Fa trenta anys, quan només era una nena, l'Aina Clotet (Barcelona, 1982) va entrar a milions de llars catalanes amb la mítica sèrie Estació d'enllaç. Després d'una llarga carrera en cinema, teatre i televisió (fa no res la vèiem a Netflix a El cuerpo en llamas), l'actriu acaba d'estrenar a 3CAT i a RTVEPlay la seva primera sèrie com a creadora, Això no és Suècia. Fent equip amb còmplices propers i immillorables, Clotet fa (quasi) tots els papers de l'auca: la idea original surt del seu cap i del del productor Sergi Cameron. En els guions ha treballat a sis mans amb Valentina Viso i Dani González. La direcció creativa sorgeix de la col·laboració amb l'experimentada Mar Coll (3 dies amb la família), i el protagonisme és compartit amb la seva parella a la vida real, i també a la ficció, Marcel Borràs.
Els vuit capítols d'Això no és Suècia ens presenten a una parella que es trasllada a viure a una casa de la serra de Collserola, amb la idea de donar una vida més sana, sostenible i idíl·lica als seus dos fills. S'han intercanviat aquells rols tan enquistats socialment: ella ha tornat a treballar, i ell s'ha agafat una excedència d'un any per ocupar-se dels nens, i això serà font de conflicte permanent. La cosa comença com una comèdia costumista, però aviat hi entraran d'altres variables, sempre marcades per la sensació d'anar desbordats dels personatges: convençuts d'aplicar l'ideal de la criança respectuosa, organitzaran unes teràpies per compartir amb d'altres mares i pares les seves pors, frustracions i dubtes, aquell sentiment de ser un complet desastre, en les seves relacions amb els seus nens.
Amb un punyent i autoparòdic sentit de l'humor, la sèrie afegeix elements de drama, fins i tot de terror (què hi ha més terrorífic que tenir sota la teva responsabilitat les vides d'uns petits éssers nascuts amb els teus gens?), i juga amb la sana intenció de demostrar que la criança és un procés que sempre és menys complicat si hi ha miralls a prop, i si els problemes que comporta es posen en comú. Parlem amb l'Aina Clotet dels grans temes de la sèrie, de capitanejar un transatlàntic serièfil per primera vegada, de córrer a primera hora del matí i dels seus inicis a la icònica Estació d'enllaç.
No tinc fills, però he gaudit molt d'Això no és Suècia. Heu pensat en les diferents maneres d'aproximar-s'hi? Perquè és obvi que les mares i pares trobaran identificació i bones respostes en la sèrie...
Sí, sí, n'hem pensat molt. Tota la gent que hem aixecat la sèrie tenim fills i tots compartim un moment de criança. De fet, neix en una d'aquestes teràpies de pares que es va fer al barri, i a què ens van convidar al Marcel i a mi. I allà vam conèixer el Sergi Cameron, que és coproductor de la sèrie. Això no és Suècia sorgeix de les ganes de riure'ns de nosaltres mateixes i d'aquesta exigència a què estem abocats amb aquesta maternitat superdemandant d'avui en dia, perquè formem part d'una societat molt exigent i demandant. En qualsevol cas, en el fons la sèrie parla de la por i del control, i per tant parla de temes que per mi són molt universals. Posem la criança al centre, perquè a més a més volíem que els nens sortissin molt i que no estiguessin amagats, però crec que la sèrie explora temes que la fan molt transversal. Les primeres reaccions que m'arriben em diuen que un tipus de públic molt diferent hi connecta, i em fa molta il·lusió perquè veig que els arriba la mirada àcida i crítica sobre aquesta exigència que vivim. Hem intentat ser honestos, gens pretenciosos, propers amb els personatges i amb la història, a base d'humor negre, però fent un exercici d'autocrítica, de paròdia, d'ironia.
Això no és Suècia sorgeix de les ganes de riure'ns de nosaltres mateixes i d'aquesta exigència a què estem abocats amb aquesta maternitat superdemandant d'avui en dia
Quin personatge, la Mariana...
La Marta Baldó, una de les productores, sempre em deia que fa molta gràcia, però que és un personatge que caurà fatal. Però penso que Mr. Bean també hauria de caure fatal, perquè, com la Mariana, té alguna cosa patètica, erràtica, i tots dos fracassen, però et rius amb ells. Tenia ganes d'arriscar amb un personatge que viatgés a l'extrem, a llocs molt incòmodes. La Mariana s'estampa tota l'estona, perquè és l'eterna insaciable, i en el fons representa molt bé el prototip de societat que tenim avui en dia. És un personatge que m'apassionava, jo sempre he volgut fer comèdia com a actriu.
La Mariana la caga constantment, però per cagar-la constantment no cal ser mare, també ens passa als qui no ho som.
