Algunes anècdotes relacionades amb el món de l'art són tan inversemblants que, quan les veiem exposades en un gran museu, ens captiven d'una manera especial, com si fossin un secret que mereix ser compartit amb la resta de la humanitat. Aquest és el cas de la "relació" que es va establir entre la dibuixant de còmics barcelonina Isa Feu (membre del col·lectiu underground El Rollo a finals de la dècada dels setanta) i la famosa directora de cinema belga Agnès Varda. Tal és l'amor pel setè art que professa la il·lustradora catalana que, entre el 30 d'octubre del 2022 i el 5 d'octubre del 2023, va decidir mirar de manera sistemàtica les pel·lícules d'aquella cineasta que aleshores estaven disponibles a la plataforma Filmin i omplir les pàgines dels seus quaderns amb totes les idees i imatges que li suggerissin. El resultat va ser una aproximació personal a l'obra d'una artista que sempre va treballar a contracorrent i ara es pot admirar en el marc de l'exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar que organitza el CCCB fins al 8 de desembre.
Si l'èxit d'una exposició es mesurés pel risc que assumeixen els organitzadors en triar el tema central sobre el qual volen reflexionar, ningú no dubtaria que aquesta mostra sobre la fotògrafa, artista i cineasta és un dels grans esdeveniments artístics i mediàtics de la temporada a Barcelona. Sobre el paper, podria semblar que dedicar aquesta enorme quantitat de recursos a una figura tan poc coneguda pel gran públic és una aposta massa arriscada i només apta per a cinèfils. Però quan ens traiem la bena dels ulls i ens deixem portar pel recorregut audiovisual que ens proposen es fa evident la necessitat de recuperar i reivindicar la trajectòria d'aquesta directora de cinema que va marcar una època irrepetible des dels marges del sistema. Perquè la història d'Agnès Varda sempre va avançar en paral·lel a la història amb majúscules i, en diverses ocasions, ambdós camins es van creuar amb tots els focs artificials i les llums de neó brillants que això comporta.
Sense més preàmbuls, endinsem-nos en l'univers d'Agnès Varda. La protagonista d'aquesta magnífica exposició va néixer a Bèlgica el 1928 i ha estat reconeguda com la gran veu femenina de la Nouvelle Vague (el famós moviment cinematogràfic francès de finals de la dècada dels cinquanta), a més de ser una de les pioneres del cinema feminista al segle XX (totes les directores li haurien d'estar en deute). No en va, a través de les seves fotografies, pel·lícules, documentals i videoinstal·lacions per a museus va construir una mirada personal i intransferible en la qual barrejava la representació realista, el comentari social, la recerca poètica i també l'experimentació audiovisual. Aquest activisme incorruptible va ser recompensat abans de la seva mort, el març de 2019, amb el César honorífic (2001), la Palma d'Or honorífica al Festival de Canes (2015), el Premi Donostia del Festival de Sant Sebastià (2017) i l'Òscar honorífic (2017).
Tot i que, més enllà dels moments mainstream que va viure la protagonista, l'encert més gran de la directora artística Rosalie Varda i de la comissaria Florence Tissot ha estat construir aquesta exposició com un collage de moments personals, d'èpoques i de llocs que es van sobreposant sense un ordre aparent per acabar desvetllant les diferents facetes d'una dona difícil d'encasellar. Un recorregut fascinant que comença l'any 1951, quan lloga una casa al carrer Daguerre de París per muntar el seu primer estudi de fotografia. En aquella època es guanyava la vida fent àlbums de fotos per a famílies, col·laborava a la revista Réalités i era la fotògrafa oficial del Festival de Teatre d'Avinyó. Això li va permetre retratar els grans actors del moment i, al mateix temps, tenir l'espai necessari per experimentar amb les seves composicions artístiques en blanc i negre (principalment nus amb els quals volia mostrar la realitat que s'amagava darrere de les aparences).
