Medina del Campo (Corona castellanolleonesa), 26 de novembre de 1504. Fa 520 anys. Moria Isabel I de Castella i de Lleó; que havia regnat durant trenta anys (1474-1504) i que, amb el seu cosí i espòs Ferran, havia posat els fonaments de l’edifici polític hispànic. Però el camí d’Isabel fins al tron de Toledo havia estat molt polèmic. Isabel era la tercera en la línia successòria, i durant nou anys (1465-1474) va recórrer un sòrdid camí de violència en direcció al poder que s’havia iniciat a Àvila; quan, els enemics d’Enric IV —el germanastre gran d’Isabel— van celebrar un judici-farsa, que acusava i condemnava el rei per la seva condició d'homosexual i van decapitar un ninot que representava el monarca (1465). “¡A tierra, puto!” va ser la sentència d’aquell judici-farsa i el crit de guerra que obriria el camí d’Isabel al poder.
Enric IV l’indolent. D’on venia?
Enric IV de Castella i de Lleó, de la casa Trastàmara, i que entre altres coses seria anomenat “l’indolent” havia nascut el 1424 a Valladolid; i era l’únic descendent supervivent del rei Joan II de Castella i de Lleó i de la seva cosina-germana i primera esposa Isabel d’Aragó i Alburquerque (1403-1445), filla de Ferran I, el primer Trastàmara al tron de Barcelona. Durant la seva infantesa, la Corona castellanolleonesa va viure sumida en un clima permanent de guerra civil, que va enfrontar els partidaris del seu pare —i més endavant, del mateix Enric— contra els poderosos cosins “catalans” (els fills de Ferran I de Catalunya-Aragó); que pretenien convertir els Trastàmara de Toledo en un satèl·lit dels Trastàmara de Barcelona. Aquestes rivalitats, transformades en tensions d’alt voltatge, presidirien els regnats de pare i fill.
Enric IV l’impotent. Qui era de debò?
Enric IV va ser casat amb Blanca de Navarra (la germana petita de Carles de Viana) amb un propòsit clarament polític. Era el 1440. Ell tenia quinze anys i ella setze. Però malgrat la joventut dels contraents, aquell matrimoni no es va consumar mai, i en aquest punt començaria la llegenda negra que perseguiria Enric durant tota la seva vida. Durant tretze anys (1440-1453) no hi va haver gens ni mica de contacte físic i, finalment, el 2 de maig de 1453, Enric i Blanca signaven el divorci amb el curiós i enigmàtic argument “impotència recíproca a causa d’influències malignes”. A partir d’aquell moment a “l’indolent” se’l va anomenar, també, “l’impotent”, però aquest pretext no ocultava el que era un secret de domini públic a la cort de Toledo: Enric era homosexual i això, en aquell context històric i cultural, representava un problema polític de gran abast.
Un sodomita al tron
La condició homosexual d’un rei no era un fet nou. Un segle abans, Eduard II d’Anglaterra (1284-1327) —un avantpassat llunyà de “l’impotent”— havia convertit el seu regnat (1307-1327) en un gran escàndol. De res havia servit que el casessin amb Elisabet de França, anomenada “la Lloba de França” i considerada la dona més atractiva de la seva època. Eduard va tenir tòrrides i escandaloses relacions amb els seus ministres Roger Mortimer i Hug Le Despenser. Però va tenir la descendència que garantia la continuïtat i l'estabilitat del sistema; que era el que, en definitiva, preocupava al poder. I això va esperançar els estaments del poder castellanolleonès. El 1454, l’any següent al divorci “per impotència”, moria Joan II i Enric IV s’asseia al tron. I el 1455 el casaven amb Isabel de Portugal, una de les dones més atractives de la reialesa de l’època.
Enric IV de Castella i de Lleó... i de Barcelona
Amb l’atractiva portuguesa, Enric IV va ser, per fi, capaç d’engendrar descendència. El 28 de febrer de 1462 naixia Joana. A Toledo —a diferència del que passava a Barcelona— no hi havia cap llei (escrita o no escrita) que impedia una dona ser coronada com a reina-titular; i, amb Joana, la successió i l’estabilitat semblaven assegurades. Però Enric IV va cometre un error que va posar fi a la paciència que havien tingut amb ell. L’estament nobiliari català s’havia rebel·lat contra el rei —que, interessadament, donava suport als revolucionaris remences—; i la Generalitat —en aquell moment controlada per les oligarquies feudals— li va oferir el títol de comte de Barcelona. Enric IV el va acceptar; però allò que, aparentment, podia ser la sentència als cosins “catalans” es va convertir en una greu amenaça a l’estabilitat castellanolleonesa.
