Al Born Centre de Cultura i Memòria s’hi pot visitar l’exposició que commemora els 600 anys de la primera referència històrica d’un gegant a Catalunya. El proper diumenge es clouran els actes d’aquesta efemèride amb la celebració d’una gran trobada de gegants centenaris i històrics. Per contextualitzar la importància històrica de la cita, he convocat tres persones: Nicolás Alonso, comissari de l’exposició i tècnic de cultura popular de l’ICUB; Amadeu Carbó, escriptor de diversos llibres sobre el folklore català, educador social i dinamitzador cultural; i Carles Freixes, director del Museu de Solsona.
Els he convocat a les quatre de la tarda d’un dimarts, l’exposició està plena de gom a gom i hi ha gent de totes les edats. Mentre fem l’entrevista, diverses persones saluden als convidats: n’hi ha que ja han vingut tres i quatre vegades. Coincidim amb una televisió local que també s’interessa per l’exposició. El primer en arribar és Carles Freixes, que esbufega. Sembla que les sales on hi ha aquests ninos gegants no són considerades com un museu, mentre que la resta del Born sí. Un fet curiós: no es poden fer enregistraments en la zona del jaciment, però sí a la sala on hi ha els gegants. En Carles és director del Museu de Solsona i és part implicada: feia més de quaranta anys que els gegants de Solsona no sortien de la ciutat. Ho havien fet excepcionalment, la parella de gegants vells, l’any 2009, i em confirma que tot Solsona ha vingut a visitar-los. Més tard, arriba Amadeu Carbó que ens diu que els seus gegants preferits són els d’Horta Guinardó. Acudits a banda, l’Amadeu és la veu que més programes de cultura popular ha enregistrat els darrers anys. També és la persona que els mitjans truquen quan s’ha de parlar de les tradicions de casa nostra.
Finalment, apareix Nicolás Alonso, que responia les preguntes d’uns altres mitjans. No cal preguntar-li: fer venir totes aquestes figues (quasi cent) no ha estat fàcil. "Hem convidat tots els històrics i centenaris", diu, però no tots han vingut. No només s’ha encarregat de preparar aquesta exposició, també n’ha comissariat una altra (amb l’Amadeu) al Museu Etnològic i ha preparat dues trobades més: una nacional i una altra internacional, a part de la de diumenge. Quan els aconsegueixo reunir tots junts, només puc fer una primera pregunta. La conversa agafa un ritme vertiginós i no ens deixen ni fer-los fotografies. Els pregunto si és natural veure un gegant exposat. L’Amadeu ho té clar: diu que no. La funció dels gegants està vinculada al carrer. En Carles, però, defensa que la majoria de peces que hi ha són d’un valor artístic incalculable. I en Nico s’hi reafirma: "exhibir-los aquí augmenta la seva dimensió històrica".
Amadeu Carbó, escriptor: "Els gegants han representat valors en connivència amb el poder; han transmès un missatge concret"
Una qüestió feixuga és definir què és un gegant i quina funció té. En Carles molt ràpidament intenta fer distincions: hi ha gegants que estan vinculats a una festa i n’hi ha que l’han perdut. L’Amadeu hi veu molts més matisos. "Hi ha un món geganter, però amb moltes decisions diferents de com ha de ser el seu gegant", explica. Per a l’Amadeu, representen una col·lectivitat: "els gegants han representat valors en connivència amb el poder; han transmès un missatge concret". Mentre discutim de les diferents funcions que poden tenir, en Carles alerta que s’han humanitzat. "Els gegants eren un element d’atrezzo de la processó de corpus, i ara molts d’ells tenen nom i història", concreta.
Com que amb cada tema fa que s’excitin més, provo de treure temes delicats. Primer li demano al Nico pels gegants de la ciutat de Barcelona. "Algú se’ls sent seus?", pregunto. En Nicolás, prudent, respon: "Hi ha un problema amb la idea de Barcelona. Hi ha poc barcelonisme. La gent se sent del seu barri, però al centre no hi ha veïns". L’Amadeu respon que a la capital catalana, a més, hi ha un fenomen curiós: "hi ha dues parelles que són transversals: els gegants del Pi i la Ciutat". Amb mala bava, li demano a l’Amadeu per l’absència de criteri que moltes vegades han fet canviar, els darrers vint anys, els gegants de la Ciutat. Així d’imprevist, s’esvera, —"tot s’ha fet amb criteri, sempre!"—, i em diu que es van equivocar quan l’any 1999 van vestir els gegants a la moda.
L’Amadeu és clar quan diu que "ens vam equivocar, però tenia tot el sentit del món posar els gegants a la moda". En tot cas, les tribulacions que han patit els gegants de la ciutat els darrers anys són de serial de televisió: canvis de vestits, sí, però també de constructors i destrosses de tota mena. En Nico, en canvi, és conscient de la situació. Ell sí que accepta que ha mancat criteri en moltes de les coses que han passat els darrers anys. Per això, s’han encarregat de normalitzar aquesta situació i aquesta Mercè, en un acte insòlit, van aparèixer les tres parelles a la vegada. "Tot això, que si el gegant té una perruca o una d’altra, els ulls, els braços... ho veiem quatre", diu en Nico. És clar, i si el Raphinha del Barça juga més endins o més lligat a la banda també ho veiem quatre, potser quatre milions, en aquest cas. El que és evident és que els gegants poden generar debats amb un to accelerat.
Portem una bona estona xerrant i a l’exposició s’hi han apropat desenes de persones. Algunes amb cotxet, moltes d’altres amb càmeres fotogràfiques. També hi passen joves i famílies senceres. "Els gegants, a Catalunya, generen devoció", diu en Carles, contundent, i afegeix: "amb ells passa una cosa estranya, tothom creu que els més bonics són els de la seva població". En Nico situa la concepció moderna dels gegants als anys vuitanta, que és quan es van recuperar moltes festes al nostre país. És a dir, moltes festes són una construcció totalment moderna. En Carles, l’expert museístic, critica algunes decisions pictòriques i escultòriques d’algunes de les figures. Però al seu voltant, un nadó en un cotxet, embadalit, no diu ni piu. Mentre la porra del gegant de Vilanova genera debat entre els nostres experts, el nadó del nostre costat, i ja no dic el seu pare, deu pensar en mil altres coses possibles quan veu una figura tan impressionant.
Carles Freixes, director del Museu de Solsona: "Amb els gegants passa una cosa estranya; tothom creu que els més bonics són els de la seva població"
"Els gegants s’han adaptat: a les noves modes i a les tradicions", diu l’Amadeu, com si volgués citar la famosa cançó de Manel. També afegeix: "i això els ha fet perdurar durant tants anys". També diu una cosa que trobo sensacional: "encara no s’ha fet prou, però hem de començar a estudiar els gegants a les classes d’història de l’art, és a dir, a discernir-ne la iconografia, com si fossin obres d’art". Realment, la majoria d’aquestes figures semblen Caravaggios: un estil hiperrealista s’ha apoderat d'aquestes figures. Però tot això són modes. Mentre alguns gegants gaudeixen del bronzejat estiuenc, d’altres tenen unes tonalitats blanquinoses, com verges. D’altres, en canvi, espanten els visitants, i alguns han perdut dits de la mà. El que desperten els gegants és incomprensible. O millor dit, és inaprehensible. Fan viure als joves, i no tan joves, vivències quasi místiques. L’experiència de visitar l’exposició del Born, però, és diferent. Converteix en dòcil una figura que pot arribar a espantar; fa amables personatges, com els nans i els capgrossos. El cert és que els gegants mobilitzen a masses de joves, i no tan joves.
