Fa vuit anys, durant una nit d'insomni, l'Àfrica Alonso (Barcelona, 1995) va llegir un titular que li canviaria la vida. Es tractava de la història d'amor entre la Isabel i la Carmen, dues mestres que es van enamorar durant el franquisme en un petit poble de València, anomenat Manuel, i les dificultats amb les quals es van trobar per viure la seva relació amb llibertat en una època en què l'homosexualitat estava prohibida. Alonso va decidir rescatar aquesta història, convertint-la en la seva primera obra teatral, que s'ha representat al teatre Condal de Barcelona sota el nom d'Una llum tímida, i ha esdevingut un musical d'èxit, fent gira per València i Madrid. Àfrica Alonso, que a més de dramaturga és actriu, cantant i escriptora, va viatjar fins a Manuel i Catarroja per plasmar aquesta història en un llibre homònim que publica en català amb l'editorial Empúries i en castellà amb Seix Barral, i del que n'acaba de gravar un documental que ja ha presentat, però encara no sap on es podrà veure.
La història d'Una llum tímida fuig de la morbositat i s'explica des de la tendresa, és una història d’amor valenta, sensible, íntima, una història reveladora, inspirada en fets reals, que acaricia l’ànima; un drama emocionant, dolorós i colpidor, que pretén trencar amb el silenci i reivindicar les vides de les lesbianes com el que són, la memòria històrica del nostre país. Feu-vos un favor i correu al teatre Condal, on el 27 de maig es representa l'última funció que s'acomiada després d'un èxit aclaparador d'una artista que brilla amb llum pròpia.
Quina història expliques en aquest llibre?
Aquesta és la història de la Isabel i la Carmen. La Isabel és una mestra que va parar a un poble molt a prop de València, que es diu Manuel, i allà coneix la Carmen. Estem parlant de l'època dels anys seixanta, en plena dictadura, i entre elles comença una història d'amor en una època que estava prohibit. Aquesta història sembla que s'ha d'acabar quan la família de la Carmen l'obliga a internar-se en un hospital per tractar-se d'homosexualitat, que és una cosa que es feia a l'època i que, malauradament, encara es fa en alguns llocs del món. I després del seu pas per l'hospital, la Carmen torna a buscar a la Isabel, que ja viu a una altra ciutat, perquè no l'ha oblidada; i és aleshores quan es produeix la lluita d'aquestes dues dones per intentar viure lliurement la seva història d'amor en un context i en un lloc on no és possible.
Com vas descobrir aquesta història?
Farà cosa de vuit anys, una nit que no podia dormir, vaig veure un documental sobre el GAC, el grup d'Amics Gais, que parlava sobre la gent gran LGTBIQ+ de Barcelona, i la memòria històrica d'aquesta gent. Explicaven que moltes havien passat per psiquiatres on els havien tractat amb teràpia electroconvulsiva, i parlaven del trauma derivat d'això i de com ara encara en patien les conseqüències.
Per tant, entenc que el llibre està basat en una història real. Com ha estat el procés de documentació? Com has arribat a conèixer profundament la història d'aquestes dues dones?
Vaig posar-me en contacte amb una exalumna de la Isabel, i me’n vaig anar a escriure la seva història al poble de Manuel i Catarroja, on havien viscut 20 anys. He tingut el privilegi d' escriure on elles van viure.
Ha estat una experiència immersiva, doncs.
Sí, i gràcies a conèixer exalumnes i excompanyes d'elles de l'escola, m'ha ajudat a fer-me un mapa molt més definit de com eren les mestres i de com era també l'època dels 60, 70 i 80 al País Valencià.
El llibre és fidel a la història o has tingut una mica d'espai per inventar?
He tingut molt d'espai per inventar, he fet el que m'ha donat la gana, o sigui, és una barreja. El punt de partida és la història de l'obra de teatre d'Una llum tímida, però he aprofitat per aprofundir i ampliar molt l’univers dels seus personatges, he parlat de les seves infàncies, bàsicament és un retrat d'algú que no compleix la norma en un moment com la dictadura franquista a Espanya. El llibre és un homenatge a les mestres, aquests referents que tenim quan som criatures, que ens obren camí, que ens diuen “sí que pots”.
