El seu és, probablement, el cas més clar de desacord entre els crítics de tot el món i un públic que l’ha convertit en la gallina dels ous d’or, primer a les taquilles i, ara, com a capdavanter de les figures de l’espectacle que signen contractes d’exclusivitat amb una plataforma. “No vaig començar a fer cinema per satisfer els crítics. La idea era fer riure i passar-m’ho bé amb els meus amics”, s’ha defensat en diverses entrevistes. Adam Sandler (Nova York, 1966) és un dels actors i creadors més ben pagats de Hollywood, des que va ser despatxat del Saturday Night Live, quan amb la seva productora Happy Madison (nascuda de dos dels seus èxits cinematogràfics inicials, Billy Madison i Happy Gilmore), fundada just després de petar-ho amb recaptacions gegantines amb El noi ideal (1998), va finançar triomfs comercials com Un pare genial (1999), Executiu agressiu (2003), 50 primeres cites (2004), Zohan: Llicència per pentinar (2008) o En Jack i la seva germana bessona (2011).
Foguejat als escenaris d’stand-up, Sandler va trobar la fórmula màgica: fer pel·lícules habitualment esbojarrades, buscant els riures amb una comicitat molt bàsica, de vegades ancorada a la tradició de l’humor jueu, quasi sempre grollera i insolent, la caca i els pets sempre funcionen. D’alguna manera, si Sandler hagués treballat als anys 60 i 70 a l’estat espanyol, les seves serien pel·lícules ideals per ser projectades a Cine de barrio. El títol d’una de les seves produccions més exitoses resumeix molt bé l’esperit que vol impregnar-hi: a Nens grans (2010), i a la seva seqüela, s’ajuntava amb un munt dels seus col·laboradors habituals (Kevin James, Chris Rock, David Spade, Rob Schneider, Steve Buscemi) i rodaven una pel·li mentre gaudien en família d’unes semivacances. I ho feien des de la perspectiva de qui es nega a créixer. Veient les seves comèdies, Sandler és un nen gran, més entremaliat i trapella que ferotge. I treballar des de la seva pròpia empresa i amb els seus amics és un luxe que pocs es poden permetre.
Paral·lelament a tanta comèdia populatxera, Sandler ha anat deixat a comptagotes mostres de la seva ductilitat interpretativa en films d’autor i en personatges que demanaven molts més recursos: el prestigiós Paul Thomas Anderson li va fer confiança donant-li el rol protagonista de Punch-Drunk Love (Embriagado de amor) (2002), i, des de llavors, l’hem vist a Spanglish (James L. Brooks, 2004, al costat de la sevillana Paz Vega), En algun lloc de la memòria (Mike Binder, 2007), Funny People. Fes-me riure (Judd Apatow, 2009), Hombres, mujeres & niños (Jason Reitman, 2014) i, més recentment, a dues pel·lis estrenades a Netflix però no pas produïdes per Happy Madison: les fabuloses The Meyerowitz Stories (Noah Baumbach, 2017) i Diamantes en bruto (Benny & Josh Safdie, 2019), probablement dos dels millors treballs com a actor de la seva llarga carrera. Es tornava a confirmar que els miops necessiten que els còmics facin el trànsit al drama per reconeixe’ls el talent.
Segons dades de la plataforma, els clients de Netflix han superat els 2.000 milions d'hores veient les creacions d'Adam Sandler
Més enllà de The Meyerowitz Stories i de Diamantes en bruto, les feines de Sandler per Netflix —que s’inicien l’any 2014, quan signa el primer dels seus tres multimilionaris contractes d’exclusivitat per la plataforma (obrint un meló que després seguirien creadors com Shonda Rhimes i Ryan Murphy— han estat un negoci rodó, si fem cas del que ha declarat Ted Sarandos, el cap dels caps de Netflix. Segons dades de la plataforma, els seus clients han superat els 2.000 milions d’hores veient les creacions de Sandler. I una d’elles, Criminales en el mar (2019), amb una segona part ja preparada, va trencar rècords amb 83 milions de visualitzacions en el seu primer mes al catàleg. Ara l’actor estrena Garra, que gira al voltant d’una altra de les seves grans passions, el bàsquet, i on també hi apareix una altra constant en quasi totes les seves pel·lícules: com a bon republicà, és un gran defensor dels valors familiars i els seus personatges, quasi sempre, tenen alguna subtrama centrada en la seva relació amb les seves filles adolescents. En aquest sentit, és habitual que tant la dona de Sandler, Jackie, com les dues filles que tenen en comú, Sunny i Sadie, apareixin en papers secundaris a les seves comèdies.
