“Els republicans també compren sabatilles”, s’explica que va dir Michael Jordan quan, l’any 1990, en plena campanya per a les eleccions al Senat, li van demanar que donés suport públic a Harvey Gantt, primer candidat negre que s’hi presentava a Carolina del Nord, estat on el llavors jugador dels Chicago Bulls s’havia criat i on havia despuntat a les files del seu equip universitari. L’estrella va mirar cap a una altra banda i Gantt va perdre davant el republicà Jesse Helms, un veterà senador que impulsava polítiques racistes. A la fabulosa sèrie documental The Last Dance, produïda per Netflix fa un parell d’anys, Jordan explicava que la sentència s’havia tret de context, que l’havia pronunciat fent broma amb els companys d’equip. Però la frase en qüestió posava dos fets inqüestionables al damunt de la taula: per un costat, la coneguda equidistància, o directament menfotisme, del jugador davant qualsevol fet controvertit que demanés posicionar-se. Per l’altre, el gegantí negoci paral·lel de Michael Jordan com a icona publicitària.
Les Air Jordan, unes vambes per a la història
Més enllà de la seva indiscutible i inigualable qualitat a la pista, un esglaó fonamental per alimentar la posició de l’esportista com a fenomen de la cultura popular és l’acord que, abans de jugar a l’NBA, va signar amb Nike. “Una sabatilla només és una sabatilla fins que algú se la posa”. I ell seria el primer jugador de bàsquet amb una línia de vambes pròpia, inaugurada amb les Air Jordan 1. Una idea revolucionària, inspirada en els contractes de tenistes com Arthur Ashe o Stan Smith, i amb paternitat disputada: a The Last Dance, per exemple, se l’atribueix David Falk, l’agent del jugador, però el guió d’Air (i d’altres fonts com el llibre Michael Jordan: La biografia definitiva, de Roland Lazenby) ens parla de la figura de Sonny Vaccaro, empleat per Nike pel seu control del bàsquet universitari i per les seves idees per aconseguir que els productes de la marca, associats llavors a la pràctica de l’atletisme, penetressin en el mercat de l’esport de la cistella.
La pel·lícula ens explica que va ser el visionari Vaccaro qui no va parar fins convèncer Phil Knight, el propietari de Nike, que era necessari destinar tots els recursos monetaris pressupostats a la divisió de bàsquet en contractar a un jugador que, a punt de debutar a l’NBA, estava a punt de canviar la història de l’esport. I el que ens explica Air és, precisament, el camí d’aquest italoamericà grassonet i tossut fins a convèncer la multinacional de fer una oferta amb cara i ulls i fins a aconseguir asseure a la taula de negociació a un reaci Jordan que preferia signar amb Adidas i, en cas de dubte, Converse.
Situada a principis dels anys 80, amb una banda sonora que comença gens casualment amb el Money for Nothing de Dire Straits i que fa sonar ZZTop o Chaka Khan, i esquitxada d’estímuls que ens posen en situació amb més sentit de l’humor que nostàlgia, la pel·lícula té un punt de partida d’interès aparentment molt limitat. Però és aquí on el talent del director d’orquestra de tot plegat fa de les seves.
Ben Affleck i el seu talent darrere la càmera
El planeta sembla preocupat per convertir-lo en un mem recurrent, ja sigui pel seu talent com a actor, sovint menyspreat injustament, ja sigui per la roba que porta, pels quilos que pesa, pel seu confessat alcoholisme o per les seves relacions sentimentals amb Jennifer Garner o Ana de Armas i, especialment, per les seves anades i vingudes amb Jennifer Lopez. I mentrestant, com qui sent ploure, Ben Affleck va engreixant una fenomenal carrera com a cineasta, iniciada amb Adeu, nena, adeu (2007) i continuada amb The Town: Ciutat de lladres (2010), l’oscaritzada Argo (2012) i Viure de nit (2016).
El planeta sembla preocupat per convertir-lo en un mem recurrent mentrestant, com qui sent ploure, Ben Affleck va engreixant una fenomenal carrera com a cineasta
Air és, potser, la més rodona de totes. Primer, compta amb la màgia d’un grup d’actors inspiradíssims: Matt Damon, Jason Bateman, Chris Tucker, Chris Messina i, és clar, Viola Davis, la mare de la criatura (que fos ella, va ser l’única condició de Jordan per donar la seva benedicció al projecte): tots i cadascun brillen amb llum pròpia. I després, és magnífica la capacitat que demostra Ben Affleck de recollir l’anècdota i donar-li grandesa narrativa, de generar tensió amb una decisió final que tots coneixem de sobres o de disparar a les emocions en un grapat d’escenes rellevants (cada aparició de Viola Davis, la confessió familiar de Jason Bateman/Rob Strasser o el discurs improvisat, gairebé tret d’una pel·lícula de Frank Capra, de Damon/Vaccaro).
Igualment, Affleck aconsegueix un envejable domini del temps còmic, com a director però també com a actor, en la seva subtil i afinada interpretació del propietari de Nike. I és que el sentit de l’humor sobrevola constantment en el film, en seqüències més o més rellevants i en una enorme quantitat d’enginyosos diàlegs escrits pel guionista Alex Convery.
La figura de Michael Jordan mai no és res més que el macguffin de la trama
De fet, en aquesta història sobre el rerefons humà d'un èxit empresarial sense precedents no hi ha un particular enaltiment de Nike, ni tan sols del protagonista de l'acord comercial. Air prefereix fixar-se en els homes i la dona a l'ombra, veritables responsables. És capaç de posar sobre la taula temes com l'apropiació de la cultura negra per enriquir empresaris blancs, per exemple. I, en realitat, la figura de Michael Jordan mai no és res més que el macguffin de la trama. A la pel·lícula no se li veu mai la cara, tota una declaració d'intencions d’aquest retrat irresistible, a estones satíric, per moments nostàlgic, de vegades immisericordiós, sempre posseït per una energia bonrollera made in Affleck & Damon, d'una època que començava a explotar comercialment la cultura pop i les seves icones.