Què tenen les sèries per atrapar a tanta gent? Existeixen més sèries que dies té l'any i a gairebé tothom li agrada el dilema, passada la mitjanit, de si veure un capítol més o donar-li pas al descans i el son. El que no agrada tant, en canvi, és que el plaer de no poder parar de veure capítols acabi de forma abrupta quan la sèrie arriba a la seva fi, ja que és allà on apareix un dels grans malsons a què les plataformes audiovisuals de contingut ens condemnen: la tortura d'estar una hora buscant i buscant enmig d'un catàleg enorme la nova sèrie que ens enganxi des del primer capítol. Com que la majoria de gent recomana sempre sèries de Netflix, a la Playlist Serièfila d'avui us portem 7 sèries d'HBO de les quals es parla massa poc. Quina escollir?
Devs (HBO)
El catàleg de HBO no és tan extens com el de Netflix, ni tampoc conté tantes produccions pròpies, potser per això les sèries d'aquesta plataforma aixequen menys enrenou mediàtic i topen sovint amb el clàssic "No l'he vist, no tinc HBO" en alguna sobretaula informal. Si Netflix es caracteritza per la quantitat, HBO ho fa per la qualitat, però mentre que la plataforma anuncia a bombo i plateret les seves apostes més comercials com La extraordinària playlist de Zoe, 30 monedas, Succession, The Undoing o Patria, apostes segures que mai no fallen però lluny de ser sèries que marquin un abans i un després, és al sorral infinit del catàleg menys ressonant d'HBO on s'amaguen autèntiques joies que incomprensiblement passen gairebé desapercebudes. Per això mateix, avui, sense cap altra intenció que dir-vos "doneu-li una oportunitat, no us en penedireu", us portem una llista amb 4 novetats recents d'aquesta plataforma que són altament recomanables, malgrat que no estiguin en boca de massa gent. I de regal, 3 sèries que no són novetat però que tot amant de la bona ficció televisiva agrairà haver vist.
1. Industry
No, aquesta sèrie no és un retrat generacional qualsevol, ja que Industry plasma amb duresa i sarcasme la Generació Millennial, però ho fa mostrant les esquerdes que la Generació X ha provocat al món actual on vivim. El punt de partida és simple: sis joves de vint-i-pocs anys entren a treballar com a júniors en un dels bancs d'inversions més poderosos de Londres, però l'univers de les altes finances poc ha de veure amb el que Oliver Stone va relatar en Wall Street o el que Bret Easton Ellis va descriure a American Psycho. El que es troben és un món ple de taurons sense pietat que competeixen entre si, d'acord, però on fins i tot aquests taurons ansiosos per escalar més i més a l'ascensor social no comprenen ja el seu treball com una manera de viure, sinó com una batalla per sobreviure en la qual els abusos sexuals, les punyalades per l'esquena entre companys o la cocaïna són el pa de cada dia. És una comèdia? No, però té dosis meravelloses d'ironia. És un drama? Tampoc, però exposa les contradiccions i els desvaris d'una generació resignada a acceptar que, malgrat tenir una bona feina, el seu destí actual és viure en un pis compartit sense calefacció mentre saben que algú, fa quaranta anys i fent la mateixa feina que ells ara, es pagava en cinc anys la hipoteca d'una casa.
2. Devs
Aquesta absoluta meravella audiovisual porta el segell d'Alex Garland, una de les veus de ciència-ficció més interessants del moment. Estem parlant, això sí, d'una sèrie d'autor amb un ritme pausat però tremendament hipnòtic, tant pel guió com per la magnífica fotografia, que ens permet traslladar-nos episodi rere episodi fins al cor de "Devs". Què és, però, "Devs"? Aquesta és la gran pregunta que es disposa a respondre Lily, la jove enginyera informàtica que després de la desaparició del seu xicot -també informàtic-, decideix rastrejar l'empresa informàtica de Silicon Valley on ambdós treballen, Amaya, i esbrinar què passa en el seu enigmàtic departament secret anomenat "Devs". A partir de l'arriscada aventura de la protagonista, que posa la seva vida en joc per descobrir què va passar amb el seu nòvio, Devs ens planteja diferents dilemes morals amb la física quàntica com a eix vertebrador i dues preguntes. La primera: pot la tecnologia permetre'ns viure en altres dimensions, o sigui, altres vides? I la segona, la més important: per aconseguir-ho, el fi justifica els mitjans?
3. Podria destruirte
Michaela Coel va crear aquesta sèrie, possiblement la més impactant i crua que hagi estrenat HBO el 2020, a partir d'una experiència personal. La trama, construïda a base de flashbacks i analepsis que aguditzen l'angoixa o el dolor viscut per la protagonista del relat, aconsegueix ser molt més que una ficció basada en fets reals per convertir-se en un relat duríssim que explora les polítiques del consentiment i el sexe en l'era del post-#MeToo a partir d'un cas de violació. La víctima, Arabella Essiuedu, és una escriptora que pateix una violació després d'haver estat drogada una nit a Londres, per això el relat de la seva horrible experiència neix d'una el·lipsi: una nit s'acomiada dels seus amics per anar-se'n a casa i l'endemà està a la feina sense que aparentment hagi succeït res, però Arabella no recorda com ha arribat fins allà ni recorda d'on ve la taca de sang de la seva camisa. Reconstruir el dolorós trencaclosques d'aquella nit fatídica és l'eix narratiu d'aquesta sèrie imprescindible i que aconsegueix il·lustrar la violència sexual d'una forma impactant i honesta.