Aprofitant l’arribada de Garra al catàleg de Netflix, hem fet l’exercici de veure totes les produccions de Happy Madison per a la plataforma amb Sandler com a protagonista —n’hi ha més, sense ell al repartiment, protagonitzades pels seus col·legues: La otra Missy, El padre del año, Jugar en casa...—, i us les ordenem de millor (1) a pitjor (7), recordant-vos que, a banda de les seves ficcions, l’actor va protagonitzar el seu primer especial de comèdia en dues dècades, 100% Refresh, on recupera una manera de fer monòlegs vehiculada a partir de petites cançons amb punchline, acudits cantats divertidíssims que demostren un sentit de l’humor que, quan vol, sap escapar de l’armadura de la vulgaritat.
1. Garra (2022)
El Sandler més contingut interpreta un caçatalents de l’NBA que viatja per tot el món buscant talents per importar a la lliga de bàsquet més important del planeta. I troba un diamant per polir a una pista de streetball de Mallorca. Garra explica l’odissea d’aquest observador per convèncer l’amo dels Philadelphia 76ers per fitxar aquest desconegut espanyol amb potencial d’all-star (“és com si Dennis Rodman hagués tingut un nadó amb una lloba, l’hagués criat Lisa Leslie i hagués tingut Allen Iverson com a cangur”, diu Sandler), i el procés de preparar-lo per les exigències del professionalisme, amb evidents paral·lelismes amb l’entrenament d’un boxejador anomenat Rocky Balboa. El jugador madrileny Juancho Hernangómez (ara jugador dels Utah Jazz, després de passar per Denver Nuggets, Minnesota Timberwolves, Memphis Grizzlies, Boston Celtics i San Antonio Spurs) debuta com a actor i ho fa amb solvència en una pel·lícula que és tot un festival pels aficionats al bàsquet. L’enorme popularitat de Sandler i la seva coneguda afició a aquest esport (i una agenda de telèfons envejable) aconsegueixen que a Garra hi hagi una desfilada de jugadors (de Luka Doncic a Anthony Edwards, que interpreta l’antagonista de Bo Cruz, el personatge d’Hernangómez) i ex jugadors (amb dos moments fabulosos protagonitzats per Dirk Nowitzki i Julius Erving) de l’NBA. Però també d’esportistes més propers, com els jugadors del Barça Pierre Oriola i Alex Abrines, Felipe Reyes, Willy Hernangómez (el germà de Juancho) o el seleccionador espanyol Sergio Scariolo. I hi destaquen el veteraníssim Robert Duvall i l’hispanoargentina María Botto, fantàstica en les seves dues escenes. Més enllà, i tot i que està lluny de clàssics del bàsquet al cine com la magistral Hoosiers (tot un referent del subgènere, un diria que Sandler s’ha volgut inspirar en el coach Gene Hackman), el film és un agradable conte de fades que aposta per temes recurrents del cinema americà: la superació, el no rendir-se mai i donar-ho tot o la importància de la família i la paternitat.
