Tindrem nova temporada de Black Mirror l’any 2023. Així ho anunciava Netflix la setmana passada a través de la revista Variety, i, a banda d’una certa emoció pel retorn d’una gran sèrie com aquesta, també sorgeix una pregunta: Cal que torni? D’una banda, perquè la darrera temporada ja havia disminuït en qualitat respecte de les anteriors. De l’altra, perquè a l’apropar-nos cada cop més a futurs distòpics, amb el clar exemple de la pandèmia, sembla que tingui menys sentit seguir imaginant-ne de nous. I, finalment, perquè de sèries distòpiques ja en tenim unes quantes a les plataformes, algunes ben a prop del nivell de Black Mirror, com les que us presentem a continuació.
Ambientada a mitjans del segle XXV, ens trobem en un món on la mort ha deixat d’existir. Quan el cos defalleix, simplement es traspassa la ment de la persona a un altre cos per poder seguir vivint eternament. I en aquest context —distòpic o utòpic?—, seguim a Takeshi Kovacs, interpretat per Joel Kinnaman (The Killing) i Anthonie Mackie (The Falcon and The Winter Soldier), un detectiu ressucitat 250 anys després de la seva mort per resoldre un assassinat que amaga una fosca conspiració.
Podríem dir que Electric Dreams és l’intent d’Amazon de tenir el seu propi Black Mirror. També amb format antològic, és a dir, cada capítol explicant una història autoconclusiva, i relacionat sempre amb la ciència-ficció, potser no ha aconseguit la popularitat de la sèrie de Netflix, però sí que té una carta a favor. I és que cada un dels seus deu episodis adapta a la petita pantalla un dels relats del mestre Philip K. Dick, autor de novel·les tan conegudes com Somien els androides amb xais elèctrics?, adaptada al cinema com a Blade Runner.
És molt curiós veure ara Years and Years perquè és una sèrie que l’any 2019 projectava com seria el futur al llarg dels propers 15 anys i ens semblava completament distòpic, però el que hem viscut els dos darrers ha estat fins i tot pitjor que el que augurava la ficció. El punt fort d’aquesta sèrie és transmetre les seves prediccions polítiques, econòmiques i tecnològiques a través d’una família britànica de classe mitja amb qui empatitzar, creant interessants personatges que ens permeten veure com aquests canvis afecten les seves vides.
The OA és una de les sèries més estranyes de Netflix. Més, fins i tot, que qualsevol capítol de Black Mirror. I això genera una certa fascinació en l’espectador. Al llarg de dues temporades seguim a la Prairie Johnson, una noia cega que portava set anys desapareguda i que al tornar ha recuperat la vista, però no vol explicar on estava. La seva missió secreta serà reclutar a un conjunt de persones perquè vagin a rescatar la resta de persones que havien estat segrestades amb ella. El problema, però, és que són en una altra dimensió.
I qui diu que les distopies no puguin incorporar també sentit de l’humor? Upload és literalment com agafar un capítol de Black Mirror i convertir-lo en una comèdia. La premissa es basa en la possibilitat de penjar la teva consciència al núvol un cop mors per poder seguir vivint en un més enllà virtual. A partir d’aquí, la sèrie planteja un interessant misteri sobre qui hi ha darrere de la mort del jove protagonista, interpretat per Robbie Amell, i una història d’amor impossible entre ell i la seva assistent tècnica, que encara es troba al món dels vius.