Les T de Teatre viatgen fins als anys setanta. Han estrenat La dona fantasma al Teatre Romea abans de fer gira per Catalunya. El context i les històries estan molt marcades per un context de repressió. En aquesta ocasió, entrevistem Àgata Roca, que interpreta una mestra que se sent atreta per una dona i narra com el context li impossibilita viure aquesta relació. El monòleg l’ha escrit l’argentí Mariano Tenconi, i és per la companyia un retorn als seus orígens.
Fer una obra de teatre amb el títol La dona fantasma en un teatre que té la fama de tenir un fantasma...
No estava buscat inicialment, però ho hem aprofitat i apareix a la funció. L’autor, Mariano Tenconi, no ho sabia, però sí ens ha permès homenatjar les actrius.
Com arribeu a Tenconi?
Nosaltres el convidem. És un autor/dramaturg molt conegut a Argentina. Volíem fer barreja de segells i provocar una sinergia. El resultat ens ha fet tornar a l’essència: explicar històries en forma de formats al públic.
I quin humor hi trobarà, el públic?
Sempre hi és, sempre intentem parlar de coses quotidianes, i fins i tot amb una certa profunditat, però amb humor. Fer que la gent s’identifiqui amb tot el que expliquem. Són històries de quatre dones, quatre mestres dels anys setanta. Expliquen les seves vicissituds, fantasmes i angoixes. Temporalment, els anys setanta ens han interessat: la repressió, els canvis i dones que lluiten.
A les fotos del cartell podríeu ser als anys 70 o al Fantasma de Canterville...
A la funció es suavitza. Són històries molt reals, molt terrenals. La història coral, que fem entre totes, parla de les actrius fantasmes, té com a protagonistes unes actrius que fan assassinar en un teatre i que els seus fantasmes van restar allà per sempre més.
Actoralment, heu desenvolupat una forma d’interpretar. Heu creat escola?
Hem actuat sempre com ens hem trobat còmodes. Ens ha funcionat molt el segell T de Teatre, tot i que hem tocat altres tecles. És una fórmula, la gent sempre ens diu “és molt T de Teatre”. Sí, acabes creant un segell, però no tinc sensació d’haver volgut crear escola.
Aquesta connexió amb Alfredo Sanzol us permetrà tornar al Centro Dramático.
Amb Delicades i ¡Aventura! vam crear un vincle preciós. Després vam coproduir La tendresa, hi tenim un vincle molt proper. Vam fer una obra al CDN, i ara anirem a Madrid amb aquest muntatge.
Quan Sanzol ha fet muntatges propis aquí, la crítica no els va encaixar bé. En canvi, sempre que li heu fet encàrrecs, s’ha adaptat a el vostre model.
El que hem vist de Sanzol aquí a Catalunya ha estat sempre meravellós. Crec que tot el que porta té el seu segell. A Delicades va ser brutal. Va posar una dosi de poesia molt elevada. Va ser un espectacle molt especial i que hem repetit després de dotze anys, hem tornat i vam anar a Argentina.
Sempre intentem parlar de coses quotidianes, i fins i tot amb una certa profunditat, però amb humor
Quina relació heu tingut amb els teatres públics?
Amb Focus tenim molt bona relació. Romea, Goya. També hem fet Poliorama, i hem fet produccions al Teatre Nacional de Catalunya, Lliure, Beckett. No ens hem tancat mai portes i ens hem adaptat sempre.
Parlem de Javier Daulte. Un fenomen escènic com pocs.
Va ser dels primers argentins en venir aquí, que va fer un boom. Fa molts anys. Tenim una manera de fer molt semblant, ens sentim molt propers ara. Nelson Valente ara treballa molt aquí, per exemple. S’hi troben molt a gust.
e.v.a va ser el darrer espectacle aquí, al Romea?
Amb el Julio [Manrique] feia molts anys que volíem treballar. Va mostrar molt d’interès. Vam escriure l’obra també amb el Marc Artigau i la Cristina Genebat. La forma que té de treballar és insaciable, aprens constantment. Es nota que és actor.
Quan demaneu als dramaturgs, què demaneu?
Papers equitatius per a les quatre dones. També per això hem incorporat durant força anys dos actors. Però ara treballem amb dos músics. Poques vegades fem una petició a la carta de què voldríem fer cadascuna. El Julio ens va demanar un desig per cadascú de nosaltres. Jo vaig decidir cantar, per exemple. Amb la Denise Despeyroux li vaig demanar fer una tia amb mala llet, i m’ho vaig passar teta.
Cediríeu fins a cert punt? Canviar el tipus d’humor, de teatre...
Volem fer-ne d’humor, i de vegades això és més dramàtic que fer drames. Ens agrada això, fer aquest viatge.
Ara que Dagoll Dagom ja no és el que era, tot està canviant en matèria de producció.
Nosaltres ens coproduïm darrerament, amb LaBrutal, amb Dagoll Dagom. Barreges equips artístics, formes de fer i de treballar; és una bona manera de seguir treballant. I ho farem així.
I l’encontre amb el públic? Us demanen coses?
Sempre penses: això al nostre públic fidel els hi agradarà? Sempre tens aquests dubtes, sempre. Acabem treballant el que ens ve de gust. Tenim unes inquietuds que sempre volem tastar, ens arrisquem, en aquest espectacle ens arrisquem molt. Ara amb els músics.
Sempre penses: això al nostre públic fidel els hi agradarà?
Faig un salt; estrenes l’any vinent al Teatre Lliure de Gràcia un text de la Victòria Spunzberg.
Estic feliç, l’obra l’ha escrit posteriorment als càstings, pensant que jo en seré l’actriu. Només he llegit tres escenes. Primer va voler escollir la persona. Estic molt intrigada. Per mi és tornar al Teatre Lliure de Gràcia. Aquí només hi he estat de figurant a Un dels últims vespres de carnaval els anys noranta.
Quin gran muntatge.
Jo feia de figurant amb el Jordi Moyà. Amb direcció del Pasqual. Un dels textos fundacionals de la represa després de la dictadura.
Faríeu un text així, un clàssic, amb les T de Teatre?
No hem agafat mai un text clàssic. Sempre hem fet encàrrecs a dramaturgs. És difícil trobar un text equilibrat per les quatre.