2. Sandy Wexler (2017)
Un Sandler que sembla posseït per l’esperit de Jerry Lewis interpreta un llegendari representant d’artistes tronats, tan desastrós i mentider com adorable i, en algunes ocasions, eficaç. I amb una màxima: “un agent significa negoci, un mànager és família... jo no estic content si tu no estàs content”. I en Sandy porta el seu compromís professional i personal fins les darreres conseqüències. Enmig de la gestió d’actuacions de ventrílocs, homes-bala, lluitadors de wrestling o monologuistes mediocres, el nostre home descobreix una cantant amb potencial en un espectacle de parc d’atraccions. Ella es convertirà en la gran estrella de l’escena musical, una Beyoncé amb la cara i la veu de Jennifer Hudson, desenvolupant una relació molt especial amb el bo d’en Sandy. Amb l’estupenda Broadway Danny Rose (1984), de Woody Allen, com a indissimulada inspiració, Adam Sandler construeix un relat ple de picades d’ull al món de l’espectacle, amb un estelar grup d’amics (de Jay Leno a Judd Apatow, de Conan O’Brien a Jimmy Kimmel, de Janeane Garofalo a Lisa Loeb, passant per clàssics Happy Madison com Chris Rock i David Spade) participant de la festa, articulant la narració a partir dels seus records, no sempre positius, sobre la figura de Wexler. Amb moments brillants, com els gags que posen el focus en les prediccions del protagonista sobre el món de l’espectacle (“t’han ofert doblar a una joguina en una pel·li d’una companyia nova que es diu Pixar? No ho facis, els dibuixos animats no tenen futur”), la pel·li és irregular, excessivament llarga, i no evita les jaimitades habituals, però traspua amor pel món de l’espectacle i resulta francament simpàtica.
3. El Halloween de Hubie (2020)
Un dels arquetips clàssics del repertori de Sandler és el babau de cor enorme, el bonàs a qui sembla faltar-li mitja bullida. En aquesta comèdia familiar, directament hereva dels dibuixos d’Scooby-Doo, l’actor interpreta el Hubie Dubois del títol, un paio obsessionat amb l’esperit de Halloween, fins i tot sabent que és l’època en que el poble de Salem on viu es prepara per humiliar-lo més que mai amb brometes cruels de molt mal gust. Però aquesta vegada, a la vila sobrevola un misteri real, i el protagonista posarà els cinc sentits (suposant que li funcionin tots correctament) en resoldre’l i salvar els seus veïns. Estúpida a estones, tendra en d’altres, i amb innumerables picades d’ull al cinema de terror més popular, El Halloween de Hubie manté les claus habituals de les comèdies de Sandler: acumulació de gags, la sensació que el rodatge ha estat més divertit que la pròpia pel·lícula (sí, hi tornen a participar els seus col·legues, més o menys disfressats: Kevin James, Rob Schneider, Steve Buscemi, fins i tot Ben Stiller en una aparició divertidíssima), i una innocència tan entranyable com un viatge al Tren de la Bruixa de qualsevol fira d’atraccions.
4. La peor semana (2018)
Aquesta comèdia comença amb un gag protagonitzat per Chris Rock que perfectament podria fer-lo mereixedor d’una altra plantofada de Will Smith. Després, la pel·lícula beu directament d’un clàssic, El pare de la núvia, per convertir Adam Sandler en el sofert patriarca d’una família humil, encaparrat en fer-se càrrec de totes les despeses del casament de la seva filla gran, tot i que el nuvi sigui de família rica i el seu futur consogre (Rock) insisteixi en, com a mínim, repartir-se la factura. La masculinitat fràgil i amenaçada per les circumstàncies. Durant les dues hores de metratge, veurem el pobre protagonista convertint la seva minúscula casa en un hotel per desenes de convidats, equivocant-se escollint un motel de mala mort com a espai per la cerimònia i la festa posterior o fent servir la picaresca per aprofitar-se d’un tiet a qui han amputat dues cames fent-lo passar per heroi de guerra. Tot i la manca d’inspiració del conjunt, els fans de l’humor dels productes Happy Madison trobaran prou motius per riure, fins i tot amb bromes sobre el racisme i les discapacitats, i cal destacar-ne alguns moments que pugen el llistó (les discussions a crits dels pares de la núvia davant el passotisme de qui els sent com si escoltés ploure, els peculiars membres de la família, la casa convertida en el camarot dels germans Marx). Finalment, i per damunt de tot, La peor semana fa una celebració dels valors familiars més tradicionals, de nou una de les màximes de l’actor.
