Fa poques setmanes, la família de Bruce Willis emetia un comunicat que explicava que l’actor de 67 anys patia demència frontotemporal, una diagnosi que matisava una anterior d’afàsia que explicava la retirada professional de l’actor. Aquesta cruel malaltia neurodegenerativa afecta les habilitats cognitives de qui la pateix de manera irreparable. Si ens fixem en la trajectòria del fabulós protagonista de Pulp Fiction, hem de retrocedir quatre anys per trobar un títol amb cara i ulls, un oasi enmig del desert: Glass, tancament de la trilogia signada per M.Night Shyamalan (que també el va dirigir a la referencial El sisè sentit) iniciada amb El protegido. Però més enllà en el temps, en l’última dècada, Willis ha rodat una trentena de subproductes d’ínfima qualitat, que van despertar el desconcert d’aficionats i crítics de cinema, sobtats per la incomprensible selecció de feines de l’intèrpret, que semblen explicar-se pel seu estat de salut.
Només amb data de producció 2022, hi ha 13 llargmetratges amb l’actor al repartiment. Moltes d’elles produïdes per Randall Emmett, cofundador d'Emmett/Furla Oasis, un especialista que a Hollywood anomenen despectivament Geezer Teaser: es tracta de pel·lícules de baix pressupost, habitualment d’acció, destinades a plataformes o al video-on-demand, i protagonitzades per estrelles veteranes que apareixen tot just en un grapat d’escenes i que, venent la seva imatge als pòsters com si fossin protagonistes, asseguren la distribució del film en qüestió. El fons de catàleg dels videoclubs de tota la vida. Parlem de films com Un paraíso peligroso (on també hi apareix John Travolta), El precio de la venganza, En el lugar equivocado, Bajo vigilancia o les dues parts de La fortaleza. I, també, les tres entregues de Detective Knight, la darrera de les quals arriba ara a les sales de cinema.
El Razzie Willis
Una cosa similar va passar l’any anterior, i, de fet, els Golden Raspberry Awards, coneguts popularment com a Razzies i que es concedeixen anualment al pitjor de l’any a Hollywood, el van nominar a pitjor actor per vuit films diferents, cosa que va fer decidir l’organització a batejar un premi amb el seu nom. La categoria en qüestió, Pitjor Interpretació de Bruce Willis de 2021, va ser retirada quan la família de l’actor va comunicar que patia afàsia.
El seu estat de salut era un secret a veus des de molt abans. Per posar un parell d’exemples, l’any 2015, un desesperat Woody Allen el va substituir per Steve Carell durant el rodatge de Cafe Society. Es va parlar de problemes d’agenda, però els rumors apuntaven a un comportament erràtic de Willis i als constants oblits de les seves línies de guió. El mateix any, les crítiques el van destrossar quan va tornar als escenaris, després de molts anys, per representar Misery a Broadway, i es fixaven en l’auricular que portava, alimentant hipòtesis sobre la necessitat de Willis d’algú que li anés cantant les seves frases.
Veient l’actor en qualsevol de les entregues de Detective Knight, es pot afirmar que no és més que una ombra d’aquell Willis que era tot carisma
Tornant a la trentena de títols rodats els darrers anys, cal explicar que l’actor amb prou feines treballava dos o tres dies, i que, tal i com s’ha publicat en diversos mitjans nord-americans a partir dels testimonis de membres dels equips, Willis es mostrava confús, oblidava els diàlegs i, de vegades, ni tan sols sabia on era. També s’ha especulat amb la possibilitat que el polèmic productor Randall Emmett, també implicat en denúncies per frau i per abusos sexuals, s’aprofités de l’estrella per seguir produint pel·lícules com a xurros i treure partit del seu nom.
Veient l’actor en qualsevol de les entregues de Detective Knight, es pot afirmar que no és més que una ombra d’aquell Willis que era tot carisma, tot personalitat, tot estil, tot sornegueria. Així ens agrada recordar-lo i aquí escollim les nostres cinc interpretacions favorites de Willis.
1. Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994)
Plena de troballes visuals i narratives, l’obra mestra de Quentin Tarantino barrejava el seu talent com a director, ja apuntat a Reservoir Dogs, amb la seva passió pel cinema negre de sèrie B per oferir un festival de violència, humor i atreviment que ha deixat un grapat de seqüències icòniques que ja formen part de la cultura pop. I, enmig del ball de John Travolta i Uma Thurman, del maletí misteriós, de Samuel L. Jackson recitant un passatge bíblic d’Ezequiel, de Mr. Wolf arreglant problemes, i de reflexions sobre els massatges als peus o sobre el nom de les hamburgueses a França, Tarantino li va regalar un personatge fabulós a Bruce Willis.
