Explica el cineasta David Casademunt que quan era petit, el seu pare, un cinèfil irredempt, es divertia atemorint-lo posant-li grans clàssics del cinema de terror. El petit David experimentava una sensació ben estranya: l'envia la por, però no podia apartar la mirada del televisor. Així va descobrir incunables del setè art, cintes que el deixaven sense dormir durant setmanes. "A ell li encantaven i jo ho passava fatal, tot i que també m'encantaven. Amb 8 anys ja havia vist un munt de vegades La profecia, Poltergeist, L'exorcista... Pel·lícules terriblement genials que em van marcar a foc". Anys després és ell el responsable de provocar malsons als milions d'espectadors que ja han vist a Netflix la seva òpera prima, El páramo. El realitzador barceloní ens descobreix les cinc pel·lícules de terror que han marcat la seva trajectòria com a cineasta. Una llista de por.
Roman Polanski és un mestre generant inquietud sense mostrar "res". En aquesta pel·lícula i a Repulsión, la càmera està SEMPRE al lloc adequat per incomodar-te. L'escena final és el més esfereïdor que he vist mai.
Amb tan sols dues pel·lícules, Ari Aster ha passat a ser un dels meus directors preferits. Si entres en el joc, aquesta i Midsommar són dues experiències immersives que et fan connectar amb quelcom profundament fosc, amb el mal en estat pur.
[banner-AMP_0]
La poètica de la foscor, la bellesa del suspens, el lirisme del silenci. Shyamalan, sempre atrevit, aquí fa una masterclass de posada en escena. I la BSO de James Newton Howard és una de les composicions més belles mai escrites.
Per Bayona emoció i horror són cares d'una mateixa moneda. He viscut poques catarsis més intenses que la que vaig experimentar els últims 15 minuts de l'òpera primera del genial director català: "La casita, la playa, los niños perdidos".
[banner-AMP_1]
Quan un trauma emocional és tan dolorós que el cos respon psicosomàticament. David Cronenberg fa un retrat d'una maternitat trencada, tan explícita (i una mica fastigosa) com immensament emocionant.