Avui aquest article està escrit de genolls, ja que vinc a confessar-me davant teu, sense por. Comencem pel principi. Fa anys vaig trepitjar la llibreria amb el nom més bonic, sincer i tanmateix trist que he conegut mai: Le purgatoire. De fet, tècnicament no era una llibreria com a tal, sinó una mena de saleta annexa i independent de La toute petita, la llibreria principal. Le purgatoire, amb color de parets diferent del seu negoci mare i entrada independent des del carrer, devia el seu nom al segon llibre de la Commedia de Dante i a la seva condició: “una libreria donde los libros muertos esperan que alguien les de una nueva vida”, tal com em va explicar en un castellà afrancesat en Jules, el jove propietari d’aquell entranyable negoci ubicat a Aush (Auch en francès). Només algú amb aquella cara de tenir la sensibilitat de Georges Moustaki podia haver definit d’aquesta manera una simple llibreria de segona mà, sens dubte. Tanmateix, també només algú amb aquella pinta de tenir llibres de Michel Houllebecq fins i tot al revister del lavabo podia haver explicat perquè va decidir crear una secció independent de la llibreria en una petita ciutat occitana com aquella, emplaçada entre Tolosa de Llenguadoc i Pau, on Crist va perdre l’espardenya: “Leer libros malos es una mèrde, alors es mejor abandonarlos y que los lean otros”, va dir. La frase, com un boomerang afilat, va ressonar-me pel cap una vegada rere altre temps després, fa exactament un any, quan vaig patir la crisi lectora més tensa de la meva vida per culpa de Canto jo i la muntanya balla. Més tensa, fins i tot, que quan em va caure de les mans El procés de Kafka, El soroll i la fúria de Faulkner o el Finnegans Wake de Joyce.


Estampa panoràmica de la preciosa vil·la d'Aush, on hi ha la llibreria Le purgatoire. (Viquipèdia)

Acabar llibres avorrits o abandonar la tortura: heus aquí la qüestió

El món es divideix entre qui decideix desfer-se dels llibres vells que té per casa i qui decideix guardar-los, ni que sigui per acumular pols a les lleixes. D’acord. Abans d’això, però, el món realment es divideix entre qui decideix acabar els llibres que no li entusiasmen gens i qui decideix abandonar-los després d’unes quantes pàgines de rigor. Ja que som pocs i estem en família, em permetràs confessar-te que fa exactament un any vaig intentar fins a tres vegades diferents llegir la novel·la amb la qual Irene Solà va guanyar el Premi Anagrama 2019, Canto jo i la muntanya balla. La primera vegada m’havia quedat bloquejat a la pàgina 39, just abans del capítol de "Les trompetes". No ho vaig dir a ningú, ho vaig mantenir en secret amb l’angoixa de qui pateix morenes en silenci i vaig atribuir-ho al moment vital que vivia, en ple confinament, a casa, sense alcohol ni drogues, potser poc propici a intentar comprendre una novel·la on els núvols, els cabirols i els bolets del bosc són narradors homodiegètics que parlen amb la versemblança de la Mila a Solitud.


Irene Solà, l'autora de la magnífica Canto jo i la muntanya balla, novel·la que un servidor no ha estat capaç d'acabar. (Oscar Holloway)

Coneixedor ja del terreny, la segona vegada, unes quantes setmanes més tard i ja més convençut d’encarar la novel·la sense prejudicis i sense creure que tinc a les mans una versió apòcrifa de Bambi escrita per Víctor Català tripada d'àcid LSD, tampoc vaig aconseguir entrar en el llibre. De fet, em vaig tornar a encallar ben al principi i no vaig passar de la pàgina 55, just al final del primer capítol de la segona part. A Twitter tothom parlava meravelles de la novel·la, la premsa cultural no parava de fer ressenyes i entrevistes brillants a Irene Solà, les meves amistats més afines a l’alta literatura em deien que era el millor parit en tota la narrativa catalana del segle XXI i jo, que havia xalat de valent llegint Els dics –l’anterior llibre de l’autora osonenca-, seguia sense connectar de cap de les maneres amb aquell llibre del qual no aconseguia llegir tres pàgines seguides sense perdre per complet la concentració. No era capaç de llegir-lo enlloc: ni tancat al lavabo, com John Travolta a Pulp Fiction, ni dins la banyera, com Phoebe Waller-Bridge a Fleabag. Abatut, a diferència del primer cop, aquesta segona vegada vaig decidir fer un abandó llarg, deixar-lo reposar un temps, llençar-me de cap a alguna cosa que m’estimulés de nou la passió lectora i esperar uns mesos per tornar-ho a intentar.


John Travolta llegint Modesty Blaise mentre va de ventre en una escena de Pulp Fiction.

