Càmera tremolosa. I de cop ritme, estampida rere uns policies encanonant un xaval que es pixa a sobre de l'ensurt. Així engega el que és, des de ja, un dels plats forts per sempre del catàleg de Netflix. Són quatre capítols sobre un crim horrible. Però, per increïble que sembli, el crim és el de menys.
Adolescencia és un thriller profundament immersiu la tensió del qual se sustenta en un pla seqüència infinit. Una sèrie complexa i ambiciosa en la vessant narrativa, que prescindeix del diàleg, que estreny i posa contra les cordes a tot Déu. Ningú no se sent còmode en aquest escenari. No ho està el nen, presumpte autor dels fets, ni els pares, ni els agents de policia que investiguen la tragèdia. I, el que ho passar pitjor, l'espectador.
La ficció aprofundeix molt en segons quines coses, com el procés de detenció, detallat i meticulós, per després proposar grans lapses temporals. Malgrat els salts, no crea llacunes. Es poden viure els dubtes, les cauteles i les dificultats d'una circumstància així. "Has intentat suïcidar-te? Has esmorzat?", pregunta el policia del tauler d'admissions a l'assassí, de tan sols tretze anys. I el nen, menjant-se les ungles i plorant amb la càmera fent-li voltes, capturant tots els angles, fa que no amb el cap. Li serveixen uns crispis. I a la cel·la.
Cal aturar-se a respirar moltes vegades durant la sèrie. El rodatge és una coreografia aclaparadora. Una producció brutal. I el guió, finíssim: l'agent, que té un fill a la mateixa escola on estudien víctima i presumpte botxí, s'enreda en el seu argot oficial, diplomàtic, davant d'una colla d'adolescents que només estan pendents de la xafarderia i la carnassa. La bogeria que es viu a l'escola és tan aclaparadora... Capta el frenesí i l'absurd d'una aula de secundària, el patiment del professor passant, el dolor dels xavals.
Cal aturar-se a respirar moltes vegades durant la sèrie
La sèrie, ben Sherlock, tracta sobretot de la dificultat de viure un període tan controvertit com l'adolescència. Així ho xiva el títol. No s'havia vist una obra que treballés el tema amb aquests grisos. Els idiomes excloents que sembla que parlen els adults respecte a les criatures. I viceversa: incels, masclesfera, xarxes. Missatges encriptats. Normalització de la violència, la crisi de salut mental, la masculinitat tòxica. Criança desoladora. Xoc generacional. Qui dona lliçons a qui. Les reflexions del quart episodi i final són per emmarcar; sense moralina, però perquè ocupin tots els fòrums de discussió possibles.
L'actor Stephen Graham ha tornat a encimbellar-se, aquesta vegada a més estant rere el text i acompanyant Philip Barantini (Boiling Point) a la direcció. Una sort molt diferent respecte a la seva altra estrena de 2025: l'última del creador de Peaky Blinders, Steven Knights, és molt millorable. Va prometre la pugilística a A Thousand Blows. S'ha redimit amb Adolescencia. Netflix s'ha desmarcat del seu cartell habitual, i en el seu gènere favorit, el crim. I ho ha fet amb una sèrie d'obligat visionat a totes les cases i, si és possible, també a les escoles.