Laujar de Andarax, lloc de moriscos (Sierra Nevada, regne cristià de Granada, Corona castellanolleonesa), 20 d’octubre de 1569. Fa 454 anys. La rebel·lió morisca de Las Alpujarras, iniciada un any abans (1568), s’havia convertit en el principal problema d’estat de la cancelleria del rei hispànic Felip II. Aquella revolta requeriria més atencions i esforços que el procés revolucionari engegat a les províncies luteranes dels Països Baixos hispànics, perquè el risc de contagi d’aquella rebel·lió morisca cap a altres països peninsulars (País Valencià, Extremadura) i la participació de voluntaris otomans en les seves files resultava doblement amenaçant per a la monarquia hispànica, més que no pas el que s'esdevenia a les llunyanes Flandes, Zelanda i Holanda.
Una rebel·lió morisca o una rebel·lió andalusa?
La rebel·lió morisca granadina (1568-1571) va estar a punt de triomfar. Pel cap baix, durant la primera fase del conflicte (1568-1569), va tenir la monarquia hispànica de l’integrista Felip II al caire d’un precipici. Si hagués assolit l’objectiu, hauria restaurat i projectat cap al futur un estat àrab i musulmà a l’extrem sud-occidental d’Europa. Fernando de Válor, oportunament rebatejat Aben Humeya i líder del moviment, es va intitular “rei dels andalusos”. Aspirava a reeditar el regne de Granada, és a dir, un estat andalús independent, malgrat que, en aquell moment —passat tres quarts de segle de la conquesta dels Reis Catòlics (1492)— la meitat de la població ja era cristiana. Qui si va sumar i per què, i qui no i, també, per què no?
D’on venia Aben Humeya?
Aben Humeya formava part de la primera generació de musulmans granadins que durant la conquesta castellanolleonesa (1482-1492) s’havien convertit al cristianisme i que, a canvi, havien estat integrats en l’estructura del nou aparell de dominació. La seva família es consideraven descendents dels califes Omeia, que havien regnat a Còrdova durant segles. Però el seu avi s’havia batejat, havia adoptat el nom d'Hernando de Córdoba i havia estat nomenat regidor del govern municipal de Granada i senyor de Válor, a La Alpujarra. El mateix avi havia afegit el topònim Válor al seu patrònim, i s’havien convertit en els Válor de Córdoba. Mig segle més tard (1545), naixia Fernando de Válor, que a l’esclat de la rebel·lió esdevindria Aben Humeya.
De la persuasió a la repressió
La Granada nassarita no es va rendir, sinó que va capitular, i ho va fer en les millors condicions que mai un domini musulmà derrotat havia pactat amb les forces cristianes peninsulars. A Granada, es va passar de la tradicional política d’expulsió de la població musulmana, que havien practicat els estats cristians peninsulars durant segles, a una nova estratègia de persuasió, que perseguia la conversió pacífica dels musulmans. Durant els anys immediatament posteriors a la conquesta, l’Església catòlica implantada al vell regne nassarita va esmerçar tots els seus esforços a una tasca de predicació, evangelització i catequització. Però aquell clima de tolerància va tenir una existència efímera, i les coses es van començar a torçar set anys després de la conquesta (1499).
El remot origen de la rebel·lió
La Vega de Granada (la comarca al voltant de la ciutat) sempre havia estat un territori agrícolament molt pròsper i, després de la conquesta (1492), va generar un gran poder d’atracció entre la població cristiana de la Corona castellanolleonesa. Però, tot i els acords de capitulació, a mesura que avançava la dècada (1492-1500), la convivència no va ser pacífica, i els conflictes i, sobretot, el nivell de violència entre les dues comunitats, dibuixaria una acusada espiral de tensió. La justícia castellanolleonesa, lluny de cercar solucions consensuades o, en el pitjor dels casos, salomòniques, va convertir les Capitulacions en paper higiènic, i va inaugurar l’etapa repressiva que conduiria, inevitablement, a la revolta.