La tercera vegada va arribar gairebé mig any més tard, el problema és que va ser després de llegir-me tres llibres seguits de Francisco Umbral amb més virilitat castissa per metre quadrat que en un anunci d’after shave dels anys seixanta i protagonitzat per un Guàrdia Civil navarrès. Hauria d’haver calculat que passar així com així de Los amores diurnos a Canto jo i la muntanya balla era més desaconsellable que maridar un merlot del Pomerol amb carxofes. La intenció hi era, però, i fins i tot vaig publicar un tuit en el qual confessava públicament la meva pena, afirmant als quatre vents que fins aquell instant havia estat incapaç de llegir el llibre d’Irene Solà del qual tothom parlava. Vaig encetar la tercera ofensiva, doncs, convençut de complir la quimera. Les primeres hores van ser màgiques. En efecte, mai no havia arribat tan lluny, fins i tot vaig aconseguir gaudir de la lectura durant petites fases, sobretot quan vaig decidir treure’m del cap la idea que es tractava d’una narració lineal i que era alta literatura construïda a partir del poder del llenguatge, com un trencadís gaudinià fet de diferents veus, però a la pàgina 81 vaig tornar a caure. Amb mi, aquest cop, també va caure per sempre més el llibre: el capítol escrit en castellà, “El hermanito de todos”, amb aquell títol que semblava obra de Ned Flanders, m’ho va trencar tot i em va obligar a abandonar per sempre més. Saber que Guillem Gispert havia estat membre del jurat del Premi Anagrama em feia estar trist. Saber que també era l’autor de la frase a la qual vaig aferrar-me, però, em feia estar segur de la meva decisió. En efecte, a vegades tan bo és insistir com saber-se retirar. 

El dolç plaer d’abandonar

Si has arribat fins aquí, vol dir que tu també has patit alguna vegada la dolorosa sensació d’estar llegint un llibre que no et barrufa gens i, sobretot, el fotudíssim dilema de què fer: lluitar, seguir i tragar o, en cas contrari, abandonar. Es fa difícil marxar del cinema a mitja pel·lícula quan el film no ens agrada, és estranyíssim abandonar el teatre a mitja obra davant un espectacle que no ens diu res i és poc comú marxar d’un concert pel qual hem pagat 15€ d’entrada quan només hem escoltat cinc cançons. En canvi, però, és la mar de lògic abandonar un llibre al tercer capítol si allò que estem llegint no ens està interessant gens ni mica, potser perquè la lectura, gràcies a les llibreries i les biblioteques, va ser el primer exercici cultural on el zàping va cobrar sentit, fins i tot abans de l’existència de la televisió. No marxem de concerts, no abandonem els cinemes i no fotem el camp dels teatres, entesos, però a casa, al metro o a la piscina saltem cançons a Spotify després d’escoltar-ne quaranta segons, deixem sèries a la meitat al segon capítol o abandonem pel·lícules abans de saber qui és l’assassí perquè, senzillament, ens estem avorrint. Com més gran és el catàleg, més opcions hi ha de fracassar, però també més alternatives existeixen per trobar allò que ens pot agradar.


Un quadre penjat a les parets de Le purgatoire: La vil·la d'Aush als Pirineus, de Thomas Allom. (Viquipèdia)

L’existència de llibreries de segona mà, es vulguin dir llibreries de vell o cementiris de llibres abandonats, no és obra de cap fracàs, sinó més aviat d’una victòria: la de dir adéu a una cosa que no t’està fent gaudir, malgrat que la resta del món et digui que has de procurar gaudir d’allò. “No hi ha més llibertat que la d’entendre que, és precisament perquè som lliures, que no tots som iguals”, vaig dir-li a en Jules fa uns dies, quan amb el passaport Covid acabat de sortir del forn vaig escapar-me a Aush amb un llibre a la guantera del cotxe. La frase la va escriure Georges Moustaki en una cançó i vaig procurar pronunciar-la amb el meu francès macarrònic mentre ell procurava creure’m quan li deia que, anys enrere, jo ja havia estat allà. “Me gusta la España, sus bosques, sus ríos, la nieve”, em va dir, “una vez al año voy a Huesca y soy feliz”. Una frase digna d’un llibre de memòries al qual m’hi llençaria de cap, sense por d'abandonar-lo. Faltaven pocs minuts per quarts d’una del migdia i ja estava tancant. Vaig proposar-li fer un Perrier a la plaça de la République, davant la imponent catedral barroca de Sainte-Marie.

Abans d’anar-hi i parlar de poesia trobadoresca, de la qual compartim tradició literària comuna, vaig fer el que havia anat a fer a Aush: entregar-li un exemplar de Canto jo i la muntanya balla que havia comprat a Vilafranca expressament per dur-lo a Le purgatoire. El meu llibre, el que jo havia abandonat, encara el tinc a casa, ja que no haver gaudit de manera lineal de la novel·la no exclou que sigui, indiscutiblement, un patrimoni de la narrativa catalana del segle XXI que cal tenir a casa igual que es té un bon brandi amb dotze anys d'envelliment: per beure'l de tant en tant, en petits glops, de manera fragmentària. De l'exemplar nou que vaig entregar no en vaig demanar res a canvi, evidentment. Vaig pregar-li, només, que el posés a algun prestatge d'aquell particular cementiri per tal que algú, fos d’on fos i quan fos, el desenterrés. Per tal que algú, algun dia, alliberés el llibre del meu propi purgatori, expiant així el pecat d’haver-lo abandonat plaentment fins a tres vegades.