No vegis l'enrenou que s'ha liat amb això de la quota del 25%. Quin despropòsit, quina festa nacional de la fal·làcia. Ara es veu que a les escoles catalanes s'obliga als castellanoparlants a pixar-se a sobre mentre els de la ceba, els d'aquí, els fem patir altres vileses variades, com rostir-los a la graella i rosegar els seus ossets sensibles fins a deixar-los sense carn ni nervis ni res: només un munt de trossos de calci condemnats a la pols. Així ha aconseguit Catalunya les seves comeses històriques recents, l'Estatut d'Autonomia, l'oficialitat única de la llengua, l'amnistia dels herois del procés i la tan anhelada independència: menjant-se l'enemic.

S'ha parlat molt aquests dies de l'atac a la immersió lingüística, massa, encara que clarament mai suficient: és una problemàtica que fa por, el gra de sorra que ens condueix a l'Everest de l'extinció lingüística. Però a mi em preocupa una altra cosa; hi ha un altre assumpte que em fa saltar totes les alarmes socials, que em produeix nàusees i que no puc entendre. Per què hi ha més famílies criticant públicament el català a les escoles que famílies denunciant els abusos sexuals que han patit nens i nenes en col·legis gestionats per l'Església? Com pot ser que al Congrés es parli del supremacisme de la llengua catalana i no dels pantalons baixats d'alguns capellans?

Ho dic perquè El País acaba d'aportar 251 casos més al procés que supervisen el Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola, sumant un total de víctimes de, almenys, 1.237 des de 1943 - l'última denúncia data de 2018. No sé si s'és conscient de la gravetat del problema. Més de mil nens i nenes vexats, humiliats, sotmesos a la carn involuntària sota una pregària de protecció i empara. I encara que es tracta de l'únic registre existent a l'estat, el sentit comú - i les estimacions dels experts de les comissions - diu que n'hi hauria molts milers més. Tanmateix, no he vist jo que l'hemicicle en bandada s'hagi cagat en l'Església ni que les famílies - i no parlo de les afectades - hagin sortit al carrer perquè no es violi els seus fills en nom de déu.

Més de mil nens i nenes vexats i humiliats, però no he vist que l'hemicicle en bandada s'hagi cagat en l'Església

Tampoc l'any 2016, quan la investigació d'El Periódico va fer sortir a la llum almenys 36 casos de maristes acusats, la majoria d'ells a Catalunya. Val que es va aconseguir una indemnització sense precedents al país (un lo siento, me he equivocado, no volverá a suceder bastant boc expiatori), però cap institució o entitat no va convocar llavors una manifestació massiva per protegir les aules similar a l'organitzada per Somescola aquest dissabte, a la que sí que van assistir polítics i personatges de rellevància sociocultural. Fins i tot el suport públic per a les víctimes de pederàstia va quedar també llavors tacat de silenci popular.

Sembla que hem decidit fer els ulls grossos a que l'ensenyament religiós pesi més del que deuria en un estat aconfessional com l'espanyol, i a les xifres em remeto. Segons diuen les estadístiques de l'organització Escuelas Católicas, en el dia d'avui hi ha a Espanya 1.959 centres educatius catòlics – 5.845 entitats pedagògiques, si separem per nivells educatius, on s'educa a un total de 1.193.273 alumnes; uns 264.000 dels quals estudien a Catalunya, agrupats en 434 escoles que gestiona la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC). Tot això suposa el 57% de la privada concertada i el 15% del sistema educatiu. L'ensenyament mai no hauria de poder estar en mans del partidisme i de l'interès clerical; menys encara si aquest interès es basa en explotar la teva faceta de bon samarità per aconseguir que un bon tall de creients et mantinguin el xiringuito de la fe en peu - un xiringuito on es cobra molt bé de subvencions i bonificacions estatals, que repudia al col·lectiu LGTBIQ+, que jutja les dones que avorten i on el perdó tan sols és una paraula comodí que es diu per inèrcia.

Esclar que no només passa aquí: hi ha a tot el món casos que il·lustren àmpliament els abusos que l'Església porta cometent, amb total impunitat, durant dècades: en sagristies, en centres educatius, en gimnasos, en internats. No es poden portar els comptes perquè no es tenen; les víctimes, els testimonis, han viscut estigmatitzats per la vergonya i la culpa, convençuts que callar era sinònim de superar. La majoria continuen acatant la condemna. Això sí que és prou motiu per demanar, per exigir els governants que l'educació no hauria d'estar en mans de persones que han consentit fel·lacions, tocaments o penetracions i han tancat els ulls. Aquests que continuen xuclant de l'arca pública tenen les mans tacades de sang i semen. Així que això de l'odi a l'educació en català és patètic, però que l'Església continuï passejant-se pels passadissos on creix la innocència dels nens i nenes, fa fàstic.