"El carrer de les Camèlies és el primer llibre que surt de la casa de Club Editor al cap de tres mesos de confinament. Havies de ser tu qui guardés els passos, Cecília Ce." Amb aquest colofó apareixia fa poc més d'un mes la nova edició d'aquesta enorme novel·la de Mercè Rodoreda, la història d'una noia que es dedica a "fer senyors" i que en la recerca permanent dels seus orígens no abandonarà mai la prostitució. Un llibre, en definitiva, que pocs consideren la millor obra de l'autora barcelonina però que, en canvi, té tots els ingredients per ser considerada una de les millors novel·les catalanes del segle XX. Per què? A La Gandula d'avui provem d'explicar-ho.
El carrer de les Camèlies, l'última reedició de Club Editor i publicat el passat 8 de juliol.
1. L'obra mestra oblidada d'una autora universal
El primer motiu per endinsar-se en aquest monument literari és intrínsec, ja que pronunciar el nom de Rodoreda és sempre una raó de pes per llegir qualsevol llibre de la que possiblement sigui la millor escriptora de la història de la literatura catalana. Escrita quatre anys després de La plaça del Diamant i englobada dins l'etapa de maduresa de la seva obra, El carrer de les Camèlies és el colofó final del període productiu amb el qual Mercè Rodoreda deixarà constància del convuls i traumàtic context històric de la primera meitat del s. XX a Catalunya que, per bé o per mal, va sacsejar la consciència moral i social de la societat de l'època. Entre l'etapa de joventut de la primera Rodoreda emmarcada en obres com Aloma o l'etapa final, amarada per un univers mític, reflectida en La meva Cristina i altres contes o La mort i la primavera, el díptic d'obres com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies ofereixen el testimoni literari d'una narradora que reprèn l'escriptura després de vint anys de silenci, vivint a l'exili i amb la ferida en carn viva d'una Guerra Civil i una Guerra Mundial entremig.
2. Cecília Ce i la recerca de si mateixa
Qui és Cecília Ce, la misteriosa nena abandonada en un jardí i de la qual no es coneix el cognom? Per comprendre la protagonista absoluta de l'obra cal, primer de tot, tenir clar que El carrer de les Camèlies mostra una realitat individual emmarcada dins una realitat històrica i social concreta: la postguerra. De la mateixa forma que passa a La plaça del Diamant amb el personatge de la Natàlia, la protagonista d'El carrer de les Camèlies és una dona amb una biografia absolutament versemblant a la realitat que l'envolta; desposseïda d'uns orígens, dependent dels altres i perduda en el laberint de la seva pròpia existència. Desarrelada i amb una infantesa de paper cuixé a casa uns pares adoptius, la protagonista de la novel·la és el vil reflex d'algú abocat a la mala vida i a la recerca de la seva pròpia identitat perduda.
Amb la victòria franquista l'any 1939, Mercè Rodoreda emprèn el camí de l'exili, primer a França i més tard a Suïssa, on escriurà El carrer de les Camèlies després d'una primera visita a Barcelona l'any 1948. (Viquipèdia)
3. La cartografia d'una Barcelona derrotada
La novel·la no entra mai a les quinieles dels qui s'entesten a gastar saliva preguntant-se quina és la gran novel·la de Barcelona, però sens dubte poques obres com El carrer de les Camèlies descriuen d'una forma tan precisa l'estat emocional d'una ciutat en un moment concret de la història. El desarrelament personal de Cecília Ce no és res més que el correlat d'un desarrelament general, és a dir, d'un temps i un país –el de la postguerra i el d'una Barcelona subjugada al franquisme- ple de vençuts. La novel·la retrata la infantesa de Cecília emmarcada en els anys previs a la Guerra amb un aire vitalista i ple de llum, i en canvi descriu els anys posteriors al conflicte -el gruix important de l'obra- amb la grisor i la tristesa de la postguerra. Aquesta Catalunya ocupada i aquesta Barcelona plena de morts i vençuts, de desarrelats i desesperats, en el fons, no és res més que la projecció exterior del món interior de la protagonista i, conseqüentment, de la mateixa Rodoreda.
4. Un mosaic de símbols connectats entre si
Els símbols són un element característic dins la narrativa rodorediana, i com ja passava a La plaça del Diamant i seguirà succeint al llarg de tota la seva obra posterior, a El carrer de les Camèlies podem copsar els detalls menys plausibles del món interior de Cecília Ce, com el refús a la mateixa realitat (vòmit), el desig de refugiar-se davant la soledat (mirall) o el record de la nena morta que va donar origen al seu nom (flama). Tota aquesta cosmologia simbòlica lligada entre si genera un mosaic que ens permet configurar el sentit general del llibre, començant pel nom de la protagonista i que havia de ser el títol de l''obra: Cecília, que prové del llatí caecus, és a dir, 'cec', 'fosc' o 'ombrívol'. No hi ha millor forma, doncs, de descriure la protagonista, un personatge que camina sense nord i gairebé a les palpentes per la vida, precisament tal com diu el vers de T.S. Eliot a l'epígraf del llibre, "I have walked many years in this city", és a dir, vagar sense rumb pels carrers d'una gran ciutat. Finalment l'editor, Joan Sales, va recomanar a Rodoreda titular el llibre El carrer de les Camèlies, el nom locatiu i real d'un carrer del Guinardó però que amaga tota la simbologia de les camèlies i les flors en general, aspecte cabdal en el llibre, sobretot si tenim en compte no només que Cecília Ce apareix abandonada en un jardí, sinó que aquell dia una estranya i preciosa flor esclata enmig d'un cactus mort, prodigi que es repetirà a partir d'aquell moment cada any en la mateixa data.