Sí, la Mar Coll diu una cosa i em sembla que té tota la raó: aquesta és una sèrie que va sobre el fracàs, i el fracàs és universal. Com la culpa, en aquest personatge de la Mariana, que és una control freak, que sent molta culpable perquè és exigent. I evidentment intentem explicar d'on ve, qui és aquesta mare que de nena va viure una criança de la qual vol allunyar-se completament... i que fracassa. La teoria se l'emporta per davant i no està sent capaç de treure's la màscara i deixar anar. La seva parella, el Samuel, fracassa en el seu rol de pare modèlic del segle XXIII, intentant formar part d'aquesta nova masculinitat, també carregat de teories, però que a la pràctica no sap sostenir. No sap sostenir aquesta invisibilitat de les cures. Vull dir, els nostres protagonistes fracassen, i l'única que és una gènia és la seva filla gran, la nena que, en el fons, és la veritable protagonista.
Quina gran troballa, la Violeta Sanvisens! Interpreta la Lia, la vostra filla, i està feta una autèntica robaescenes...
Totalment. La Violeta és una crack, una nena molt intel·ligent. Però també he de dir que els guions estaven escrits increïbles per aquest personatge i que hi ha hagut una feina de direcció i de coaching molt forta. Ho dic en el sentit de que era un personatge que ja estava concebut amb aquesta mirada de superioritat cap als seus pares. La Violeta, de fet, no porta ulleres, i li en vam posar una mica com a homenatge a la meva filla, i en part pel Lukas Moodyson, que és un cineasta de referència per a mi, i que sempre posa ulleres als nens. I a la Violeta li donen un punt intel·lectual amb una saviesa per sobre dels pares, com de dir-los que estan constantment fent el panoli. Era un personatge arrodonit des del guió, i vam tenir la sort que apareguès la Violeta, i de treballar-ho amb ella. Perquè al principi era una nena que mirava a la càmera el 99 per cent del temps, i que feia les coses només una vegada... Però tot va sortir bé perquè té una intel·ligència sobrenatural, i perquè realment és graciosíssima. Ens vam arriscar moltíssim, només teníem 53 dies de rodatge, i ella no tenia cap experiència, ni tenia un entorn lligat a aquesta professió. Feia vertigen, perquè no sabíem si aguantaria el ritme. Vam treballar perquè se sentís molt cuidada, perquè en aquell rodatge tots érem pares i volíem que fos un lloc bonic pels nens, malgrat que estàvem treballant. M'he acabat fent molt amiga de la seva família. Me l'estimo a aquesta nena, és una meravella.
Tenia ganes d'arriscar amb un personatge que viatgés a l'extrem, a llocs molt incòmodes
L'argument s'estructura a partir d'una teràpia de mares, i la sèrie neix d'anar a teràpies similars. Però no sé si no hi ha millor teràpia que haver fet Això no és Suècia...
Molt bona pregunta! Totalment! Sí! Ha estat un projecte complicat d'aixecar, i sort que m'apassionava el què volia explicar, perquè va costar molt. En l'exploració permanent que fèiem amb la Valentina i el Dani, era molt gustós poder riure'ns de totes les nostres neures i fracassos, però alhora no parava d'aprendre coses. Ha estat una aventura creativa superxula, però suposo que, com a teràpia... segueixo fracassant (riu)
Un altre dels plantejaments està en aquesta mena de mirall entre la criança d'avui i la tradicional. Potser ens hem mogut d'un extrem a l'altre molt de pressa, i probablement això contribueix a aquesta confusió tan general.
Sí, sí, crec que l'observació és molt bona. Jo no m'atreveixo a donar consells de cap tipus (riu), però crec que la criança respectuosa ve a fer coses molt importants, com tractar els nens com uns éssers normals, amb la idea radical d'estimar-te'ls i respectar-los per davant de tot. Veníem, sobretot amb la generació dels nostres pares, de criances més punitives, amb les quals estic zero d'acord. Però també és veritat que ens estem passant de voltes, i que de vegades ens confonem amb no posar límits, i els nens també els necessiten.
Hi ha moltes mares i pares que se senten culpables per no respondre a comportaments o sentiments cap als nens que, fins ara, eren dogma de fe. I tinc la sensació que cada vegada hi ha més llibres, pel·lícules o sèries que desmitifiquen la maternitat. Creus que és una bona manera de fer sentir a aquestes mares i pares que no estan sols?