Ell era Butch, el boxejador que, a darrera hora, decideix no deixar-se guanyar en un combat i fugir amb els diners amb què volien subornar-lo. Aquell moment en un soterrani, lligat i emmordassat, al costat del seu enemic Marcellus Wallace, alliberant-se abans de ser violat, i fent servir una katana, ha passat a la història.
El personatge per excel·lència de Willis és, sens dubte, John McClane a Jungla de cristal
2. Jungla de cristal (John McTiernan, 1988)
El personatge per excel·lència de Willis és, sens dubte, John McClane. Un policia de Nova York que viatja a Los Angeles per intentar reconciliar-se amb la seva dona i que acaba enfrontant-se, i derrotant ell solet desenes de terroristes que segresten l’edifici Nakatomi, on se celebra la festa de Nadal de l’empresa on treballa la seva esposa. Revelació de la sèrie Luz de Luna, havia debutat al cinema amb Cita a ciegas, de Blake Edwards, on seguia demostrant el seu domini de la comèdia, i el productor Joel Silver i el director John McTiernan van decidir contractar-lo per allò d’humanitzar els clàssics action-hero, en l’època dels Schwarzeneggers i Stallones.
En samarreta de tirants cada vegada més bruta, i descalç, Willis mostrava tones de carisma i conya marinera, i deixava una frase per a la història del cinema: “Yippee Ki-Yay, motherfuckers”. Tornaria a ser John McClane en quatre seqüeles, i podem afirmar que la tercera entrega, Jungla de cristal: La venganza, formant tàndem amb Samuel L. Jackson i amb Jeremy Irons com a dolent, era quasi tan collonuda com l’original.
3. El gran halcón (Michael Lehmann, 1991)
En aquesta raresa adorable, una comèdia de robatoris impossibles de to desconcertant i esperit de cartoon, Willis interpretava Hudson Hawk, un lladre de guant blanc addicte als capuccinos, el millor del món en la seva professió. Més enllà d’un argument delirant que el porta a planejar i executar el furt d’un invent de Leonardo DaVinci que converteix qualsevol metall en or, El Gran Halcón abraçava l’humor més absurd i regalimava encant, irreverència i bogeria.
I trobava moments tan memorables com aquell en què el protagonista i el seu soci (un fantàstic Danny Aiello) mesuren el temps d’un atracament cantant una cançó, Swinging on a Star. Lògicament, la pel·lícula va ser un fracàs comercial, però, si no l’heu vist mai, feu-nos cas: és una meravellosa extravagància ben reivindicable.
4. El protegido (M. Night Shyamalan, 2000)
Podríem parlar del seu altre film a les ordres de M.Night Shyamalan i d’aquell fantasmal protagonista d’El sisè sentit, però la segona col·laboració de Willis amb el cineasta mantenia la sorpresa marca de la casa i es convertia en la pel·lícula de superherois més insòlita i estimulant de la història. Un Willis introspectiu, ni gota de la seva sornegueria habitual, interpretava l’únic supervivent d’un accident de tren que mata tots els passatgers.
Ell, però, no es fa ni una rascada. Aviat descobrirà (i descobrirem) que és indestructible. Aquella brúixola moral que guiava Spider-Man, tot gran poder comporta una gran responsabilitat, no li serveix al protagonista d’El protegido, un home que se sent indigne dels superpoders que li ha donat el destí. El film, potser el més rodó de Shyamalan, seria el primer d’una magnífica trilogia completada amb Múltiple i Glass.
5. 16 calles (Richard Donner, 2006)
La darrera pel·lícula del gran Richard Donner s’emmirallava en els potents thrillers dels anys 70, en el cinema de Sidney Lumet i William Friedkin, per seguir l’accidentat trasllat d’un delinqüent fins al jutjat on ha de declarar contra uns policies corruptes. L’escollit per acompanyar el lladregot des de la comissaria fins al tribunal, a una distància de 16 carrers, és un veterà agent alcohòlic i decadent, d’aquells que compten els dies per jubilar-se.
El trajecte, és clar, serà molt menys plàcid del que ningú s’esperava. Un Willis envellit, coix i passat de pes perfeccionava un personatge marcat pels dimonis del passat i la manca de perspectives de futur, formant una més que solvent parella interpretativa amb el raper Mos Def. 16 calles era, en definitiva, un thriller trepidant i crepuscular, que no prenia l’espectador per idiota, i que tancava la carrera d’un director sensacional que va saber combinar estil i entreteniment amb clàssics com Superman, La profecia, Els Goonies i Arma Letal.