L'editor Joan Sales, cofundador de Club Editor, va ser l'artífex de publicar les primeres obres de Rodoreda després de la Guerra Civil. La plaça del Diamant, la primera d'elles, ha esdevingut la més recordada i llegida de l'autora. (Arxiu Joan Sales)
5. Últimas tardes con Teresa i El carrer de les Camèlies: dues cares d'una mateixa moneda
Curiosament El carrer de les Camèlies i Últimas tardes con Teresa, la ja icònica obra de Juan Marsé, van publicar-se el mateix any. El que no deu ser tanta casualitat és que es publiquessin dos anys més tard que sortís a la llum Els altres catalans, l'imprescindible assaig de Francesc Candel sobre la immigració a Catalunya. A la novel·la, doncs, Rodoreda treu pols a l'objectiu per retratar de nou els baixos fons de la ciutat, barris que aquells temps, a mitjans dels seixanta, potser només Blai Bonet a Judes i la primavera s'havia atrevit a mostrar en la seva màxima cruesa en català. Si Marsé situa el seu cèlebre Pijoaparte al Carmel, Rodoreda s'apropa a la falda de Montjuïc i al barraquisme fins a obrir el gran angular de la Barcelona "depriment i sinistre" que l'autora descobreix l'any 1948, el primer cop que torna a la ciutat després de la Guerra Civil. "Com tots els d'aquelles barraques, fora de l'Eusebi i de mi, era xarnego", relata Cecília Ce en un dels capítols on la presència de la immigració que malviu en aquella Barcelona decrèpita es filtra dins la narració fins al punt que les veus en castellà entren dins el text, com quan la protagonista relata que "va passar el vell de les gallines i ens va dir muy buenos días y que aproveche".
6. Entre la crònica i el malson
Escrita amb un narrador en 1a persona que al seu temps n'és el protagonista i cenyint-se a una idea del temps molt semblant a la de Marcel Proust, Rodoreda fa evident a través d'un llarg discurs narrativitzat que el temps avança inexorablement i que el passat ho arrasa tot. L'ús de la 1a persona, com també passa a La plaça del Diamant amb la Colometa, ens permet tenir, com a lectors, accés directe a la subjectivitat del personatge. Sense entrar en detalls per evitar spoilers, la crònica vital a la qual assistim en 1a persona és l'itinerari d'algú que decideix fugir d'una casa per trobar els seus orígens i després d'una desoladora, crua i dura deambulació pel no-res, aconsegueix l'estabilitat vital al costat d'un home que, més que amor, li oferirà omplir el buit paternal d'un pare absent.
La primera edició del llibre tenia una foto de Lilly von Karachi a la coberta. La ballarina, que treballava al Crazy Horse de París, va ser la model en qui Rodoreda va veure la seva Cecília Ce. (Club Editor)
7. La buidor de l'era postmoderna
Per acabar, podríem atrevir-nos a dir que paga la pena abocar-se de cap a El carrer de les Camèlies perquè és el retrat d'una dona passiva i morta per dins envoltada d'un temps i d'una societat immòbil i buida també per dins, i més enllà de la relació d'aquest primer element amb la caracterització de les protagonistes de Virginia Woolf -dones passives i avorrides-, Rodoreda, en certa forma, s'avança al seu temps i en una Catalunya en plena dictadura i a la cua d'Europa escriu una obra amb elements que anys més tard serien absolutament propis de les grans novel·les postmodernes. En primer lloc, personatges buits que no tenen ni nom, recurs que a casa nostra faria servir per exemple Quim Monzó quan titula tots els personatges amb noms començats amb H, un fonema mut en català, a Benzina, per exemple. Després, els escenaris com els que es descriuen a l'obra, amb descripcions de carrers grans i impersonals on es fa evident que a les ciutats és més difícil ser un subjecte que no pas un objecte, una imatge pròpia dels quadres de Hopper. I per acabar, la certesa que és impossible avançar perquè tot està sotmès a un etern retorn, una circularitat pròpia de la literatura dels seixanta a Estats Units i dels vuitanta a la península Ibèrica que Rodoreda ja posa de manifest aquí: per això la vida calmada que Cecília Ce acaba trobant després de la seva davallada als inferns no és res més que el retorn a uns orígens que mai va tenir.