S'ha dit sempre que el català és una llengua sense força per insultar, cosa ben estranya tenint en compte que, per desgràcia, estem carregats de raons per cagar-nos en més d'una, dues i mil persones cada dia. El mantra que som gent de pau, amants de les bones maneres i defensors acèrrims del diàleg ha aconseguit solidificar el fals mite que la nostra estimada i amenaçada llengua no és útil per dir-li el nom del porc a algú, però per molt còmodes que ens sentim al costat del famós seny, convé no oblidar que, tal com vam aprendre amb personatges de ficció com el Capità Haddock o el Vegeta de Bola de Drac, l'estol de paraules ofensives que podem fer servir contra els nostres enemics és no només infinit, sinó immensament ric. Que no tenim cap paraula tan abrupta i rocosa com gilipolles? Molt bé, d'acord, mai un carallot, un estaquirot o un babau sonaran tan fort com aquest insult amb el qual David Fernández va aparèixer a les nostres vides de la mà d'Andreu Buenafuente, abans de ser Chikilicuatre. Ja que hi som, de fet, no fa cap mal assumir també que insults com galifardeu, tanoca o tros d'ase han caigut en desús i són motiu de burla entre la canallada actual, potser perquè ens semblen més propis d'una discussió noucentista a l'Ateneu Barcelonès a principis del segle XX que no pas d'una brega entre adolescents que escolten reggaeton, però com ja va recordar Pau Vidal en el seu cèlebre llibre 100 insults imprescindibles, en un país ple de cretins, tòtils i poca-soltes, de paraules —com motius— per insultar de forma genuïna en tenim per triar i remenar.
Aprofitant que el youtuber Malbert, abans-d'ahir al programa Adolescents XL de Catalunya Ràdio i durant la presentació del seu llibre No insultes, gilipollas, va afirmar després d'una amable glossa del català que a la nostra llengua li falta força per insultar amb fermesa, avui desglossem les set maneres punyents i efectives -que no vol dir les més genuïnes- d'enviar algú a prendre vent en la llengua de Verdaguer.
En Vegeta, cèlebre personatge de Bola de Drac que va nodrir d'insults genuïns milers de nens catalans durant anys. (Pixabay)
1. Estúpid
Pot semblar un insult tebi, sense força i que no supera el dos i mig en un grau de contundència de l'1 al 10, però aquesta fama és absolutament poc fonamentada, ja que poques coses són més contundents que dir-li a algú que és un estúpid. Per què? Perquè serveix per dir-li a algú que molesta, que irrita i que, en definitiva, preferiries no haver tingut el mal gust d'haver-lo conegut o d'haver d'estar aguantant tenir-lo a prop. Vist d'aquesta forma ja sona diferent, oi? Qui escriu aquestes paraules, de fet, va ser educat en un col·legi jesuïta on una mestra, al cel sia, deia una frase que mai no deixarà de ressonar: "el pitjor insult que pot dir-se a algú és dir-li que és una mala persona". A vegades, com veieu, no cal massa contundència verbal per dir coses que feririen fins i tot a aquells que fa anys que no anem a missa.
2. Tros de quòniam
Un dels grans clàssics que el Capità Haddock i el cèlebre Joaquim Ventalló, traductor de Tintín al català, va popularitzar entre nosaltres. Tan popular, de fet, que la història dirà que l'últim encreuament de paraules entre el president Torra i Pedro Sánchez abans que el primer fos inhabilitat per la justícia espanyola va servir perquè el Molt Honorable 131è titllés el president espanyol de 'tros de quòniam'. Mai no sabrem si Sánchez el va considerar un insult ridícul o si se'n va anar a dormir sentint-se algú incapaç de construir cap argument lògic, ja que l'insult, nascut dels estudiants universitaris que aprenien llatí dels segles XVI al XIX, té el seu origen en això: quòniam ve del llatí perquè, i es va començar a usar en català quan algú es llançava a argumentar, utilitzant l’expressió llatina, però sense tenir l’argument construït. Vist d'aquesta manera, és més que evident que Torra, més que insultar Sánchez, no va fer res més que descriure'l. No?
El professor Tornassol i el capità Haddock a El tresor de Rackham el Roig.
3. Malparit
Així d'entrada, malparit ens sembla un insult amable i fins i tot suau, qui sap per què. Potser algun dia una tesi doctoral de sociolingüística explicarà que Gerard Quintana va edulcorar-lo després de passar-se tota la vida insultant sense tabús i dient "bona nit, malparits!" a tots els assistents dels concerts de Sopa de Cabra: ja se sap que repetir una cosa és enfortir-la, però repetir-la mil vegades és debilitar-la. Dir-li a algú que és tan inútil i mala persona que sembla haver nascut malament no és pas una cosa suau, però la veritat és que malparit ha esdevingut la versió soft de mal nascut, que ja té molta més pompa, mala bava i fins i tot podria arribar-se a considerar un insult políticament incorrecte en segons quin registre. En un dinar de Sant Esteve és possible dir malparida a aquella neboda que ha decidit fer-se il·lusionista i ha après a fer màgia amb una baralla de cartes, però malgrat que conceptualment vinguin del mateix forat, si en el mateix dinar li diem mal nascut al nebot més petit insuportable que no para de donar copets amb el peu a la taula, el sisme familiar pot enviar en orris l'àpat abans que haguem arribat als torrons. Per què?
