“Quieta, piensa, si es que es un pensamiento, que no le importaría morirse”. Una sentència esquinçadora, sobretot si qui la pensa tan sols té 5 anys. Així comença La ternera (Anagrama) d'Aurora Freijo Corbeira, un llibre incòmode sobre l'abús d'una nena per part d'un veí de la seva escala que descriu com, malgrat la seva curta edat —“con esos años no se tienen pechos, ni pelos”— la petita, de qui no sabem el nom, sobreentén que els tocaments són una cosa de què avergonyir-se, i que és millor callar i empassar i aguantar el temps que faci falta. Aquesta cultura de la violació respirable la reprodueix la narradora omniscient amb lletres trencades que fotografien un fet imperdonable:“El ancla que es su pantalón bajado hasta las rodillas en esas tardes ya no se separará de sus pies durante años, quizás nunca”.
L'OMS diu que l'abús infantil afecta 1 de cada 5 nenes i 1 de cada 13 nens. Segons UNICEF, aquest drama danya uns 200 milions de criatures a tot el món. Si sortim de la mera dada i entrem en la vida física, la lectura és que tots som potencials de conèixer a un menor d'edat que ha estat, o està sent ara mateix, víctima d'abusos sexuals. La societat ha tancat els ulls a aquesta insuportable realitat durant molt temps i reflex d'això és que la literatura tradicionalment ha passat de puntetes per un tema tan difícil de dir en veu alta com de demostrar. Ha estat quan l'agenda pública ha posat el dit a la nafra —i cada vegada surten més i més casos— que també ha sorgit una nova onada de novel·les que han substituït el relat de la provocació per parlar directament de pederàstia, castigar el depredador i deixar de responsabilitzar les víctimes de relacions que antigament eren romantitzades.
Si la Lolita de Vladimir Nabokov es veia com una promíscua, amb les revisions es confirma que és una nena violada i víctima d'abusos i maltractament. Tenia 12 anys quan Humbert Humbert, de 40, s'enamorava d'ella, però el relat va construir un personatge femení hipersexualitzat i provocatiu per justificar una relació que evidentment era un abús. Una societat capaç d'acceptar que una cria d'aquesta edat tingui les eines físiques i emocionals per provocar el desig sexual masculí d'un adult i enlluernar-lo és una societat malalta. Tanmateix, en l'imaginari literari col·lectiu, la protagonista ha estat durant anys una paia amb ganes de marxa i no es veia com una opinió desproporcionada. Fins i tot la RAE accepta lolita al seu diccionari per definir una "adolescent seductora i provocativa".
Quan la curiositat sexual pica la porta del desvergonyiment a una edat en la qual tot sembla precoç, el despertar del plaer i de la carnalitat curiosa és una narració recurrent per retratar joves adolescents excitats per prémer l'accelerador de la seva existència. La recerca de la pròpia sexualitat, el vaivé de l'atracció passional o el pessigolleig de l'erotisme es mitifiquen en episodis narratius volàtils carregats de tendresa, delicadesa i gràcia, sacs de nostàlgia que li recorden al lector els seus millors moments de poca traça en la pubertat. En aquest sentit, és molt esclaridor el relat que fa Andrea Abreu (Tenerife, 1995) a Panza de burro (Editorial Barrett), quan narra la vida, les inquietuds i les ferides d'un parell d'amigues que s'envegen, s'idolatren i es masturben, criades per les àvies, en un petit poble canari que és testimoni del procés intern d'erupció juvenil.
Des dels tocaments d'un veí d'aparença agradable al bany de casa seva fins a la d'un xaval que repeteix les lleis patriarcals de la submissió
Tot i utilitzar un llenguatge fresc i tendre, ni la innocència ni la inexperiència no justifiquen cap comportament reprovable, ni per a l'autora ni per al lector, donant per fet que la conclusió final serà unànime. Succeeix quan en una d'aquestes males passades jovials, Isora i la narradora de Panza de burro, que mai no diu el seu nom, van al bosc amb dos nois de la seva edat i acaben cada una amb un, en el que es pressuposa com una més que possible pèrdua de la virginitat. Tanmateix, Abreu retrata amb excel·lent espotaneïtat una agressió sexual adolescent i obre el meló del judici de valors: potser és involuntària, alimentada més per l'automatisme d'una societat masclista que per la maldat gratuïta del jove agressor, però sense el consentiment necessari per ser considerada una simple relació sexual. “Me tengo que ir, que mi madre me va a pelear. Un fisquito más, bájate los pantalones, pa probar una cosa. Por fa, en serio, Ayoze, que mi madre se va a enfadar. Es un segundo namás, me respondió. Y me bajé los pantalones y él me agarró las bragas y me las puso a la altura de los muslos (…), y de repente sentí como una cosa blanda me entraba por el pepe y creí que se me había cortado la digestión”.
Aquest canvi de rumb, en el que l'opinió de la nena és objecte central de la narració i es complementa amb hostilitat narrativa, s'ha accelerat per les demandes feministes de l'última dècada i pel revisionisme històric cap a un passat opac que assenyala a diferents nuclis i estructures socials com la família, les escoles o l'Església mateixa. Des dels tocaments d'un veí d'aparença agradable al bany de casa seva fins a la necessitat primitiva d'un xaval que repeteix les lleis patriarcals de la submissió. La forma en com aquestes dues novel·les reflecteixen l'abús de poder i l'anul·lació de les nenes subratllen que els abusos infantils (i adults) no entenen de classes socials, ni de bases científiques, ni de causes úniques, fins i tot ni de gènere (encara que normalment les vexades són elles i els pederastes són homes); que fins i tot a les millors cases hi pot haver les pitjors escletxes. La veritat més absoluta, com passa amb aquests personatges, és que les agressions són ignorades i silenciades i que els abusadors se'n surten de franc: com en els casos reals. A la novel·la d'Abreu el relat acaba quan el nen agressor s'espanta per un soroll i s'apuja ràpid els pantalons; en el cas de la nena de La ternera, no ho sabem. El llibre acaba sense que hi hagi una esperança fiable de superació, amb una desgraciada seqüència dels dies tacada de llum artificial.