El llibre és un homenatge a les mestres, aquests referents que tenim quan som criatures, que ens obren camí, que ens diuen “sí que pots”
Podríem dir que una història trista explicada amb un toc d'humor?
Exacte, és necessari l'humor, tot i ser una història trista crec que té molta llum.
Tot i ser una història trista crec que té molta llum
I algú que ja hagi vist l'obra, què trobarà d'especial, en el llibre?
Moltes coses. Penso que no és l'obra de teatre novel·lada, és una història nova. El que passa és que si tu ja t'has enamorat de la Isabel i la Carmen, aquí no les deixes anar. Ara que estem amb la sensació d'acabar l'obra, que s'acaba un procés, la gent es pot endur la història a casa.
Per què creus que és important recuperar la memòria històrica?
No és que ho cregui, és que ho he comprovat amb les reaccions dels espectadors a la sortida del teatre. Aquestes dues mestres són dues dones anònimes que porten una relació en secret, i podrien ser, perfectament, les nostres veïnes, o les teves tietes. Són històries anònimes que no s'expliquen en els llibres d'història, que no les expliquen a les escoles, però que també són víctimes del franquisme.
Són històries anònimes que no s'expliquen en els llibres d'història, que no les expliquen a les escoles, però que també són víctimes del franquisme
No és gaire habitual que s'expliquin històries reals d'amor dels anys seixanta entre persones homosexuals. Són històries que han estat silenciades?
Sí, de fet, hi ha molta gent que encara se sorprèn de veure dues dones fent-se un petó damunt d'un escenari. Falta l'espai per posar-les en relleu. No és habitual explicar el relat d'aquest tipus de víctimes, o de supervivents, fins i tot, algunes de l'època de la dictadura. I crec que és molt important treure-les del silenci, i fer-les visibles a través de les històries, perquè ens va obrir un camí i s'ho mereixen. Aquestes històries m'emocionen molt. El col·lectiu LGTBI per mi és memòria històrica del nostre país.
Crec que és molt important treure-les del silenci, i fer-les visibles a través de les històries, perquè ens va obrir un camí i s'ho mereixen. Aquestes històries m'emocionen molt. El col·lectiu LGTBI per mi és memòria històrica del nostre país
Fa una estona em parlaves de la teràpia de conversió de l'homosexualitat a partir d'electroxocs, que deixava unes seqüeles molt greus. Me'n pots parlar una mica?
A mi el que m’ha sorprès molt és que algunes d'aquestes persones havien passat per un procés psiquiàtric de forma “voluntària”. En un moment així, si a tu t'ofereixen la possibilitat d'estar millor i de curar-te d'una cosa que la societat entén com a dolenta... I és el que li passa a la Carmen, que va a l'hospital perquè ella pensa que hi ha d'anar. Crec que des del món de la medicina hi hauria d'haver més obertura per parlar d'aquest passat, de la violència cap al col·lectiu i cap a les dones.
Des del món de la medicina hi hauria d'haver més obertura per parlar d'aquest passat, de la violència cap al col·lectiu i cap a les dones
Creus que s'ha fet justícia amb aquestes persones que van ser tractades de boges?
Jo crec que no, però ho haurien de dir elles. La sensació que tinc quan s’acaba la funció és que encara és un tema molt actual i que apel·la a coses de la gent d'ara. Eren persones que estaven molt aïllades, molt soles i crec que encara hi ha molt d'aïllament dins del col·lectiu LGTBIQ+.
Encara hi ha molt d'aïllament dins del col·lectiu LGTBIQ+
El seu entorn coneixia la història?
Tot i que la seva història va sortir publicada als mitjans per un fet que no vull desvelar (vull evitar fer espòilers de com acaba aquesta història), hi ha molta gent del poble que no sabia, -i que fins i tot no s’atreveix a dir perquè sent que està traint la memòria d’un secret- que la Isabel i la Carmen eren parella, i això em va sorprendre perquè van viure més de vint anys juntes i anaven juntes a treballar cada dia. I penso que és un secret que s'ha de dir als quatre vents, que l'amor no s'ha d'amagar en cap cas.
És un secret que s'ha de dir als quatre vents, que l'amor no s'ha d'amagar en cap cas
Creus que hem avançat gaire després de seixanta anys?
