Oppenheimer, el nou treball de Christopher Nolan, tot formant una singular i inesperada parella amb Barbie, va revitalitzar les taquilles mundials en plena crisi econòmica i creativa de Hollywood. Però a més, aquesta reconstrucció de la figura del creador de la bomba atòmica és una pel·lícula extraordinària que brilla en nombrosos fronts, des del seu repartiment fins a la manera molt personal d’explicar una història, i que s'ha convertit en la més nominada dels Oscars 2024. Aquí us ho resumim en cinc motius per entrar a la sala de cinema i gaudir del viatge.
🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella
🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
🎞️ Oscars 2024: data, nominats, on veure'l i tots els detalls de la gala de Hollywood
🟠 Nominats als Oscars 2024: tota la llista de nominacions als premis
5 motius per veure Oppenheimer
1. Perquè és molt Nolan
Christopher Nolan s’ha especialitzat a explicar grans històries des d’una perspectiva molt personal. Fent salts temporals, trencant l’estructura clàssica, creant enigmes a partir del que no veiem o sentim. Aquesta no és una excepció, i les tres hores atrapen de principi a final com una simfonia hipnòtica en què cada detall vol dir alguna cosa. Què tenen en comú Batman, l’insòlit detectiu de Memento, els mags d'El truc final, l’arquitecte de somnis d'Origen i, ara, el creador de la bomba atòmica? Que tots ells representen els conflictes de la creació, de la construcció de mons i de la identitat. És a dir, parlen del cinema.
2. Pels temes que tracta
Sí, Oppenheimer té vocació biogràfica i ens ofereix una paràbola del poder, de l’instint autodestructiu de la raça humana i de l’obsessió de l’individu per transcendir les seves limitacions i jugar a ser Déu. Però la pel·lícula és (i per això és tan bona) moltes més coses. És un thriller polític, un drama sobre les renúncies (el moment del fill, terrible) i una tensa mirada a les relacions afectives. També és una radiografia molt punyent d’un temps de recel i paranoia en què s’assenyalava el veí, l’amic o el parent per les seves idees. És, doncs, un mirall del present, de les derives d’un món, el nostre, que continua ensopegant amb les mateixes pedres.
🟠 On veure els Oscars 2024 en directe: horaris i on veure per televisió
3. Per Cillian Murphy
El protagonista de la sèrie Peaky Blinders fa aquí una d’aquelles interpretacions que marquen tota una carrera. No només perquè captura perfectament l’essència del científic que aspira a deixar empremta, sinó perquè encerta de ple en el retrat més íntim d’un home que té tant d’ímpetu defensant les seves idees com falta d’empatia en la gestió de les emocions. Però seria injust centrar-ho només en ell: Oppenheimer és una pel·lícula coral en què destaquen grans noms com Robert Downey Jr., Matt Damon, Gary Oldman o Florence Pugh. I Emily Blunt, que es diu poc, però està realment fantàstica.
4. Perquè es fa entendre molt bé
És cert, com s’ha dit, que la pel·lícula a vegades s’entreté en conceptes científics que podrien expulsar-te de la història, però Nolan sap convertir-ho en una detonació controlada que contribueix al verisme i el rigor de la pel·lícula. Ara bé, on realment brilla és en la seva capacitat per fer-te entendre les motivacions de tots els personatges (i no n’hi ha pocs), les característiques del context històric i les conseqüències de les decisions que s’hi descriuen. Un bon exemple d’això és el seu intel·ligent ús del color i el blanc i negre, adequat al punt de vista del protagonista i que crea una fascinant dialèctica visual.
🟠 Qui hi haurà a l'In memoriam dels Oscars 2024?
5. Pel seu final
Si heu vist les altres pel·lícules de Christopher Nolan, ja sabeu que la majoria s’articulen a partir d’un enigma. A vegades pot ser una aparent petitesa, però acaba sent clau per desenredar (o fins i tot mantenir) el conflicte dramàtic de la pel·lícula. Memento, El cavaller fosc: La llegenda reneix o Interstellar en són uns clars exemples. A Oppenheimer també passa: té a veure amb una escena en què observem dos homes des de la distància i triguem tres hores a saber què s’han dit. És un clímax meravellós, amb el mèrit afegit de fer-ho en una història real protagonitzada per personatges reals.