4. Por H o por B
Amb una estètica visual propera a la de La Veneno, aquesta comèdia ambientada al barri més cool de Madrid podria semblar l'enèsima reversió d'El gordo y el flaco, però les dues xonis que donen vida a les seves protagonistes són molt més que una parella aparentment antagònica. D'una banda, Hache, que treballa com a mascota d'un equip de bàsquet vestint-se de vaca; per l'altre, Belén, que aspirava a fer carrera al món de la moda i s'ha quedat en simple model de pijames del Carrefour o d'anuncis de cremes per superar les hemorroides. La història d'aquestes dues losers d'extraradi serveix per exposar dues realitats: la distància que existeix entre Parla i Malasaña, no només geogràfica, sinó sobretot sociològica. El xoc cultural entre el modernisme del barri madrileny i el barri natal de les dues amigues actua com a denominador comú de tota la trama, que amb un guió de vegades digne de Paquita Salas i d'altres més proper a Aquí no hay quien viva, degota capítol a capítol diferents situacions esperpèntiques protagonitzades per personatges excèntrics que donen peu a reflexions hilarants.
Bonus track: 3 sèries imprescindibles
5. Baron Noir
Fins fa poc, el món es dividia entre aquells que consideraven Borgen la millor sèrie política de tots els temps i els que defensaven que House of cards era clarament superior. Ara, alguns anys més tard, el món es divideix entre els qui encara es barallen en aquesta discussió i els que afirmen que Baron Noir és, sens dubte, la millor ficció que s'ha creat mai sobre les tramoies del món de la política. Què té aquesta sèrie francesa que tant va agradar a Pablo Iglesias? Més enllà d'un guió addictiu, ple de sobresalts i que despulla sense embuts temes desgraciadament inherents al circ de la política com la corrupció, les conspiracions i l'avarícia del poder, Baron Noir té un protagonista, el socialista Phillippe Rickwaert, que té més defectes que qualitats, però tanmateix aconsegueix crear una indiscutible connexió amb nosaltres gràcies a un carisma abismal: sense saber per què i malgrat conèixer tots els seus draps bruts, a Phillippe no només el votaríem amb els ulls tancats, sinó que fins i tot li trucaríem per demanar-li consell abans d'una primera cita o una entrevista de feina.
Fa mesos, Pep Prieto va escriure a ElNacional.cat la seva crítica de Baron Noir.
Baron Noir (HBO)
6. The New Pope
Aquesta és la història d'un Papa que dedica a Marylin Manson la primera audiència papal del seu pontificat o que somia que Sharon Stone es quedi a viure amb ell al Vaticà. D'aquesta original i seductora manera construeix Paolo Sorrentino la personalitat de Joan Pau III, interpretat magistralment per John Malkovich i que es converteix en pontífex de l'Església catòlica com a successor de Piu XIII, l'atractiu papa a qui Jude Law donava vida a The New Pope. The New Pope, doncs, actua com a 2a temporada de la fascinant ficció que el director de La grande bellezza construeix a l'interior de la Santa Seu, però si Piu XIII era un papa enigmàtic, ultraconservador, exigent amb els fidels i amb un ego més gran que la Basílica de San Pere, Malkovich dóna vida a un papa amb ànima de poeta romàntic del segle XIX, que per refugiar-se del soroll mundanal toca l'arpa i que rere una aparent fragilitat s'enfronta a una lluita permanent contra els seus traumes d'infantesa i, sobretot, contra el desig. Com passa a les seves pel·lícules, la sèrie és una delícia perquè conté al cent per cent l'estil cinematogràfic de Sorrentino, que a la capacitat que té de construir personatges magnètics i colossals hi suma altes dosis de barroquisme imperant o un tractament estètic que converteix cada escena en una obra d'art als ulls de l'espectador.
Fa temps vam fer una ressenya de la sèrie a La Llança.
The New Pope (HBO)
7. Years&Years
Si posem en una coctelera un 25% de Black Mirror, un 25% de 1984 d'Orwell, un 25% de Cúentame como pasó i un 25% de V de Vendetta, el resultat final és Years&Years, una sèrie britànica estructurada al voltant d'una família, els Lyon, a partir de la qual es mostren els canvis polítics, socials i tecnològics en l'avenir de la pròxima dècada. Barrejant la ciència-ficció i la crítica social amb un toc irònic, Years&Years ressegueix les vides dels seus protagonistes en un futur pròxim, mostrant com la guerra comercial entre la Xina i els EUA, l'auge del populisme extremista, l'escalfament global, la desigualtat social o la perduda de privacitat a causa de la tecnologia sotja la vida de persones aparentment tan normals com els Lyon. Aquest és segurament el gran encert de la sèrie: que els seus protagonistes són gent corrent, amb vides corrents, preocupacions corrents i defectes corrents, per això percebre com a possible aquell futur que aparentment és distòpic provoca una estranya fascinació en nosaltres, a mig camí entre l'angoixa i la resignació, ja que malgrat saber que estem veient una sèrie de ciència-ficció, en molts casos la sensació és la d'estar veient el telenotícies.
Years&Years (HBO)