Explica el cineasta David Casademunt que quan era petit, el seu pare, un cinèfil irredempt, es divertia atemorint-lo posant-li grans clàssics del cinema de terror. El petit David experimentava una sensació ben estranya: l'envia la por, però no podia apartar la mirada del televisor. Així va descobrir incunables del setè art, cintes que el deixaven sense dormir durant setmanes. "A ell li encantaven i jo ho passava fatal, tot i que també m'encantaven. Amb 8 anys ja havia vist un munt de vegades La profecia, Poltergeist, L'exorcista... Pel·lícules terriblement genials que em van marcar a foc". Anys després és ell el responsable de provocar malsons als milions d'espectadors que ja han vist a Netflix la seva òpera prima, El páramo. El realitzador barceloní ens descobreix les cinc pel·lícules de terror que han marcat la seva trajectòria com a cineasta. Una llista de por.
Roman Polanski és un mestre generant inquietud sense mostrar "res". En aquesta pel·lícula i a Repulsión, la càmera està SEMPRE al lloc adequat per incomodar-te. L'escena final és el més esfereïdor que he vist mai.
Amb tan sols dues pel·lícules, Ari Aster ha passat a ser un dels meus directors preferits. Si entres en el joc, aquesta i Midsommar són dues experiències immersives que et fan connectar amb quelcom profundament fosc, amb el mal en estat pur.
La poètica de la foscor, la bellesa del suspens, el lirisme del silenci. Shyamalan, sempre atrevit, aquí fa una masterclass de posada en escena. I la BSO de James Newton Howard és una de les composicions més belles mai escrites.
Per Bayona emoció i horror són cares d'una mateixa moneda. He viscut poques catarsis més intenses que la que vaig experimentar els últims 15 minuts de l'òpera primera del genial director català: "La casita, la playa, los niños perdidos".
Quan un trauma emocional és tan dolorós que el cos respon psicosomàticament. David Cronenberg fa un retrat d'una maternitat trencada, tan explícita (i una mica fastigosa) com immensament emocionant.