seria ni just ni realista oblidar a tantes mares que fugen de la imatge que la societat espera d’elles. Personatges de ficció que són un mirall – a vegades hiperbòlic – de les nostres mares. Conté spoilers.

Kill Bill volum I i II (2003-2004): La Novia

Segurament el més realista després de patir un coma llarg i que t’hagin arrencat la filla desconeguda de les entranyes sigui amagar-te sota el llençol, empastillar-te amb diazepam i assistir a grups de suport. Però ella apunta cinc noms en una llista, aprèn cantonès, s’enfunda la katana i talla extremitats. M’atreviria a dir que, quan patim per desamor, totes les nostres mares voldrien convertir-se en La Novia aka la Mamba Negra – i ho podrien aconseguir, no dubteu mai del poder d’una mare.

Miramax

Tres anuncios a las afueras (2017): Mildred

Ningú sap què faria si li matessin la filla després d’haver-la violat salvatgement. La Mildred tampoc ho sabia fins que veu tres cartells buits a les afores de la ciutat i els omple amb missatges destinats al sheriff, a qui acusa de no haver mogut un dit per aclarir l’assassinat. La seva vida ja no li importa i està disposada al que calgui. Comença aquí una espiral d’autodestrucció que no serveix per res, excepte per consumir a una mare en l’odi permanent cap a tot el que l’envolta. La culpa de no poder fer res es mescla imperativament amb la impotència de no saber a qui culpar. I la Mildred només troba un xic de satisfacció en l’agressivitat de calar foc a la comissaria, però no està boja: sols és una mare desesperada.

Film 4 Productions

The Room (2015): Ma

Un cant a la duresa d’aguantar l’inaguantable. Veure com la Ma amaga el nen a l’armari mentre el segrestador la força sexualment posa la pell de gallina. Ella i el seu fill, en Jack, viuen segrestats en una habitació que només té una finestra al sostre; ell va néixer fruit de les violacions del vell Nick, no ha conegut una altra llar, però la mare s’omple de valor cada minut per convertir aquella presó en un espai d’aprenentatge i bellesa, on ballen, fan ioga i es construeixen el seu propi món exterior fet a mida perquè la vida real és insuportable. La força i la profunditat del personatge femení són, senzillament, sublims. Un acte més que heroic i un al·legat brutal a l’amor per damunt de qualsevol cosa.

Telefilm Canada

Volver (2006): Raimunda

La Raimunda podria omplir-se de seny i fer el correcte. Podria explicar a la policia que la seva filla adolescent ha matat el seu marit perquè volia abusar d’ella. Podria, inclús, declarar en contra d’en Paco i suplicar que la justícia no condemni una pobra noia innocent que només volia defensar la seva dignitat. Però la Raimunda és mare, així que amaga el cadàver al congelador i si te he visto no me acuerdo. Sempre he pensat que, mentre l’enterra, la Raimunda pensa en el pare violador que la va prenyar abans de parir la filla, que és germana alhora, i m’al·lucina com és possible tancar un cercle carregat de tant patiment. En contra del que pot semblar, la pel·lícula de Pedro Almodóvar no va de víctimes i botxins: és una reconciliació brillant amb la cara més obscura de la maternitat.

El Deseo S.A.

Techo y comida (2015): Rocío

Crisi econòmica. Un atac d’ansietat obre l’escena. La Rocío surt del llit on dorm amb el nen, no pot respirar, és normal. Qui podria quan no tens res per donar-li al teu fill de vuit anys? S’aferra a l’oferta de sis packs de frankfurts per 3 euros que mai tasta. Reparteix fulletons de compro oro condemnats a l’oblit. Puja a robar-li xampú a la veïna del quart i baixa a rebuscar entre les escombraries per rescatar un parell de iogurts, tres paquets de galetes i trastos que escampa sobre una manta per quatre duros. El desnonament no perdona. L’abraçada entre mare i fill aliens a la celebració del gol de l’Eurocopa del 2012 perquè demà els fan fora de casa et trenca el cor perquè no és ficció. I, sens dubte, em quedo amb la certesa absoluta que no és millor mare qui t’ho dona tot, sinó aquella que ho fa el millor que sap i et dona tot el que pot.

Diversa Audiovisual