Els pronoms febles són la matèria pendent, el maldecap lingüístic de tot aprenent de català, allò que fa mandra i que acabem detestant perquè ens sembla impossible d’entendre-ho-li’n-us. I és que els pronoms febles es consideren, injustament, el malson per excel·lència de la llengua catalana. ¿Com és possible que la seva complexitat ens creï aquest rebuig cap a qualsevol qüestió pronominal? ¿Com és que som incapaços de capgirar i transformar aquest odi i repugnància que ens generen en una intriga incontrolable per tal de poder-los dominar?

Tal com deia la @cabrafotuda en un dels seus vídeos insuperables, els pronoms febles, malgrat que el nom ens pugui fer pensar que són fluixos o dèbils... Els pronoms febles no són dèbils! Els dèbils som nosaltres, que fa molts anys que intentem comprendre’ls-los-lis-en-ho i no hi ha manera de fer-los-hi’n-els servir correctament. És cert: són complicats, enrevessats i a vegades imprevisibles, perversos i impossibles, fins i tot per als propis catalanoparlants. Admetem-ho: ens fotem uns embolics considerables amb les combinacions pronominals (-les’hi, n-hi, els-n), a vegades redupliquem pronoms innecessàriament (l’hi hi) i si convé, ens els inventem (lis). I en comptes d’intentar esbrinar-ne el funcionament, som covards: els evitem i som capaços de canviar enunciats, frases senceres i si cal, titulars, per estalviar-nos problemes amb els pronoms dels pebrots.

Els pronoms febles no són dèbils, els dèbils som nosaltres

Un company de feina d’origen madrileny, però que a hores d’ara ja és català, m’explicava la duresa d’aprendre els pronoms febles quan va arribar aquí i la complicació que suposava per un castellanoparlant de pura cepa entendre i aplicar tota la teoria dels pronoms febles. Però que ara, catalanoparlant a la feina i a casa, quan escriu en castellà... Els troba a faltar! I no només això: se li fa estrany no escriure’ls! Aquesta història és la declaració d’amor pronominal més bonica que m’han explicat mai. I és que, encara que siguin rebuscats i a voltes maliciosos... Els pronoms febles es fan estimar. I si no, pregunteu-li-ho-hi’n a en Rafa, aquest company que us dic.

Així que si un madrileny pot arribar a enyorar-los quan escriu o parla el castellà, el mínim que podem fer els catalanoparlants és respectar-los, no criticar-los tant i esmerçar-nos-li-hi-en una mica més a l’hora d’utilitzar-los. Tornem-nos bojos quan algú ens digui «Tinc vint-i-quatre!» com a resposta i escandalitzem-nos: «Vint-i-quatre què? Vint-i-quatre què!? Vint-i-quatre anys, volies dir? Volies dir que en tens vint-i-quatre, oi?» Exigim els pronoms febles, salvem-los, estimem-los i potser així no farà falta que n’adoptem cap mai més.