Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar Robert Crumb, el llegendari dibuixant de còmics underground. Quan li vaig preguntar si encara estava interessat a explicar històries, em va respondre: "Maleïda sigui, crec que ja he fet prou dibuixos en aquesta vida. A més, he deixat de ser rellevant. La generació woke actual m'odia perquè els joves creuen que soc un vell repugnant, racista i sexista. És com si m'haguessin cancel·lat. Bé, veiem què fan amb la seva energia creativa". Més enllà de ser una resposta contundent, polèmica i amb el seu sarcasme habitual, aquesta reflexió posa en evidència els canvis generacionals que s'han viscut en el sector de la cultura en els darrers anys i la necessitat d'oferir coses originals per ser rellevants en un panorama que evoluciona a la velocitat de la llum.
El còmic alternatiu no pot viure de la nostàlgia d'unes èpoques passades que s'han idealitzat per la seva transgressió i per haver sobreviscut a l'auge dels superherois
Evidentment, els temps han canviat i el còmic alternatiu no pot viure de la nostàlgia d'unes èpoques passades que s'han idealitzat per la seva transgressió i per haver sobreviscut a l'auge dels superherois. No obstant això, de vegades és necessari mirar enrere per agafar impuls i així crear obres que ressonin en el moment d'incertesa actual. Això és el que ha aconseguit Adrià Turina (Barcelona, 1988) amb el còmic Canícula, un thriller de proximitat ple de pertorbats que, amb l’arribada de la calor, s’enfila fins a límits insospitats i on la protagonista, aliena a aquest desagradable entramat, tindrà un paper clau en la resolució final. Amb ecos del cinema més gamberro dels anys noranta i una estètica a cavall de l’humor grotesc i l’absurd, va guanyar la Menció al Talent Novell en la segona edició del Premi Finestres de Còmic en Català. Hem parlat amb el seu creador per conèixer els secrets que s’amaguen darrere d’una obra pulp que prefereix suggerir abans que mostrar (o potser és a la inversa?).
Et proposo començar aquesta història pel principi. En quin moment passes de ser un aficionat als còmics a voler crear les teves pròpies obres originals?
Sempre he dibuixat i tota la vida he somiat que algun dia arribaria a escriure una història. Però durant molt de temps em vaig considerar únicament un dibuixant i tenia l’esperança que aparegués algú que em digués: “Mira, tinc una història, a veure si me la pots dibuixar”. Com pots imaginar, aquest moment no arribava mai. Llavors vaig decidir que ho faria jo mateix. Així ha estat i he hagut d’aprendre a escriure. El concepte de narrar i de moure les vinyetes el tenia controlat i em va sortir de manera natural perquè funcionés. El que em va costar més va ser construir una història i saber què volia explicar. Aquesta part em col·lapsava.
Vaig pensar que si escrivia una història que succeís en els paisatges que coneixia seria més fàcil que se m’acudissin idees i no hauria de perdre temps documentant-me
Com et vas plantejar aquest repte com a guionista?
Havia fet històries curtes i m’havia plantejat algunes novel·les gràfiques, però sempre m’encallava quan tocava pensar el nus de la història. Canícula és la primera vegada que he aconseguit fer un resum i tenir clar el final. Ha estat una feina d’anar repetint, d’equivocar-me i d’anar buscant camins per no perdre’m dins la història, fins que va arribar un moment que vaig veure necessari fer un esquema de totes les pàgines. Amb una paraula havia d’explicar què passava a cada una d’elles. Quan va arribar aquest moment i vaig veure que m’havien sortit 160 pàgines, vaig poder arrancar definitivament i els diàlegs van anar sortint de manera més fluida.
Canícula ha rebut la Menció al Talent Novell del Premi Finestres de Còmic en Català 2023. Com vas viure l’experiència de presentar-te a aquest concurs?
De fet, jo m’estava plantejant presentar-me a un altre concurs estatal, però vaig veure que no arribava a entregar-lo. Llavors vaig descobrir per Instagram aquest concurs i resulta que els premis eren més grans. M‘ho vaig prendre amb calma i m’hi vaig presentar. Havies d’entregar les trenta primeres pàgines i un resum de la història on expliquessis com es desenvoluparia i com acabaria. Quan ho vaig presentar, encara no tenia el guió acabat i això va ser un repte perquè, un cop vaig rebre la menció al talent novell, vaig haver d’escriure un guió amb un final que ja havia explicat. Això feia que no pogués deixar-ho córrer i el guió no podia variar gaire del resum que havia presentat.
El fet que la trama estigui ambientada en un poble del Maresme li aporta una originalitat en un moment que sembla que tot hagi de passar a les grans ciutats.
L’elecció d’aquest escenari va ser una mena de suport perquè les coses em sortissin més fàcilment. Vaig pensar que si escrivia una història que succeís en els paisatges que coneixia seria més fàcil que se m’acudissin idees i no hauria de perdre temps documentant-me. Si l’hagués ambientat a Nova Delhi, hauria anat molt perdut i no hauria sabut de què estava parlant. Quan coneixes el lloc on passa la història, se’t presenten més possibilitats i, fins i tot, el paisatge adquireix una dosi de protagonisme. Sense avançar cap detall de l’argument, puc dir que el final es resol gràcies a coses intrínseques del paisatge.
