Era l’estiu del 2017, quan tots estàvem enganxats a les nostres pantalles veient la desesperació de centenars de milers de refugiats sirians arribant a les costes gregues. Fugien de la guerra, de l’horror que va sembrar l’ISIS als seus carrers, les seves llars i les seves famílies. No tenien cap altra opció que marxar sense saber quan o si mai tornarien a casa seva. Un d’ells és el jove de 29 anys, Ahmad Alhamsho, que després de travessar Turquia, s’embarca en una arriscada travessia en la qual va estar a punt de morir al mar. Després del seu pas per diversos camps de refugiats, Alhamsho va arribar finalment a Barcelona, on viu i treballa d'actor i educador en centres d'emergència per a menors tutelats. Ara ens relata el seu testimoni al seu llibre “Todos los Ahmad del mundo” (Plataforma Testimonio, 2021).

Un problema mèdic el salva del servei militar

Com si es tractés d’un diari personal, l’Ahmad s’obre en canal i ens relata com va desencadenar la seva fugida. Va començar el servei militar, obligatori a Síria durant any i mig, just abans que esclatés la guerra, de la qual es va lliurar gràcies a un quist al fetge que el va apartar de l'Exèrcit. Però en tornar a casa tot havia canviat. L’arribada de l’ISIS va alterar els seus plans de futur i la por s’havia fet amb els carrers d’Al-Thawra. “Quan vaig tornar a casa del servei militar vaig veure a amics i veïns morir davant meu. Amb l’ISIS o fas el que diuen o et maten. Matar gent per a ells és com beure aigua”. 

Davant d’amenaces constants per part del grup terrorista, l’Ahmad es veu forçat a deixar casa seva gairebé del dia a la nit. El seu somni de convertir-se en actor podia ser el que acabés amb la seva vida, ja que segons l’Ahmad, “era un blanc fàcil per a ells, ja que l’ISIS estan en contra de les arts. És haram (mal) per a ells. Però la mort del meu cosí davant de la meva família va ser el moment decisiu perquè la meva mare digués 'Ahmad has d'anar-te’n' ". 

Deixar casa seva i sobretot la seva mare va ser el més dur. Atemorit i en xoc va dir adeu a la seva família i va pujar al cotxe dels seus tiets (que també van decidir fugir del terror) a les 3 de la matinada i va marxar cap a Turquia.

“No vam morir de miracle”

Ja a Turquia va haver de contactar amb les màfies per a creuar a Grècia. Aconseguir una plaça per marxar era fàcil, igual que contactar amb ells. Però el viatge tranquil i ràpid que li van prometre a ell i a la resta de refugiats va resultar ser gairebé un suïcidi col·lectiu. “Vam sortir en un dia de moltíssim onatge i en una barqueta de 9 metres, érem entre tots 80 persones”. Com si fos una muntanya russa, les onades feien pujar i baixar la pastera perillosament. La cara de l’Ahmad va canviar radicalment mentre m’explicava l’experiència d’aquest viatge del qual no pensava que en sortiria viu, “cada vegada que ho recordo penso, com és possible que sobrevisquéssim? Com soc aquí? Hauria d'estar mort”. 

Entre crits de desesperació, va aparèixer un vaixell de salvament grec que els va rescatar i els va portar fins a terra ferma. 

Un grup de teatre català, la seva nova il·lusió

Després de la traumàtica experiència, el van portar a un camp de refugiats durant any i mig, un temps en el qual el pitjor no era dormir malament, menjar poc o no poder dutxar-se amb aigua calenta, sinó la incertesa de no saber fins quan seria allà tancat mentre seguien per la ràdio com la UE debatia si els acollien o no.

Llavors van arribar les ONG i l’ajuda humanitària. Van aconseguir millorar les condicions de vida al camp de Nea Kavala on es trobava. Però el seu desig d’estudiar teatre a Europa li semblava molt llunyà, fins que va arribar un grup de teatre de Barcelona, Paramythádes, que li van fer tornar la il·lusió. Un grup de voluntaris que va organitzar un taller d’interpretació i que finalment van aconseguir crear el primer grup de teatre del camp de Nea Kavala, “Escosirak”. “Estava molt trist al camp i quan va arribar aquest grup de teatre de Barcelona, ens van retornar el somriure. Ens van ajudar sense voler res a canvi”. Paramythádes va arribar a estrenar també al Teatre Nacional de Catalunya una obra basada en els testimonis d’alguns dels refugiats, “Kalimat” (paraules), i van enviar al camp tots els diners recaptats amb la representació.

Després de poc més d’un any i 6 mesos al camp de refugiats, finalment l’Ahmad va rebre la notícia més esperada. Havia aconseguit l’asil a Espanya. Després d’un any a Madrid va venir a perseguir el seu somni de convertir-se en actor a Barcelona. Va estudiar interpretació al Col·legi de Teatre de Barcelona i va començar a fer-se amb les regnes de la seva vida. 

Li pregunto si ha fet mai la mirada enrere i es penedeix de res, al que em respon que “a l'inrevés. Tant de bo haver vingut abans. No m’hauria allunyat de la meva família òbviament, però sí de Síria. Soc feliç aquí. Vaig venir perseguint el meu somni amb l'esperança d'algun dia tornar a veure a la meva família”.

L’Ahmad ha participat en sèries i pel·lícules com “Si no t’hagués conegut mai” i “La mujer ilegal”. Arran de la publicació d'una entrevista a l'actor pel seu paper al llargmetratge de Ramon Térmens, que podeu veure a Netflix, el seu emotiu testimoni va despertar l'interès de Plataforma Editorial, que va contactar amb la productora de la pel·lícula, Segarra Films, per a proposar a Alhamsho compartir la seva història vital. “Todos los Ahmad del mundo”, ara un llibre, que en un futur podrem veure la seva adaptació cinematogràfica.

Avui, ell pot explicar la seva història. Molts altres no. Moltes altres vides se les va empassar el Mediterrani.