Ariella Azoulay (Tel Aviv, 1962) és una filòsofa i teòrica visual que ha reflexionat sobre el paper de la fotografia en la història, però també sobre l'herència de l'imperialisme al món actual. Actualment és professora a la Brown University a Providence (als Estats Units), després de passar per diverses universitats americanes i per la de Tel Aviv. Ha renunciat a usar el passaport israelià per considerar que Israel no hauria d’existir. Entre les seves obres més destacades s’hi troben Death's Showcase: the power of image in contemporary democracy (2001), The Civil Contract of Photography, (2008) i Civil Imagination: The Political Ontology of Photography (2011). Aquest dijous, Ariella Azoulay ha donat una conferència, a la Fundació Tàpies, sobre Saqueig, destrucció, fotografia i museus. Els orígens imperials de la democràcia.
Les democràcies modernes són més aviat democràcies imperials...
(c) Fundació Antoni Tàpies, 2019.
Què va explicar a la seva conferència a la Fundació Tàpies?
Vaig parlar sobre els orígens de la democràcia, vinculats al principi de l’imperialisme europeu. Jo els situo al 1492. Aquí hi trobem l’origen de la democràcia, que està vinculada a grans moviments de població: a l’expulsió de gent, a les migracions forçades... La democràcia es converteix en un mecanisme que atorga a la gent l’estatus d’estranger, d’irregular... Això ja comença amb el sistema de castes a l’imperi espanyol, amb l’exclusió dels moriscos, dels mestissos... Aquest intent de tractar la gent com a categories és el fonament de la democràcia. Es creen cossos diferencials, que separen la gent. És una part essencial de la democràcia moderna. Jo he explicat que les democràcies modernes són més aviat democràcies imperials...
Quina relació té això amb els museus?
L’imperialisme és, també, un sistema de treure els objectes del poble i ficar-los als museus. Jo estudio tant els moviments d’expulsió de gent al món, com el projecte d’arrabassar-los els seus objectes, d’expropiar-los. Quan arranques objectes a la gent els deixes exposat a la violència. A la correspondència de Colom o de Vespucci s’hi explica que la gent els rep bé, però que quan la gent del lloc no dona allò que els colonitzadors volen, els tracten com a enemics i els prenen allò que volen. I a partir d’aquesta expropiació, els colonitzadors creen una nova llei. La gent que ha estat desposseïda dels seus objectes pot ser esclavitzada, forçada a treballar, obligada a fer coses que no volien fer abans...
I quina és la relació entre imperialisme i fotografia?
La història moderna progressista ens diu que la fotografia va néixer el 1839. Però això és fals. El 1839 s’inventa un aparell tècnic, però el permís de treure imatges de l’altre ja s’havia posat en marxa el 1492. Perquè associar la fotografia amb el 1839? Només perquè s’ha inventat un aparell que permet fer el que ja es feia més ràpid? Jo em plantejo la fotografia com una part de la tecnologia imperial que imposa categories racials sobre la gent, que els destrueix allò que són i que els imposa noves lleis.
Els fotògrafs d’avui són diferents dels d’aquells temps?
Els procediments que segueixen els fotògrafs actuals són els mateixos que usaven ja en temps de Colom... Es refereixen al mateix dret imperial... Es basen en la idea que els fotògrafs tenen dret a anar per arreu fent fotos, mentre que els ex colonitzats no poden anar enlloc. Els colonitzats no poden anar a les ex metròpolis, ni poden consultar els seus documents que són dipositats als arxius d'allà, ni poden veure els objectes de les seves cultures que són exposats als museus...
I que proposa per resoldre-ho?
Jo proposo el “contracte civil fotogràfic”. Cal que hi hagi un gran acord entre la gent fotografiada, el fotògraf i la gent que mira les fotografia. La fotografia és una tecnologia imperial. Sovint no ens demanen permís per fer-nos fotos i les nostres imatges es distribueien per arreu. Aquesta exposició violenta a la fotografia s’ha de combatre. La fotografia és una tecnologia imperial, però ara que és estesa per tot el món no es pot prohibir. El que es pot fer és relacionar-s’hi d’una forma diferent. L’espectador té una posició crucial, en el món de la fotografia, perquè pot negar-se a reconèixer les persones en les categories en què estan situades.... Jo proposo una aproximació diferent a la fotografia, als arxius i a la democràcia.
Perquè l'imperialisme estigui acabat, cal que les estructures que va crear estiguin desmantellades
Però hi ha qui argumenta que l’imperialisme ja s'ha acabat...
Mentre els països imperials, Europa i els Estats Units, mantinguin la riquesa que han extret als països que han colonitzat, i mentre les lleis que han permès aquesta explotació continuïn en marxa, no podem dir que l’imperialisme hagi acabat. Perquè l'imperialisme estigui acabat, cal que aquestes estructures estiguin desmantellades.
A l’Estat espanyol és molt actiu un moviment de reivindicació de les bondats del colonialisme hispà...
El fet que Mèxic demani a Espanya disculpes i que aquesta les negui és una demostració que l’imperialisme és aquí... I aquesta és una anècdota entre milers... La reivindicació del paper civilitzador no és exclusiva d’Espanya, també existeix a França, també existeix a Israel... El colonitzador construeix aquest discurs per justificar el seu paper, per amagar les seves activitats, però l’imperialisme no ha fet res més que destruir. Palestina era un lloc formidable abans de ser destruïda el 1948. A Àfrica hi havia cultures fantàstiques abans del colonialisme, i han estat destruïdes, no completament, per sort...
Barcelona es presenta com a molt atractiva per als estrangers, però alhora hi ha immigrants que són tractats com a “irregulars”
(c) Fundació Antoni Tàpies, 2019.
L’imperialisme marca també les relacions entre les persones dins de les societats dels països ex colonitzadors?
La qüestió colonial és la més important avui. Les relacions entre les societats del Nord també està marcada per l’imperialisme. Les estructures del colonialisme s’estan reproduint a diferents escales, a l’escala global i també a la local. És per això que Barcelona es presenta com a molt atractiva per als estrangers, però alhora hi ha immigrants que són tractats com a “irregulars”. Què vol dir això? Són gent que reclama els drets negats pel període imperial. No és casualitat que molts “irregulars” siguin llatinoamericans... Els vincles imperials perduren. El lligam de la llengua no és natural, ha estat construït per segles de dominació...
Però la xenofòbia no para de créixer...
Els països imperials no volen pagar el preu de segles de colonialisme, i ara tracten la gent que ve de les seves colònies com a captaires... Però tenen el dret a ser al país que havia colonitzat el seu. Fugen del seu propi país perquè l’imperialisme hi ha deixat una herència terrible. Els seus estats encara reprodueixen l’herència imperial, i a vegades són terribles... I el Banc Mundial i l’ONU protegeixen l’imperialisme.
Quins projectes de futur té?
Per a l’octubre tinc un projecte a Barcelona, amb la Fundació Tàpies, per exposar alguns arxius fotogràfics sobre l’imperialisme i sobre objectes expropiats a l’Àfrica i exposats a museus, però també de la destrucció de Palestina el 1948, sobre les violacions de dones alemanyes a la fi de la Segona Guerra Mundial pels “exèrcits alliberadors”... És una antologia de diferents projectes que he fet, amb una aproximació anticolonial a la fotografia des del punt de vista de la filosofia política.