La història transcorre a principis de l’any 2000, abans que es popularitzessin els mòbils i les xarxes socials. Llavors els adolescents feien més vida al carrer i a les places dels pobles per intentar no avorrir-se.
Per crear la protagonista em vaig inspirar molt en la meva pròpia adolescència, perquè coincidim en edat. Jo em passava tot el dia amb la bicicleta pel poble, d’aquí cap allà, intentant trobar les emocions fora de casa. En aquella època, al Maresme, encara hi havia molts polígons industrials i molts hivernacles. Al final no va sortir per temes d’espai, però em vaig plantejar incloure en la trama el món dels treballadors dels hivernacles. Un altre fet habitual eren les riuades. Ara ja no passa tan sovint, però recordo que sempre hi havia algú que havia deixat aparcat el cotxe a la riera quan hi havia una riuada.
Potser abans les coses eren més romàntiques. Així i tot, no volia que el còmic fos una cosa nostàlgica
Una de les coses que crida més l’atenció del còmic són les nombroses referències culturals que hi apareixen, sobretot de pel·lícules de terror dels anys noranta.
No és tant perquè jo sigui molt fan del cinema. Ho soc, però a un nivell normal, d’usuari en podríem dir. Però quan vaig tenir la idea d’incloure en la història les pel·lícules snuff, un tema molt dels anys noranta del qual ara gairebé no se’n parla, vaig veure clar que em donaria molt de joc que hi aparegués un videoclub amb totes aquestes referències cinematogràfiques. Això m’ha permès parlar de pel·lícules que m’agraden i d’altres que no m’agraden tant. Per exemple, Blade Runner no en surt gaire ben parada. També hi apareix Mars Attacks! resumida de manera il·lustrada en mitja pàgina. Crec que és la part que més he gaudit dibuixant.
Aquestes referències funcionen com una petita reivindicació a una onada de cinema que va marcar una època. Creus que s’ha perdut alguna cosa pel camí?
No sé si s’ha perdut alguna cosa. A cada època li toca el que li toca. Suposo que ara els adolescents viuen intensament el que hi ha, encara que jo no ho pugui entendre. No crec que avui sigui pitjor que ahir. Potser abans les coses eren més romàntiques. Així i tot, no volia que el còmic fos una cosa nostàlgica. De fet, no espero que tornin els videoclubs, prefereixo Netflix.
Formes part d’una generació que va viure les primeres passes de la tecnologia digital aplicada al món creatiu. Com vas afrontar la part visual del còmic?
Fa poc que treballo completament en digital. Abans tenia la necessitat de dibuixar en un paper, encara que només fos l’esbós, i després escanejar-ho. Tot va canviar quan vaig comprar una tauleta gràfica bona. Així i tot, sempre intento que el dibuix sembli que està fet a mà sobre paper perquè m’agrada aquesta estètica. Fins i tot evito copiar i enganxar elements. Quan veig que algú ho fa, penso: “No, tio, cada vinyeta ha d’estar dibuixada des de zero”. A mi m’agrada aquest traç perquè sembla que hi ha un paper al darrere. Depèn també del que vulguis transmetre. Potser un dibuixant vol tenir un estil més fred i més polit, llavors ho pot fer amb un programa vectorial perquè quedi molt més nítid.
Si deixes espai a la imaginació, el lector sempre acabarà imaginant coses pitjors que les que tu havies pensat
El còmic és un relat lluminós que, a poc a poc, es va endinsant per camins foscos, inesperats i amb certes dosis de violència i canibalisme. Et vas plantejar que això pogués ser un inconvenient a l’hora de publicar-lo?
Vaig intentar que sortís poca violència i posar-la cap al final, com si fos una pel·lícula d’en Tarantino. Crec que sempre és més interessant suggerir que mostrar. Ho tenia clar des del principi. A més, si deixes espai a la imaginació, el lector sempre acabarà imaginant coses pitjors que les que tu havies pensat. Però que mostri com es clava un punyal tampoc és tan impressionant perquè ara veiem de tot. El tema del canibalisme de l’àvia és per amor. De fet, vaig plantejar-me posar un flashback on s’expliquessin els motius d’aquesta decisió. Vaig plantejar-me que el seu marit hagués estat a la guerra, que hagués sobreviscut menjant carn humana i li hagués dit a la seva dona que, quan es morís, la tastés perquè era exquisida. Hi havia moltes idees que vaig acabar descartant perquè no hi havia espai per a totes.
La protagonista apareix escoltant música, però no fas referència a cap artista en concret. Quina seria la banda sonora del còmic i del procés creatiu que vas dur a terme?
Vaig donar-li mil voltes a les pàgines on la protagonista apareix escoltant música amb un discman. Vaig arribar a plantejar-me que escoltés Dover, però no vaig veure clar que fossin cançons en anglès. Al final, si no em sortia de manera natural la música que escoltava, era millor no posar-ho. Que cadascú s’imagini la seva pròpia banda sonora. Jo no escolto música mentre dibuixo. Poso pòdcasts per anar sentint a gent parlant.