Jo crec que sí, però també és possible tirar enrere i que ens prenguin aquests drets. Estem en un lloc millor, però l'extrema dreta està orgullosament visible avui en dia i se’ns haurien d’encendre totes les alarmes.
L'extrema dreta està orgullosament visible avui en dia i se’ns haurien d’encendre totes les alarmes
Heu ofès algú amb l’obra?
Normalment, la reacció de la gent és molt positiva, fins i tot, si algú que ve amb reticències i amb prejudicis acaba empatitzant amb els personatges, és el meravellós poder de l'art, que entra en tu d'una forma que no pots evitar.
Què us diuen a la sortida del teatre?
Hi ha de tot. Ens hem trobat dones que no et poden parlar del que acaben de veure, que potser ens abracen, a la Júlia Jové i a mi. Encara hi ha gent que li costa posar paraules al que ha viscut, i m'emociona molt.
Et deuen arribar molts missatges per les xarxes.
Les meves xarxes són un regal, en el sentit íntim, de tots els missatges que rebo d'agraïment.
L'obra ha tingut tant d'èxit que l'heu portat a València i a Madrid. Com has gestionat l'èxit, l’has pogut pair?
Hem treballat tant que no hi ha hagut temps de poder-lo gestionar ni pair. L’última funció és el 27 de maig al teatre Condal i no som conscients que s'està acabant.
No es pot prorrogar?
No. Ara deixarem dormir l'obra, que fer teatre és molt cansat en aquest país. Ara ve el camí del llibre.
Arran d'aquesta història n’heu fet un documental. Com ha estat el procés?
Amb l'Helena Gràcia i el Dani Valdívia vam anar tres dies a Manuel i a Catarroja, a gravar el documental, i ens vam trobar molts exalumnes de la Isabel i de la Carmen que necessitaven netejar la ferida de no haver pogut ajudar-les en el seu moment, i ara volien fer una aportació perquè la seva història no quedi en l'oblit.
Ens vam trobar molts exalumnes de la Isabel i de la Carmen que necessitaven netejar la ferida de no haver pogut ajudar-les en el seu moment, i ara volien fer una aportació perquè la seva història no quedi en l'oblit
On podem veure el documental?
De moment, enlloc. Ja ho veurem, això és responsabilitat de què alguna plataforma vulgui donar un cop de mà a la història.
A l'obra de teatre estàs molt ben acompanyada amb la Júlia Jové (que interpreta la Carmen), la Cèlia Varón amb la guitarra i la Marta Pons amb el violoncel; però ara, aquesta aventura l'estàs vivint en solitari. Com ho portes?
El llibre em va connectar amb una part del meu silenci, de la meva solitud i del meu plaer de descobrir-me escrivint, jo sempre dic que la part de la creació és la part més dolça de tots els processos artístics.
A qui creus que agradarà el llibre?
La meva experiència em diu que a tothom, i és una cosa molt curiosa, perquè no em pensava pas que a un senyor de seixanta anys, heterosexual, el pogués emocionar, i sí, ha passat. Si aquestes històries arriben no només a la gent del col·lectiu ho trobo fantàstic.
De fet, al teatre, la majoria de públic està format per dones, no?
Sí, no t'enganyaré, a mi m'encanta perquè és un ambient de molta sensibilitat artística. Les meves amigues diuen que és com un Tinder de dones lesbianes i bisexuals i de persones del col·lectiu. Però ara el públic, cada vegada més, s'està diversificant i això és també molt interessant.
Les meves amigues diuen que és com un Tinder de dones lesbianes i bisexuals i de persones del col·lectiu
Què vols dir?
Doncs que ja era hora que no només consumim les històries que ens parlen únicament de nosaltres o del que a nosaltres ens afecta, sinó entendre que ens ha d'afectar el que afecta a la resta, perquè així és quan ens comencen a canviar les coses.
Abans t’he preguntat a qui creus que agradarà el llibre i ara et pregunto qui t'agradaria que el llegís?
M'agradaria que arribés a la gent que va jutjar la història de la Isabel i la Carmen.
N’escriuràs més, de llibres?
He gaudit tant l’experiència d’escriure que ara començaria a escriure la següent novel·la. De fet, ho faré. A veure si tinc temps d'escriure.
Àfrica Alonso ens llegeix un fragment del seu llibre, Una llum tímida