"Com li agradaria ser recordat?”, li van preguntar en una de les darreres entrevistes que va concedir, quan ja feia uns anys que estava retirat de la interpretació. “Com un actor decent, com algú que va representar els personatges que li van oferir amb una enorme honestedat”. Sap greu, Gene, però no, no et recordarem com un actor decent. O no només. La mort de l'enorme Gene Hackman és la d'una llegenda de Hollywood, una de les més importants i referencials estrelles de la història del cinema, un intèrpret que va marcar diverses generacions d'espectadors.
🔴 L'actor Gene Hackman i la seva dona, trobats morts a la seva casa de Nou Mèxic
La seva retirada per sorpresa, l'any 2004, va deixar-nos una mica orfes, perquè la seva energia, la seva personalitat a prova de bombes, el seu carisma, la seva força, milloraven qualsevol pel·lícula on tragués el cap. També Benvingut a Mooseport (Donald Petrie, 2003), la seva darrera aparició a la pantalla. Hackman explicava la fugida al·ludint a un consell mèdic (“em van dir que el meu cor no estava en condicions de ser sotmès a cap mena d'estrès”), però ves a saber si no en va tenir prou després d'observar el resultat d'una comèdia que sense ell no s'aguantaria per enlloc. El nostre home va decidir jubilar-se sense fer escarafalls ni enviar cap comunicat, discretament; el soroll ja el faríem els seus seguidors, que no enteníem (ni encara avui entenem) aquest cop baix. Es va instal·lar a la seva casa de Santa Fe amb la seva dona i va passar de l'actuació a l'escriptura de novel·les històriques, i a aficions com la pintura i la bicicleta.
Quina sort que la seva feina ens continuï fent gaudir, veient-lo en alguna de les quasi vuitanta pel·lícules en les quals va deixar gotes, o litres i litres, del seu infinit talent. “Era massa bo per a no actuar”, havia dit d'ell Clint Eastwood, i si ho diu el bo d'en Clint... Tots tenim el nostre Gene Hackman favorit. Per alguns serà el germà gran dels Burrow i membre de la banda de lladres de bancs a Bonnie & Clyde (Arthur Penn, 1967), la pel·lícula que el va situar al mapa i li va donar la primera de les seves cinc (només cinc, Acadèmia? De debò?) nominacions a l'Oscar. Per d'altres, el policia que persegueix narcotraficants, protagonitzant una de les persecucions automobilístiques més acollonants que s'hagin vist mai en una pantalla, a The French Connection (William Friedkin, 1971), el seu primer Oscar.
Hi haurà qui prefereixi aquell espia voyeur, obsessionat amb una de les xerrameques telefòniques que escolta en secret a La conversación (F.F. Coppola, 1972), o qui es quedi amb el capellà que tracta de sobreviure a L'aventura del Posidó (Ronald Neame, 1972), film clau d'aquella onada de cinema de catàstrofes que va fer fortuna als anys 70. Alguns destacaran l'expresidiari busca-raons de L'espantaocells (Jerry Schwartzberg, 1973), al costat d'Al Pacino. O, tot i que fos un rol minúscul, el seu divertidíssim ermità cec d'El jove Frankenstein (Mel Brooks, 1974), tirant-li el cafè al damunt al pobre monstre. O el detectiu privat que es mor d'avorriment veient pel·lícules de Rohmer a La nit es mou (Arthur Penn, 1975). Per tota una generació, serà per sempre el calb, i passat de rosca, Lex Luthor de Superman (Richard Donner, 1978) i de dues de les seves seqüeles.
El recordarem com a periodista informant de les accions de la guerrilla sandinista a la Nicaragua de Somoza a Sota el foc (Roger Spottiswoode, 1983); com a secretari de Defensa a Sense sortida (Roger Donaldson, 1987); com a agent de l'FBI entestat a posar fi al Klu Klux Klan a Crema Mississippi (Alan Parker, 1988); com a productor de pel·lis de sèrie B a Joc de gàngsters (Barry Sonnenfeld, 1995); com el psicòpata comandant de submarí amb un gosset sota el braç de Marea roja (Tony Scott, 1995); com el senador molt de dretes i futur consogre de la parella gai formada per Robin Williams i Nathan Lane a L'olla de grills (Mike Nichols, 1996); com el president dels Estats Units que compagina la política amb l'assassinat a Poder absolut (Clint Eastwood, 1997), o com el patriarca disfuncional d'una família disfuncional a Els Tenenbaums (Wes Anderson, 2001).
Per al signant d'aquest article, Gene Hackman serà, per sempre més, l'entrenador de bàsquet expert a motivar els seus jugadors, i el seu assistent alcohòlic, a la meravellosa Hoosiers (David Anspaugh, 1986). I el corrupte i sàdic xèrif de Sense perdó (C. Eastwood, 1991). “Vaig acceptar Hoosiers en un moment en què estava desesperat per aconseguir diners. Vaig fer-la per les raons equivocades i va resultar ser una d'aquelles pel·lícules que es queden al record de molta gent. No vaig esperar mai que tingués l'èxit que va tenir”, diria de la primera. Curiosament, tampoc tenia gaires ganes de participar en la segona, per la naturalesa violenta del guió, però, gràcies al cel, Clint Eastwood el va convèncer explicant-li que, justament, es tractava d'un western que, entre altres coses, volia generar consciència sobre el perill de les armes de foc. Afortunadament, Hackman va acabar dient que sí, va construir un malvat inoblidable i es va endur el seu segon Oscar.
"M'encantava el procés creatiu d'intentar donar vida a un personatge. I després, filmant, actuant, m'envaïa una mena de sentiment, una confiança, una meravellosa sensació de benestar. En canvi, la part comercial del món de l'espectacle és força perversa. Passes d'intentar ser una esponja, en termes d'aportacions d'altres actors i del director i de tot allò que t'envolta, a reunions de treball amb agents i productors... A la meva edat i amb la meva salut, vaig decidir que ja no volia fer aquest tipus de coses", explicaria. Res a dir, Hackman s'havia guanyat a pols fer el que li donés la gana. No cal afegir res més que la seva resposta quan, en la mateixa entrevista que citàvem al principi d'aquest article, algú li va demanar una frase que resumís la seva trajectòria professional: “Ho va intentar”. No, Gene, no ho vas intentar. Vas ser el puto amo!