En les últimes nits, milers de persones arreu de la geografia catalana han mostrat al carrer la seva disconformitat davant l'empresonament del raper Pablo Hasél el passat dimarts 16 de febrer. Amb el pas dels dies, però, les protestes s'han convertit en molt més que simples manis pro Hasél: el rebuig a la Llei Mordassa, la frustració per l'atur juvenil i la desesperança davant un futur incert s'han sumat a la indignació per l'engarjolament del cantant, formant un còctel que ha acabat esclatant als carrers de Barcelona, Girona, Lleida, Vilafranca del Penedès o València.
Mentre alguns analistes parlen de guerrilla urbana o violència de carrer, d'altres parlen de violència policial o provocació davant la resistència pacífica. Més enllà de tots aquests termes i els diversos punts de vista possibles davant els fets, avui a Revers volem aferrar-nos al punt de vista de la llengua per tal de comprendre la capacitat i varietat dels mots per descriure allò que passa en les manifestacions d'aquests dies.
Manifestació per reclamar la llibertat de Pablo Hasél a València. (EFE)
Saragata
Malgrat que fonèticament sembla un ball popular típic dels Balcans o un plat de la cuina nipona d'aquells que comparteixen carta amb els 'makis' o els fideus 'udon' en qualsevol restaurant japonès, una saragata és l'agitació brogent d'una multitud. Per què tenint paraules tan singulars com aquesta, l'opinió pública es conforma a fer servir mots tan plans com incidents quan es tracta d'explicar el bullici, violent o no, generat al carrer per un grup de persones? L'origen del terme és incert, ja que mentre uns diuen que prové del francès antic eschargarde ('emboscada') i del germànic fràncic skarawahta ('destacament de guàrdia'), d'altres opinen que també té influx d'altres mots castellans o potser àrabs com zalgata, que vol dir 'cridòria'. Vingui d'on vingui, a Joan Sales li agradava tant que va fer-lo servir a Incerta Glòria: "En Cosme, pel que es veu, ignorava els crims que els seus companys havien estat perpetrant a mansalva durant tants mesos: per estrany que sembli, n'hi ha molts com ells, molts que encara no en saben res i que creuen a ulls clucs que aquesta sinistra saragata que hem estat vivint és una gloriosa revolució del poble sense cap ombra en la seva llum enlluernant."
Aldarull
Poden considerar-se els aldarulls d'aquestes últimes nits com els "crits d'alegria" d'una massa congregada? Possiblement ningú entén les protestes d'aquesta manera, però segons l'Enciclopèdia Catalana, l'etimologia del terme 'aldarull', sobretot en la seva variant femenina, prové d'aquí: de la dissimilació del llatí alleluia, és a dir, 'cants d'alegria propis de Pasqua'. La majoria de vegades es fa ús de la paraula aldarull quan en una manifestació, sigui política o no, apareixen episodis de violència efímera i no organitzada, però a partir d'ara, cada vegada que veieu aficions futbolístiques esbatussant-se o protestes amb cops de porra entre manifestants i policies, tingueu present que si d'allò en dieu 'aldarulls' us remetreu a l'alegria i la disbauxa dels cristians celebrant la resurrecció de Jesús.
La resurrecció de Jesús segons Pietro della Francesca. (Wikipedia Commons)
Disturbis
Crear un disturbi és, filològica i oficialment, alterar la pau. Tanmateix, però, el terme disturbi té la mateixa arrel etimològica que el verb destorbar, que senzillament significa fer nosa durant l'execució d'una acció. És a dir, ser un obstacle. La màgia de la paraula disturbi, que deriva del verb llatí turbare ('posar en desordre i alteració'), és que aquesta alteració pot ser recíproca: la policia argumenta que els manifestants alteren l'ordre públic ocupant un espai dels carrers, però els manifestants argumenten que la policia altera el seu dret a manifestació volent-los dispersar amb càrregues violentes. Quina és l'arrel dels disturbis, doncs? Qui els genera, realment? Trobar una resposta de consens és més difícil que comprendre a la gent que se sorprèn i es posa les mans al cap quan cremen quatre contenidors en una ciutat coneguda històricament com la "Rosa de foc".