Per a mi, aquesta era una de les claus de fer Això no és Suècia, perquè jo crec que estem en criances molt individualistes, i que necessitem de la tribu. Aquestes teràpies venen a parlar de que cal compartir el fracàs i les pors, els dubtes i les misèries que sentim, i que creiem que només ens passen a nosaltres. Precisament, una de les coses que hem perdut respecte les criances d'abans és que llavors eren una mica més compartides. I ara, perquè la vida està anant cap a un lloc més individualista, una de les parts que més em motivaven d'anar a aquestes teràpies era el fet de compartir amb altres pares que ni tan sols coneixíem, però que eren afins en un moment vital. Per sort, cada vegada hi ha més opcions, i espero que la sèrie ajudi a sentir-se acompanyat en la gestió d'aquestes pors.
Cada episodi comença amb un zoom des del carrer, plovent, fins a una finestra de la casa on s'està fent una teràpia de grup. Aquest és un recurs de pel·lícula de terror. I després hi ha elements argumentals, o el fet de viure al costat d'un bosc, del perill dels senglars... No sé si hi havia un flirteig desitjat amb el cine de terror.
Sí, és totalment intencionat, tant des del guió com des de la direcció. Amb la Mar Coll sempre dèiem que havíem de tenir una pota a la comèdia permanent, però també calia tenir una pota en el drama i en la tensió, que per mi és la por des del punt de vista de la Mariana. O sigui, aquesta és la por que ella té, i la necessitat de controlar-ho tot. Una vegada succeeix una tragèdia, és la por d'entendre què ha passat, amb aquesta obsessió que se li desperta. Perquè ella voldria protegir els seus fills de tots els perills de la vida, i no pot. Quan estàvem creant, estàvem veient la segona temporada de The White Lotus, que a mi em va fascinar. I la teníem com a referent a l'hora de rodar molts plans. Perquè era com donar una atmosfera que t'ajudés a explicar aquesta tensió, que és un macguffin permanent, però que també t'està explicant aquesta por vital.
Parlant de pors, te'n feia molta això de posar-te al capdavant d'una sèrie com a creadora, directora, actriu protagonista... en definitiva, capitana d'un transatlàntic com aquest?
Mira, m'agrada molt aquesta paraula. Jo he utilitzat tsunami, o moment Titanic, però transatlàntic també m'agrada. Realment he tingut la sensació d'haver de pujar l'Everest. Una de les coses que vaig fer era sortir a córrer cada dia. Com una esportista d'elit. Vaig pensar que o feia esport o... perquè en el fons cancel·les totes les altres parts de la teva vida. Jo tinc dos fills, i amb un projecte com aquest, la resta de coses desapareixen, perquè és impossible sostenir-los. Anar a córrer m'ha mantingut molt centrada. Si em posava a pensar en la muntanya que havia de pujar, llavors no l'hauria pujat, m'hagués fet caca. Vull dir que realment ha estat un monstre, però molt dolç. També et diré que quan vaig començar a rodar, pensava que era perfecte viure el moment més estressat de la meva vida, i a punt del col·lapse, perquè la Mariana també està a punt del col·lapse.
Segueixo mantenint la passió i l'enamorament total cap a les coses que faig
Allò d'acostar el personatge a l'actriu...
Jo sempre intento portar al meu favor el moment de la vida que tinc. Sempre penso que les coses les has d'apropar el màxim possible. Amb tots els personatges que he fet, sempre he intentat utilitzar el que m'està passant, jugar a favor l'emoció del moment. En el fons, crec que l'estrès no em va anar malament.
Ara farà trenta anys que es va estrenar la mítica Estació d'enllaç. I és una xifra rodona que no sé si convida a mirar enrere i fer una mica de valoració professional... La fas? I com recordes aquella teva primera experiència interpretativa?
Doncs m'agrada molt que em parlis d'Estació d'enllaç... just l'altre dia vaig veure que l'han penjat a 3CAT. La vaig ensenyar als meus fills, va ser com uau, que fort, no?, i em vaig emocionar. Va ser la meva gran escola, sense dubte, perquè a més vaig tenir la sort de caure en una sèrie amb uns actors increïbles. La Mercè Arànega va ser la meva mestra, és un actriu espectacular; el Josep Maria Pou, la Laia Marull, a qui jo admirava i que em va transmetre la passió pel teatre des d'un lloc animal... Em van ensenyar molt, em van fer estimar l'actuació des d'un lloc molt d'ofici. I va ser un gran lloc on aterrar, ni que fos per atzar, perquè podria haver caigut en un altre model de sèrie. I ho vaig fer en un producte de molta qualitat, amb uns guions molt interessants, i avui encara seria una fórmula d'èxit. Sempre he pensat que es podria tornar a fer. Només tinc paraules d'agraïment. I respecte a mirar enrere, la veritat és que em sento una dona gran: tinc 41 anys, i abraço la meva edat, em sembla fantàstica, però sí que miro i dic: "Hòstia, és que ja fa trenta anys que vaig començar". I és curiós perquè segueixo mantenint la passió i l'enamorament total cap a les coses que faig. I això m'agrada molt.