En temps de sobreinformació, sobreestimulació i sobreexposició, la mateixa campanya de màrqueting que aconsegueix portar-te de cap a una sala de cinema pot, alhora, arruïnar-te l'experiència. És el món en el qual vivim, un lloc on, avui, no seria possible l'impacte que han causat, a la cinefília i a la cinefàgia, pel·lícules tan rellevants com el Psicosi de Hitchcock o El sisè sentit de Shyamalan. Així que, d'entrada, un avís a qui vulgui escoltar: eviteu la temptació de veure el tràiler, innecessàriament revelador, de La acompañante! Feu un acte de fe i aneu al cinema tan verges com us sigui possible, deixeu-vos dur com si no visquéssim indefensos a l'allau de mil i un enllaços a Youtube i posts a les xarxes socials que xerren més del compte.
El primer llargmetratge del també guionista Drew Hancock és una barreja trapella de gèneres que necessita imperiosament la complicitat de l'espectador per aconseguir els seus efectes
A la seva primera escena, La acompañante determina sense cap dubte que som davant d'una d'aquelles pel·lícules que ens volaran el cap, sempre que ens mantinguem convenientment i convençudament ignorants. En aquest inici que posa els punts sobre les is, la protagonista arrossega un carretó de la compra al llarg passadís d'un supermercat, fins que s'atura a la secció de fruites i verdures, comprova l'aroma d'un préssec, aixeca el cap i creua la mirada amb un noi impactat amb la seva bellesa, un tipus d'aires més aviat maldestres que provoca una allau de taronges a terra quan, nerviós, agafa la peça inadequada. Tots dos somriuen amb cara de ximplets i es presenten. I, narradora omniscient, la veu en off d'Iris, la noia de la pel·lícula, ens diu: “He estat immensament feliç dues vegades a la vida: la primera, quan vaig conèixer en Josh. I la segona... quan el vaig matar!”. En aquell instant, quan encara no hem superat els cinc minuts de projecció, La acompañante obre les portes d'una trama disposada a jugar amb les expectatives del públic, a sorprendre'l amb cadascun dels seus girs de guió ben mesurats, a donar-li gat per llebre, o llebre per gat, i a prendre-li el pèl tant com pugui. En el millor dels sentits. I és que el primer llargmetratge del també guionista Drew Hancock és una barreja trapella de gèneres que necessita imperiosament la complicitat de l'espectador per aconseguir els seus efectes. Si us serveixen les experiències en primera persona, el signant d'aquest article dóna fe de la poderosa eficàcia d'aquesta proposta si en participeu completament verges d'informació prèvia.
Una broma de boníssim gust
Intentant no trepitjar cap de les astutes trampes argumentals que Hancock ens va deixant pel camí, podem explicar que, passat un temps des de la seva romàntica primera trobada, la parella protagonista acudeix a una casa de somni perduda enmig d'un frondós bosc per passar una prometedora escapada de cap de setmana entre amics. I, en aquest punt, comença una partida que és, alhora, una broma de boníssim gust i un recargolat i molt divertit homenatge al cinema de suspens i de terror més lúdic i juganer, amb influències múltiples que podrien viatjar des de La huella de Mankiewicz o La soga de Hitchcock, fins a obres de Michael Crichton, Ira Levi, Alex Garland, Spike Jonze o Charlie Brooker. La força de la pel·lícula també té a veure amb l'entrega d'un grup d'intèrprets inspiradíssims, encapçalat per un Jake Quaid que utilitza armes semblants a les del seu personatge ple de contradiccions de la sèrie The Boys, i d'una fabulosa Sophie Thatcher (vista recentment a Heretic i popular per la sèrie Yellowjackets), capaç d'oscil·lar de la fragilitat a l'empoderament, de la ingenuïtat a la presa de consciència.
La acompañante és una desacomplexada mostra del poder d'un bon guió que no tem plantejar reflexions socialment rellevants enmig d'un descens als inferns tan divertit com embogit
Però, més enllà d'un enginyós high-concept i del seu entremaliat mecanisme narratiu recolzat en una posada en escena més que solvent, i gràcies a un permanent sentit de l'humor, negre i salvatge, que recorda que aquí hem vingut a passar-ho bé, La acompañante aixeca les armes de la sàtira sagnant per disparar a les dinàmiques de poder de les relacions amoroses. A la misogínia i al masclisme, a la toxicitat disfressada de romanticisme, posant sobre la taula temes tan actuals com el consentiment o la imparable rebel·lia del moviment feminista. Tal i com no fa pas gaire aconseguia l'estupenda Strange Darling, el cinema de gènere amb esperit de sèrie B troba una nova i refrescant forma de reblar el clau amb La acompañante, una desacomplexada mostra del poder d'un bon guió que no tem plantejar reflexions socialment rellevants enmig d'un descens als inferns tan divertit com embogit.