Les revoltes. La de 1499
A les acaballes de 1499, es va produir una primera revolta a la ciutat de Granada, al barri morisc d'El Albaicín. Jiménez de Cisneros, arquebisbe-cardenal de Toledo i confessor de la reina Isabel I de Castella, havia focalitzat la pressió sobre els anomenats “elches” (antics cristians que s’havien convertit a l’Islam durant la dominació musulmana) com una forma d’esvorancar la monolítica comunitat morisca. Però un incident aïllat a El Albaicín, que es va saldar amb diverses morts (funcionaris castellanolleonesos i veïns del barri), va desembocar en una rebel·lió generalitzada. Els reis Ferran i Isabel, espantats, van desautoritzar Cisneros, que va perdre momentàniament la confiança de la monarca castellana i va estar a punt d’acabar al banc dels acusats.
Les revoltes. La cuina de la segona revolta
Després del motí d'El Albaicín, la situació es va calmar, però la tensió va continuar presidint el clima social del regne de Granada. A mitjan segle XVI, la població cristiana ja havia igualat la massa demogràfica morisca (unes 150.000 persones de cada comunitat), i aleshores es va reobrir la caixa dels trons. Com a l’anterior crisi, hi va tenir un paper destacadíssim la posició de l’Església catòlica. L’arquebisbe del moment era Pedro Guerrero, un fanàtic disposat a qualsevol cosa per a imposar el contraatac catòlic que es cuinava a Trento. Guerrero va aconseguir que l’integrista Felip II fes seves les seves tesis i les hi donés naturalesa de llei. L’1 de gener del 1567, es publicava la Pragmática Sanción, la metxa de la segona revolta morisca.
Que imposava la Pragmática Sanción?
Tot i això, els representants polítics de la comunitat van intentar negociar amb el rei la congelació d’aquella llei a canvi d’un important donatiu a la corona. Els moriscos, de bona fe, van lliurar 80.000 ducados (l’equivalent a uns cinc milions d’euros actuals). Però el destí, malauradament, ja estava escrit. Com les normes de la Pragmática, que van entrar en vigor i que, entre altres coses, prohibien l’ús públic i privat de la llengua morisca granadina, obligaven a batejar-se massivament, a vestir-se “a la castellana”, a enviar els fills a educar-se (amb càrrec a les famílies) a Castella la Vella, o a obrir la porta de casa a les inspeccions dels veïns cristians. El 24 de desembre del 1568, va esclatar la segona rebel·lió morisca a Béznar (a la vall de Lecrín, cara sud de Sierra Nevada).
La rebel·lió
Aben Humeya va passar a liderar la rebel·lió pels seus innegables dots i pel seu pedigrí familiar. Però aquell moviment es va desprestigiar ràpidament. L’aparell de dominació castellanolleonès era tan agressiu amb la població musulmana com amb els segments humils de la població cristiana. I Aben Humeya, que va demostrar una extraordinària capacitat militar, no va tenir, en canvi, altura política; i el moviment que liderava, que hauria pogut sumar una bona part de la població cristiana, es va desprestigiar per l’ús incontrolat de la violència: a Las Alpujarras van ser assassinats dotzenes de religiosos que no formaven part de la cúria repressora. D’aquesta forma, el “rei dels andalusos” va esdevenir, només, el “reis dels moriscos”.
La mort
El 20 d’octubre del 1569, en el punt àlgid de la rebel·lió, Aben Humeya era assassinat pel seu propi cosí, Diego López —que des de l’esclat de la revolta es feia anomenar Aben Aboo— que el va escanyar amb una corda i que el va rellevar en el lideratge del moviment. Amb Aben Aboo, a diferència de l’etapa d'Aben Humeya, la rebel·lió morisca sempre aniria a remolc de la iniciativa hispànica, fins a la derrota definitiva del 1571. Aben Humeya, abans de morir, havia organitzat uns Jocs Olímpics de la resistència morisca, que són importantíssims en la història esportiva: són la baula que uneix els jocs de la Grècia antiga amb els de la contemporaneïtat. Aben Humeya va ser un líder polític i un pioner de l’esport que va somiar una Andalusia independent.