Aquesta mostra sobre la fotògrafa, artista i cineasta és un dels grans esdeveniments artístics i mediàtics de la temporada a Barcelona
Uns anys més tard va decidir fer el salt al món del cinema amb la pel·lícula La Pointe Courte (1954) i, per definir la seva visió sobre el treball de cineasta, va encunyar el neologisme cinécriture ("cinescriptura") perquè es va adonar que participava en tot el procés de creació de l'obra fílmica, des del guió fins al muntatge. En un dels panells de l'exposició s'inclou una reflexió molt encertada de la protagonista sobre aquest tema: "El desglossament del guió, els moviments, els punts de vista, el ritme del rodatge i del muntatge es pensen i es senten com les eleccions que fa un escriptor". Aquest rigor professional mai va eclipsar la seva vessant experimental i Agnès Varda va anar redefinint el seu propi estil per adaptar-lo a les necessitats de cada projecte. Entre els més destacats que apareixen a la mostra hi ha les pel·lícules Cléo de 5 a 7 (1962), on va anticipar el personatge errant que caracteritzaria el cinema de la dècada següent, Sin techo ni ley (1985), sobre una dona vagabunda amb problemes mentals, i Los espigadores y la espigadora (2000), on reflexiona en format documental sobre la idea de recuperar i reutilitzar allò que altres persones no volen.
Tot i que el cinema va ser el millor vehicle que va trobar per expressar les seves idees, Agnès Varda sempre es va sentir incòmoda amb l'etiqueta que li van penjar com a única dona cineasta de la Nouvelle Vague, un moviment en què destacaven personalitats tan fortes com les de Jean-Luc Godard, François Truffaut i Claude Chabrol. En un dels panells de l'exposició s'inclou una cita seva que deixa clar com se sentia: "L'excepció, la quota o l'element decoratiu, la mascota del regiment, la cirereta del pastís". No obstant això, el temps ha posat la seva obra cinematogràfica en el lloc que li correspon i, gràcies al seu marit (el cineasta Jacques Demy), va acabar tenint una bona amistat amb la majoria de representants d'aquesta nova onada de cinema francès que va sacsejar els fonaments de la modernitat dels anys seixanta amb les seves pel·lícules transgressores.
Un altre encert de l'exposició és reunir per primera vegada algunes de les instal·lacions més importants que Agnès Varda va fer per a museus d'arreu del món. En aquest cas, la mostra s'obre i es tanca amb dues videoinstal·lacions vinculades al seu amor per la platja i el mar. Ella mateixa afirmava que, si l'obrissin per la meitat, trobarien una platja en el seu interior. Tot i aquestes afirmacions grandiloqüents, resulta impossible resumir l'essència d'aquesta artista inclassificable sense conèixer el seu amor pels gats (hi ha una secció de l'exposició dedicada íntegrament a aquest tema tan curiós) i, per descomptat, els viatges que va realitzar al llarg de la seva carrera. Entre els més destacats: la ruta que va fer per Catalunya l’any 1955, on va poder fotografiar a Salvador Dalí a Portlligat; els dos mesos que va passar a la Xina l'any 1957 amb una delegació francesa encapçalada pel cineasta Chris Marker; la seva visita a Cuba a finals de 1962 (amb retrat inclòs de Fidel Castro) i, sobretot, la seva immersió en la contracultura nord-americana durant la seva estada a Califòrnia l'any 1967 (aprofitant el rodatge d'una pel·lícula del seu marit), on va immortalitzar amb la seva càmera una generació que es rebel·lava contra l'establishment. Allà va poder fotografiar al grup de rock The Doors, conèixer Andy Warhol i tenir contacte directe amb els hippies i els Panteres Negres, que llavors reclamaven l’alliberament del seu líder i ideòleg Huey Newton.
Amb la immersió en la contracultura nord-americana durant la seva estada a Califòrnia l'any 1967 (aprofitant el rodatge d'una pel·lícula del seu marit) va immortalitzar una generació que es rebel·lava contra l'establishment
Encara que tot recorregut té sempre un final, aquesta exposició sobre Agnès Varda acaba amb uns punts suspensius que demostren que l'obra de la fotògrafa, artista i cineasta belga segueix més vigent que mai. Potser aquest és el privilegi d'aquelles persones que s'han atrevit a desafiar les normes de la seva època i han apostat, contra vent i marea, per la seva manera de representar el món. En el cas de la protagonista, una visió feminista que s'imposa sobre tots els obstacles i una tendència a l'autoretrat que, de manera més o menys evident, va sembrant detalls de la seva vida personal en tots els projectes en què s'ha embarcat. Tal com es comenta en un dels últims panells expositius: "Al llarg de setanta anys, les seves paraules i la seva obra van dibuixar el retrat d'una dona que va haver de conviure en un entorn de vegades hostil, però sempre afirmant les seves idees amb convicció i senzillesa". Segurament aquest va ser el seu major èxit i és el tema que, al capdavall, celebra aquesta magnífica exposició: la senzillesa d'una dona icònica i la seva obra excepcional.