“¡¡¡A tierra, puto!!!”
Els seus tradicionals suports (l’aristocràcia militar i les jerarquies eclesiàstiques castellanolleoneses), totalment contraris a qualsevol apropament amb els Trastàmara de Barcelona (pels vincles que els unien amb les classes mercantils catalanes i valencianes); se li van girar, radicalment, de cul. A Àvila (1465), els clans aristocràtics Villena, Plasencia i Benavente; i les mitres de Toledo, de Santiago, de Sevilla i de Burgos; van decapitar un ninot que representava “l’impotent” al crit de “¡A tierra, puto!” mentre giraven la seva mirada cap a Alfons i Isabel —la futura Catòlica—, dos nens d’onze i de tretze anys, germanastres petits de “l’impotent”. Joan II, el pare de “l’impotent”, s’havia casat en segones núpcies amb Isabel de Bragança i havia engendrat dos “recanvis” al tron, que en aquell context adquirien una extraordinària importància.
Alfons l’Innocent
El vell partit d’Enric IV (els contraris a l’intervencionisme dels cosins “catalans” del rei) es va fixar en la figura d’Alfons, el germà de la futura Catòlica i que era anomenat “l’innocent”. Aquell nen de tan sols onze anys; orfe de pare i de mare i amb un únic referent familiar en la seva germana Isabel; esdevenia “l’esperança blanca” de la noblesa castellanolleonesa, aterrida amb la possibilitat que les elits mercantils catalanovalencianes (en bona part d’origen judeoconvers) esdevinguessin l’autèntic poder a Toledo. Però “l’innocent” va morir inesperadament i de seguida es va assegurar que havia estat enverinat. Era el 5 de juliol de 1468. I... oh, sorpresa!!!, només dos mesos i mig després, el 19 de setembre de 1468, Enric l’Impotent retirava la condició d’hereva a la seva filla Joana i hi col·locava Isabel, germana del difunt.
Isabel, la solució de compromís
La mort d’Alfons l’Innocent i el que passa a continuació genera una sèrie de grans interrogants. ¿Per què Enric IV, que s’havia desempallegat de l’amenaça “l’innocent”, nomena hereva Isabel? ¿Per què Enric IV va prendre una decisió tan transcendent com apartar la seva filla del camí de la successió? ¿Per què Isabel apareix en escena? ¿Va heretar els suports del seu difunt germà? I la resposta la tenim en els mateixos fets. Després del judici-farsa d’Àvila, Enric IV havia derrotat militarment els seus opositors (Olmedo, 1457). Però l’equilibri de forces entre contendents es mantenia i la probable mort intencionada de “l’innocent” s’interpretaria més com una oportunitat que com una tragèdia. Isabel, germana del desaparegut “innocent” i futura reina Catòlica, apareixia en escena i es convertia en la solució de compromís de les parts en conflicte.
Isabel i Ferran
Amb la seva proclamació com a hereva (Guisando, setembre, 1468), sorgeix l’autèntica dimensió del personatge. Fins llavors, discretament oculta a l’ombra de la figura del desaparegut “innocent”, Isabel assumeix la posició i el protagonisme que li correspon i es revela com una política calculadora i despietada. Prescindint de tot i de tothom (del seu germanastre Enric IV que s’havia humiliat públicament desheretat la filla i dels partidaris del seu difunt germà que li havien brindat tota la confiança política). I sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, gira la mirada cap a Barcelona i pacta amb el partit dels cosins “catalans”. Tan sols cinc mesos després de Guisando (la proclamació d’Isabel com a princesa d’Astúries), els seus negociadors i els de Ferran signaven les Capitulacions Matrimonials de Cervera (5 de març de 1469).
Isabel, la “catalana”
La historiografia castellana havia sostingut que el paper que Isabel li havia reservat a Ferran era el d’un “condottiero” (un cap militar al servei polític de la nova reina). Però això s’ha demostrat fals. La idea de la unió dinàstica hispànica és de fàbrica catalanovalenciana. Una altra cosa és la transformació d’aquesta idea en l’Espanya atàvica i eterna, de fàbrica borbònica i d’expressió castellana. Però en el transcendental moment en què Isabel ha de triar un camí, posa el seu futur en mans dels cosins “catalans” i dels seus poderosos aliats, les classes mercantils catalanovalencianes; que són els que la convencen que no tan sols han tingut la força per fabricar i alimentar l’escenari d’inestabilitat i crisi a Castella —amb un evident propòsit polític— sinó que, a més, són els únics que poden fer realitat la seva ambició. “¡A tierra, puto!”.