Els germans Joel i Ethan Coen són d'aquelles parelles que susciten tants elogis com crítiques; la seva particular manera de mirar rere la càmera i explicar històries és un art ambigu que beu del sarcasme, la crítica o, fins i tot, l'absurditat. El que és indiscutible és que s'han convertit en dos directors imprescindibles de la història del cinema, amb una vintena de pel·lícules, molts premis i moltes obres ascendides ja a clàssics de culte. Amb una nova versió de Macbeth, el gran dels Coen - Joel - comença la seva primera aventura en solitari des que van debutar conjuntament amb Sangre fácil l'any 1984. Potser és un bon moment per recordar el recorregut dels germans, tot i que ni els qui en són molt fans es posen d'acord: quina és la seva millor pel·lícula?
Per alguns, aquest film dels 90 és una de les obres mestres dels germans. Ens plantem a l’any 1929 per viure una història negra d’amor i gàngsters - i qualsevol pot intuir que aquesta mescla de conceptes no pot portar res de bo. S’obre doncs una espiral de traïcions, corrupció i conflictes que posarà els personatges en alerta constant i que posa el focus en una guerra entre dos rivals del territori. Aplaudiments a Gabriel Byrne per signar una de les personalitats més intrigants.
És una pel·lícula que explora els límits de la maternitat i la paternitat des de la tendresa i l’atreviment, en plens anys 80. Va d’una parella que no pot tenir fills i que decideix segrestar el nadó d’una família que acaba de tenir bessonada de cinc. La parella, interpretada per Nicolas Cage i Holly Hunter, indaga en la recerca de la felicitat a través de la família tradicional i abraça la transgressió de voler aconseguir el seu propòsit a qualsevol preu. Una comèdia negra - és el segon film que van fer els germans - amb molts matisos.
Oscar Isaac està impecable interpretant a Llewyn Davis, un jove cantant de folk que malviu a la Nova York dels 60 i que sobreviu cantant en petits tuguris. Tot fa un canvi de rumb quan marxa a Chicago per fer una prova pel magnat de la música Bud Grossman. En aquest drama, els Coen retraten la constància d’algú que vol guanyar-se la vida com a músic, però també totes les ferides emocionals i conductuals que deixa la frustració de no arribar al que un vol. Està basada en la història real del cantautor Dave Van Ronk.
La pel·lícula que li va valer el primer Oscar a Frances McDormand és una de les més aclamades dels directors - HBO va produir-ne una sèrie amb el mateix nom l'any 2014. Fargo fa un crònica negra de l’Amèrica profunda, amb una trama que beu del thriller macabre i de la comèdia a parts iguals; un home contracta a dos delinqüents per què segrestin la seva dona amb la finalitat de muntar un negoci propi amb el rescat. Però tres assassinats ho capgiraran tot, fent que la cap de policia de la localitat els segueixi la pista tot i estar embarassada de set mesos.
Un paio excessivament mandrós que es veu involucrat en un merder. Així de simple. Però és que més de 20 anys després de la seva estrena, El Nota (The Dude, en anglès) continua sent una manera de ser. Més de 20 anys després, el culte cap al personatge de Jeff Bridges és igual de real. Tant, que fa temps que va convertir-se en una corrent filosòfica i religiosa: el dudeisme, un estil de vida personificat en ell que beu del taoisme i d’Epicur. Poc més a afegir.