Madrid té fama de ser una ciutat que acull tothom que arriba, però hi ha hagut dies en la seva història que valia més no demostrar gaire que eres català. No estem parlant dels temps del procés, sinó de fa exactament 100 anys, quan tres anarquistes catalans, Ramon Casanellas, Lluís Nicolau i Pere Mateu, dalt d'una moto amb sidecar, disparaven mortalment contra el cotxe del president del govern espanyol, el conservador Eduardo Dato.
El polític que havia aprovat la creació de la Mancomunitat de Catalunya, havia decretat la neutralitat d'Espanya durant la Primera Guerra Mundial i, tot i les seves idees reformistes, havia acabat nomenant el general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, s'afegia a la llista de magnicidis anarquistes, que ja havien costat la vida a dos dels seus antecessors, Antonio Cánovas del Castillo i José Canalejas. A diferència d'aquests dos, el magnicidi no era acció individual d'un àcrata venjador, sinó que havia estat absolutament planificat des de Barcelona, on sindicalistes i pistolers de la patronal es mataven pels carrers. El fet que els sospitosos fossin catalans va convertir l'accent català en un problema per als nombrosos catalans que freqüentaven la Villa y Corte, com un jove Josep Pla, corresponsal del diari La Publicidad.
Le Petit Jounal francès recrea el magnicidi d'Eduardo Dato en una de les seves portades.
"Als muts hom no els diu res encara que siguin catalans"
El 9 de març de 1921, l'endemà de l'assassinat, quan el periodista va entrar al Café Regina, on participava en una tertúlia, un dels culs de cafè habituals li va etzibar: "¿Però vostè, amb el seu accent català, encara no és a la presó?". Pla relata l'episodi a Madrid 1921. Un dietari: "La policia es mou molt, a causa de l'assassinat, naturalment. Es diu que els assassins són catalans i detenen tothom que té accent català. [...] Aquests dies, en efecte, tenir accent català ha estat una cosa tan perillosa com ésser fitxat anarquista d'acció. S'ha interrogat molta gent per causa d'una pronunciació deficient. Moltes vegades hom ha cregut tenir una pista i no hi havia en realitat més que una a una mica massa oberta. Jo tinc notòriament un accent terrible, escandalós".
Alertat per Julio Camba, quina solució va trobar el llavors prometedor periodista del diari liberal barceloní per dissimular un "accent vertaderament raspós"? Doncs, com explica ell mateix, la solució va ser parlar el menys possible: "Al quiosc dels diaris, quan vull El Sol assenyalo l'astre del dia; quan vull La Voz em poso un dit als llavis, El Imparcial me'l faig donar fent el gest de rentar-me les mans". Amb aquell joc sembla que es fa entendre, encara que sembli mut a ulls de tothom. Però, "als muts hom no els diu res encara que siguin catalans". Una altra solució pensada en aquells dies va ser practicar l'accent andalús. No hi ha cap prova que Pla es fes passar per fill de Salobreña, en comptes de Palafrugell.
L'escriptor Josep Pla, en la seva etapa de corresponsal de La Publicidad
Apunts de dietari d'un Pla de 24 anys
De tota manera, la policia deuria parar l'orella en algun moment de distensió en què l'accent el va delatar, i dos investigadors es van presentar a la dispesa on s'allotjava: "Em fan treure els papers. Els miren, els llegeixen detingudament. Em sotmeten a un interrogatori. Mentrestant observo que es miren l'un a l'altre diverses vegades. Perplexitat. Quedem tots tres drets al corredor de l'escala, a l'últim, sense saber què fer. A la fi, un d'ells diu, tot refilant-se el bigoti, deixant caure les paraules: – Volveremos mañana. Surten. S'aturen un moment al replà. El del bigoti encara se'l refila. L'altre es corda l'americana. Faig com qui tanca, però no acabo de tancar. Escolto per l'escletxa. El del bigoti comença a baixar els esglaons i diu a l'altre: – No es nada... Tiene demasiado acento".
Pocs dies després, però, Mateu, autor material del crim seria detingut, donant per acabada la novel·la policíaca en què s'havia convertit la investigació, i els catalans establerts a Madrid com Pla podrien tornar a parlar sense que l'accent els pogués suposar anar a parar al calabós. Al dietari d'aquell any, Josep Pla, que feia 24 anys el mateix dia en què Dato queia sota les bales anarquistes, escriu: "Viure aquests dies a Madrid no m'ha pas agradat. A vint anys es té una visió tan simplista de les coses! Costa tant de comprendre que la vida és enormement complicada! Venint de Catalunya, sobretot, passa que hom es nodreix, pel que fa referència a Espanya, d'una literatura potser massa aproximada, mancada de tota finor incisiva, extremadament pueril. Produeix un efecte estrany veure que l'espanyol, àdhuc el madrileny, és també un ésser difícil de comprendre, difícil de sotmetre a les nostres idees tradicionals i al nostre instrumental imprecís i barroer".
Aspecte del vehicle oficial on viatjava Eduardo Dato en el moment de l'assassinat.