Un pensa que no hi ha democràcia més vella, arrugada, atrofiada i desdenyada que l'aliena, fins que es mira el melic i percep un lleuger tuf a autoritarisme. Que els lladres reials s'escapoleixen sense conseqüències. Que les lleis són fàcils de manipular quan els ulls miren als despatxos. Que parlar en veu alta cada vegada surt més car. No és agradable adonar-se'n que ens la colen, veure que no som millors, només una patètica extensió del mal que percebem en els altres. Per això sorprèn amb quina facilitat una es riu de la seva pròpia desgràcia veient Els ocells de la companyia La Calòrica, una obra àcida, satírica fins als topalls i tremendament política que s'endinsa en l'auge dels populismes a partir d'una premissa absurda: què passaria si els humans sotmetessin a totes les aus, es fessin els seus mandataris i volguessin construir una ciutat sobre els mateixos núvols?
En realitat, es tracta d'un espectacle reciclat que es va estrenar ni més ni menys que el 414 a.C. Escrita pel comediògraf grec Aristòfanes, la història originària explica les peripècies de dos atenesos de bé que abandonen el món dels humans i convencen els ocells de crear una nova civilització. Tot cobra més sentit en la nostra realitat si canviem als ocells per persones vulnerables de deixar-se manipular a favor d'un futur millor. Una comèdia que el dramaturg Joan Yago ha adaptat a la nostra contemporaneïtat per denunciar la gravetat de l'extrema dreta que assola Europa, la crisi dels immigrants, l'explotació laboral, l'esclavitud o l'absència absoluta de drets humans en gran part del globus terraqüi. Una radiografia del món que coneixem que encaixa en gairebé totes les cotilles temporals per la seva aclaparadora càrrega de veritat.
Ja la van estrenar el 2018, quan aquesta companyia d'amics (quasi) tot just sortits de l'Institut del Teatre van assaborir per primera vegada l'èxit i l'aplaudiment homogeni de la crítica. I és que, segurament, amb Els ocells van acabar de plantar la llavor d'aquest humor negre i corrosiu tan seu que desemboca en tots els seus espectacles i que acaba convertint les rialles del populatxo en acidesa d'estómac. Per això l'han tornat a programar al Teatre Poliorama durant 6 setmanes, amb sessions úniques els dilluns i els dimarts fins al 21 de febrer, i dirigida —com sempre— per Israel Solà. Ho fan d'empalmada després de la reprogramació del seu particular De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (2021), potser ara —de moment— ja la seva obra cúspide, una metàfora igualment punyent sobre els perillosos entrellats de l'emergència climàtica que s'ha convertit en una de les més perspicaces crítiques al sistema que es recorden al teatre. Una desfilada de contradiccions que, lluny d'alliçonar ningú, pretén que deixem de fer-nos trampes al solitari i de retardar la conversa sobre el mal climàtic.
Ens sacsegen perquè espavilem; aquesta és la força de La Calòrica i també la del teatre, sempre l'estimat teatre per reivindicar veritats com a punys
Perquè els membres de La Calòrica no s'estan per romanços. Si en la seva vida personal tenen pèls a la llengua, en pujar a l'escenari se'ls arranquen sense contemplacions. Parlen del que importa. Posen sobre la taula el que preocupa, amb una més que eixerida consciència de classe, feminista, antiracista, amb la diversitat i les ganes de projectar millores per bandera. I tots compleixen amb el seu paper en majúscules. Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius ho broden en els seus variats perfils de vestits i plomes, grollers i ordinaris però sempre caient en gràcia. Són un engranatge que es coneix i es complementa sense fissures, encara que he de dir que, per moments i per a qui ja hagi pogut gaudir d'alguna de les obres de la companyia, es troba a faltar la presència de Júlia Truyol per donar-li (encara) un aire més polifacètic a tota la moguda. Tots ells poden dir lícitament que fracassen constantment en el seu intent de ser herois, però durant les seves projeccions són com follets dient-nos als mortals com estan les coses del viure: amb premeditació i traïdoria, ens sacsegen perquè espavilem, perquè obrim els ulls, perquè deixem de conformar-nos amb un món que no ens agrada. Aquesta és la força de La Calòrica i també la del teatre, sempre l'estimat teatre per reivindicar veritats com a punys.