Avalot
Si ens cenyim al que diuen els diccionaris, per tal que existeixin disturbis algú ha hagut de provocar, prèviament, una alteració de l'espai públic mitjançant aldarulls. En canvi, quan parlem d'avalots estem parlant, més que d'una alteració de l'espai, d'un alçament contra l'autoritat establerta. Hem vist avalots en aquestes darreres nits? Depèn de les ulleres amb les quals copsem la realitat, com sempre, però qualsevol tumult sediciós contra una autoritat pot considerar-se un avalot, sobretot quan existeix confusió i desordre. En la Crònica de Bernat Desclot, fa més de sis segles, ja es parlava d'avalots "Lendemà mati vench hun avolot en la host" per descriure l'excitació desordenada de persones que busquen capgirar alguna cosa, ja que etimològicament avalot ve d'aquí: del verb avalotar, derivat del llatí volūtāre ('capgirar'). I ja sabem que la indignació o la denúncia, sovint, es capgira en fets que acaben capgirant la calma fins a generar un estat de confusió que deriva en avalots. O en disturbis. O en aldarulls. O en saragates.
Bullanga
Entre el 1835 i el 1843, Barcelona va viure una desena d'aixecaments populars provocats pel descontentament de la societat catalana en una etapa de crisi política, social i econòmica a Espanya. De tots aquells tumults se'n va anomenar "bullangues", que deriva del verb bullir, ja que Barcelona i gran part de Catalunya van ser un bullici d'avalots durant aquell segon terç del segle XIX, amb un doble enfrontament: entre carlins i liberals, primer; entre liberals moderats i liberals progressistes, després. Són bullangues el que estem vivint aquests darrers dies? Evidentment no tenen res a veure amb les bullangues del sXIX, però el terme bullanga ja fa temps que va deixar de ser un nom propi per esdevenir un nom del lèxic comú, com les vambes o els dònuts, per això segurament és una de les millors paraules per definir les protestes de les darreres nits, com ja va passar durant la "Bullanga de la Sentència" -tal com la van definir alguns- de fa un any i mig.
Obra de Josep Arrau representant la bullanga del 5 d’agost del 1835 a la Rambla i el posterior incendi de la fàbrica Bonaplata. (Wikimedia Commons)
Bonus tracks
Pillatge
Parlant de la Bullanga de 1835, en aquella ocasió els obrers, en un acte de ludisme, van calar foc a les noves màquines de la fàbrica Bonaplata. Aquests dies, en canvi, s'ha vist com joves alterats saquejaven comerços de luxe del Passeig de Gràcia. Els primers, fa dos segles, actuaven contra el progrés que al seu parer els podia robar la feina; els segons, ara, no actuen contra res ni ningú directament, sinó que més aviat contra els símbols del capitalisme al qual culpen de la seva deseperança. És millor parlar de saqueig o de pillatge, en aquests casos? Tots dos termes són correctes i sinonímics, per bé que el saqueig és l'acció de saquejar -amb o sense violència- entrant a un lloc, sigui una botiga o el pendrive del company de feina, i robar tot allò de valor que hi ha dins; el pillatge, en canvi, és una paraula que només es fa servir quan un grup de gent s'empara d'alguna cosa de manera violenta. I en aquest cas, cal recordar que, de moment, el Codi Penal estipula que trencar els vidres d'una botiga és un acte de violència.
Escaramussa
L'última paraula d'aquest vocabulari nostrat de la revolta és aquesta preciosa paraula que va arribar-nos provinent del verb occità escrimir, que al seu temps prové de l'italià scaramuciare i, aquest, del germànic francic *skermjan, que vol dir 'protegir'. Què és, però, una escaramussa? Doncs senzillament un combat aïllat i de poca importància entre dues faccions rivals. S'ha parlat molt, aquests dies, dels actes vandàlics al Palau de la Música, i fins i tot el diputat de la CUP Carles Riera ha posat en dubte que els seus autors fossin manifestants. El context d'aquells fets és l'escenari propi d'una possible escaramussa: el gruix de la manifestació es trobava a Passeig de Gràcia i en direcció al barri de Gràcia, ja que els Mossos d'Esquadra havien fet una càrrega evitant que la gent baixés Via Laietana avall; en canvi, un reduït grup de joves arrecerats van provocar destrosses al mobiliari del Palau.
Aquell dia no van trobar l'oposició de la policia i, per tant, no va haver-hi escaramussa, però dos dies després, diumenge al vespre, mentre la manifestació es trobava a Plaça Catalunya, un altre grup de joves tornaven a estar davant el Palau i van enfrontar-se a la policia, aquest cop sí, llençant-los pedres des d'una barricada. Aquell petit enfrontament aïllat entre esvalotadors i Mossos d'Esquadra pot considerar-se una escaramussa? En efecte, ja que es tractava d'un moment de tensió aïllat i que va acabar sense més importància. Com aquest article, una autèntica escaramussa entre la llengua i nosaltres, els pobres babaus que no trobem la paraula exacta per descriure el que per a uns és vandalisme i per altres, en canvi, violència.