5. The Do-Over (2016)
Amb estructura de buddy movie i explotant les dinàmiques còmiques amb el seu vell amic David Spade, Sandler juga aquí a parodiar el cinema d’acció, en una trama de doble suplantació d’identitat que porta els protagonistes a living la vida loca al Carib, primer, i al punt de mira d’uns traficants perillosíssims, de seguida. Tampoc hi ha gaire instants que sobresurtin entre els barroers acudits sexuals (un heredat piercing a la llengua d’Spade que havia passat per un altre lloc més delicat; un motorista massa aficionat a l’onanisme; una nina inflable, o un desagradable trio en el que participa un altre amiguet de Sandler, Luis Guzmán) o delicades bromes sobre el càncer i l’alzheimer. Punt a favor: la presència de la sempre fantàstica Kathryn Hahn, entregada a les pallassades de Sandler i Spade. En conclusió, una bajanada allunyadíssima de les millors comèdies de l’actor.
6. The Ridiculous 6 (2015)
Tot i que passada pel filtre cacaculpetspipi, no costa reconèixer la cinefília de Sandler, i títols com Los cuatro hijos de Katie Elder, Petit gran home, uns quants spaguetti-western i, evidentment, Els Set Magnífics. De vegades, però, sembla que, més que picades l’ull, en faci befa. El nostre home interpreta Ganivet Blanc, un blanc criat pels apatxes, que, després de conèixer el seu pare biològic, i buscant salvar-lo d’uns bandits que l’han segrestat, acaba formant la seva pròpia banda: sis paios amb diverses habilitats (un d’ells, tocar el piano com la llegenda afirma que el tocava Errol Flynn), que comparteixen genètica i uneixen forces per enfrontar-se als dolents. El deliri inclou moments d’una vulgaritat ofensiva (cadascuna de les frases del personatge de Taylor Lautner en són bons exemples), amb sobredosi d’escatologia i gags sexuals. Però ja dèiem que els pets i els fluids sempre funcionen a l’hora d’arrencar riallades, i no negarem ni confirmarem les llàgrimes amb el show d’Steve Buscemi amb una pomada que funciona igual com a calmant després d’arrencar un queixal que per curar estranyes erupcions genitals.
7. Criminales en el mar (2019)
Nick i Nora Charles, aquella parella aficionada a resoldre crims a una saga d’exitoses pel·lis dels anys 30 (El sopar dels acusats i les seves continuacions) sembla inspirar la parella protagonista d’aquesta comèdia, amb tots els matisos del món i sense gota de la sofisticació que traspuaven aquells films clàssics. De fet, sorprén que Criminales en el mar sigui la pel·li més vista de tota la producció Happy Madison a Netflix, i que ja tingui a punt una seqüela a on, alerta, hi apareixerà Enrique Arce, l’Arturito de La Casa de Papel. És sorprenent perquè és, de llarg, la pitjor de les seves comèdies a la plataforma. Amb Sandler recuperant Jennifer Aniston com a partenaire (abans havien rodat Segueix-me el rotllo), el film col·loca per accident el matrimoni Spritz en un iot de multimilionaris que naveguen per la Costa Blava francesa, i són testimonis de l’assassinat de l’amo del vaixell. Amb un sentit de l’humor mandrós, aquí la vulgaritat o el masclisme no els salva cap gag afortunat, tampoc funciona com a paròdia dels clàssics whodunnit (ho feien molt millor Cluedo o la magistral Un cadàver per postres). Però la solvència de la parella Sandler-Aniston és una assegurança de vida, i els suscriptors de Netflix han dictat sentència.