L’erudició sempre perd davant l’actualitat, es diuen l’historiador (i molt més) Agustí Colomines i l’escriptor mexicà Juan Villoro en algun moment de Tot el que el cor s’estima, el dietari que Colomines va presentar a la llibreria Ona, aquest dimarts, introduït per Ferran Sàez i Jordi Galves. És un risc dir “sempre” de les coses contingents com els llibres i els autors i bona part de la vida, i el dietari s’encarrega de confirmar-ho i de desmentir-ho alhora. Perquè a Tot el que el cor s’estima, l’erudició, l’actualitat i tot el que hi ha entremig es trena en un desordre fabulós de 65 anys, un laberint de fets datats i documentats. Arriba un punt de la lectura, poc després de l’obertura, en què el text et transporta en un vaixell que llisca per mars molt diferents, uns més petits i altres més fondos, aigües endins o a la vora de la costa, fent cabotatge. El pilot Colomines no té la mateixa traça per navegar-los tots igual, però justament aquestes desviacions i marrades són les que atrapen i fan el llibre tan atractiu, a més a més de l’escriptura, fluida i exacta. El dietari és tot aquest desori, però ho és perquè així és el pla de l’autor.
“Sóc el contingut del meu llibre”, diu Montaigne als Assaigs. Ho podria dir Colomines del seu. S’hi veu al polític, l’ideòleg i l’historiador i la persona. També el conspirador i, sobretot, s’hi veu l’home que ha estat molts cops abandonat. La mort de la mare quan ell tenia 14 anys. Els amors reeixits i fallits. Els companys de militància. Els col·legues de l’acadèmia. Amics que no ho eren tant. El millor del dietari és anar trobant aquests moments de refús enmig d’un calidoscopi de comentaris, vinyetes, episodis i anècdotes. “Sóc com el rebuig”, va dir a Ona en un to un xic crepuscular, per resumir-ho tot. Després, al dietari, la vida el desmenteix, pel volum de l’obra feta i la molta gent que s’ha beneficiat del seu mestratge en una pila d’àmbits, de l’acadèmic al polític.
El Colomines historiador és lectura imprescindible per entendre què ha passat a la política catalana contemporània. Al dietari hi ha, sí, un recull de fets de la vida política recent i un seguit d’interpretacions i mirades sobre els anys del procés independentista —La Dècada Sobiranista, en diu ell—. El dietari conté alguna cosa més, però: la “xarxa de referents enlluernadora” que empedra el llibre, com remarca Xavier Antich al pròleg. És una saviesa que s’escola pel llibre com una taca de vi en unes estovalles de fil, fent dibuixos diferents amb colors intensos aquí i esvaïts allí, sempre sorprenents. “He aprés a descobrir, a pensar les coses històricament”, ha dit el mateix autor a Ona.
La vida de Colomines, plena de replecs i pedaços, d’estrips i traus va apareixent barrejada en mil accidents i convalescències que no van fer més que endurir-li el caràcter, afinar el geni i exercitar el cervell. Colomines va dir que ha escrit aquest llibre “per demostrar que la imatge que es té de mi és falsa”. Quina imatge es té d’Agustí Colomines? L’home esquerp, solitari, geniüt i conspirador apareix al llibre, però també l’home que va haver de contenir unes llàgrimes quan encara no duia ni un minut de la presentació. En uns segons, “la imatge que es té de mi” va quedar feta a miques. Els que no eren a la presentació tenen 258 pàgines per trobar-s’ho i descobrir que el tema més sovintejat al Tot el que el cor estima és… l’amor.