4. Botifler
Una expressió ètica, de les que van a fer mal a la moral del contrincant, ja que aquest insult difícilment traduïble i que s'aproximaria a "traitor" en anglès o "traidor" en castellà significa precisament això: algú que col·labora amb l'enemic per interessos propis. Ja se sap que la lleialtat no és un tema amb el qual fer broma, i menys quan botifler té el seu origen en la Guerra de Successió que va derivar en la pèrdua de la sobirania i les llibertats catalanes, així com de la resta dels territoris de la Corona d'Aragó. Els botiflers eren col·laboradors dels Borbons, motiu pel qual durant segles Cervera, única ciutat del país que no va donar suport a l'Arxiduc Carles, va ser considerada una vila botiflera. Tres segles més tard, la capital de la Segarra és famosa ja per aquest detall, però botifler, en canvi, segueix sent un insult a la punta de la llengua extremadament habitual en l'agitada, caòtica i sobretot caïnita vida política catalana.
Els partidaris del rei Felip V de Borbó van ser batejats com a botiflers. (Viquipèdia)
5. Cap de suro
"Imagina't algú tan pòtol que té el cap buit, sense res, com el suro". Ja em perdonaran, estimats lectors, la subjectivitat a l'hora d'analitzar aquest insult, però des que el meu avi va definir-me'l així quan era petit, sempre que el sento m'imagino un tanoca amb un tap de cava al cap. Aquella primera vegada que vaig sentir"cap de suro" era al Camp Nou i el Barça, encara entrenat per Cruyff en la seva darrera temporada, estava fent un partit gris i avorrit contra el Racing de Santander. Meho Kodro, un bosnià que havia de ser millor que Romario i va resultar ser pitjor que Romerito, no parava de fallar totes les ocasions de gol que li arribaven a les botes, i un veí de graderia que duia bigoti i sempre anava amb barretina li va dir "cap de suro!". Aquell home, a qui saludo si està llegint això, era un mestre de l'insult, ja que tenia el do de la imprevisibilitat: anys després, quan Figo va tornar per primera vegada a l'estadi l'any 2000, va passar-se tot el partit encadenant un insult rere altre, fins que a les acaballes de la primera part va encadenar-ne tants de seguits que va acabar insultant el portuguès a partir de fílies i fòbies personals, passant del cagamandúrries al clàssic judes per acabar dient-li impotent, coix o fins i tot socialista, que ni en aquell moment ni ara he considerat mai cap insult, evidentment. Si aquell home volia dir felipista o no, però, no ho sabré mai. Que Figo és un cap de suro, en canvi, és més fàcil d'intuir.
6. Pallús
Qualsevol insult acabat amb la tònica a l'última síl·laba té una força especial, però que pallús comenci amb una oclusiva com és la /p/ encara converteix aquesta expressió en un dels insults més efectius que existeixen. Dir-li pallús a algú no només és dir-li tontet, curt de gambals o carallot a la cara, sinó també una forma de cantar les quaranta i quedar-se més a gust que després d'una migdiada en una etapa avorrida del Tour. Coses de la fonètica, suposo. En anglès podria traduir-se com a dumb, i en castellà com a bobo, ja que no se li diu pallús a algú amb malícia o algú capaç de fer la vida impossible a algú altre, sinó que aquest és un insult pejoratiu i pensat per menysprear qualsevol persona que, com es diu popularment, es comporta de forma tan ridícula que sembla més curta que la cua d'un conill.
Una persona que sembla un pallús té tots els números per ser, també, un tros d'ase. (Pixabay)
7. Mitja merda
Hi ha res més insultant que comparar algú amb una tifa? Sí: que una tifa li quedi gran i calgui reduir-lo a mitja tifa. Si mitja merda és un insult complet, rodó i contundent és per aquest motiu: per la insignificància i el menyspreu que deriva d'un cagalló però, també, perquè les dues /m/ de mitja i merda són dos sons bilabials que ens uneixen els llavis i ens encenen de fúria per dins. Voleu dir-li covard a algú? Voleu fer-li saber que la seva opinió no té cap mena de vàlua? Voleu confessar a alguna persona que la seva presència en aquest món nostre és tan poc valuosa que una tifa sencera és més important que ell? No ho dubteu, aquest és el vostre insult, ja que si els insults en català tinguessin un panteó, mitja merda hi ocuparia un lloc privilegiat.