El costumisme és part essencial de les sèries de televisió des dels seus inicis, perquè al capdavall casa amb les pròpies característiques del mitjà: una ficció que ens entra literalment a dins de casa i, per tant, pot crear-nos un addictiu efecte mirall. Aquesta és una de les (moltes) virtuts d'Això no és Suècia, creada i protagonitzada per Aina Clotet i que demostra, amb un estil tan directe com corrosiu, que en termes de tragicomèdia encara no estava tot inventat.
Un addictiu efecte mirall
La història se centra en una parella que ha decidit anar a viure a una zona de muntanya de Barcelona per fugir del caos urbà i donar una millor vida als seus fills. També s’han intercanviat els rols, ja que Mariana, que durant uns anys va ser qui va assumir les responsabilitats domèstiques, és ara qui treballa fora de casa i Samuel és qui s’encarrega de la criança dels fills. Un projecte, el seu, que volen socialitzar amb els seus veïns i que sembla anar raonablement bé fins que una tragèdia colpeix la comunitat fins a extrems impensables. Sobretot en la parella protagonista, que en el fons ja vivien entre debats ajornats i frustracions no verbalitzades.
El costumisme és part essencial de les sèries de televisió des dels seus inicis, perquè al capdavall casa amb les pròpies característiques del mitjà: una ficció que ens entra literalment a dins de casa i, per tant, pot crear-nos un addictiu efecte mirall
Això no és Suècia destaca, d’entrada, en la forma. No es limita a explicar-se d’una manera tradicional, sinó que aposta per una narrativa fresca i plena de detalls que ajuda a crear una sensació d’immersió a la vida dels personatges. Et sembla, en tot moment, que ets davant d’una finestra a un món proper i tangible, perquè totes i tots coneixem gent com la Mariana i en Samuel, totes i tots hem tingut conflictes com els seus (també amb les seves profundes contradiccions) i totes i tots hem vist com la quotidianitat se’ns ha tornat una barreja de drames i absurds. Aquí és on segurament la sèrie brilla més, ja que aconsegueix que empatitzis amb el que passa però a la vegada pateixes per la incomoditat que pot generar; rius amb determinades situacions però també se’t forma un nus a la gola amb algunes altres. Els entens en moltes decisions, però també et venen ganes d’entrar en escena per portar-los la contrària.
Et sembla, en tot moment, que ets davant d’una finestra a un món proper i tangible, perquè totes i tots coneixem gent com la Mariana i en Samuel, totes i tots hem tingut conflictes com els seus i totes i tots hem vist com la quotidianitat se’ns ha tornat una barreja de drames i absurds
Això no és Suècia sap interpel·lar l’espectador amb una senzillesa desarmant, traient el màxim profit d’uns diàlegs molt intel·ligents i una suma de tons que mantenen un equilibri encomiable. Hi fa molt el seu esplèndid repartiment, encapçalat per la mateixa Clotet i Marcel Borràs, i l’habilitat amb què es van dibuixant tots els personatges. Estan molt ben treballades les subtileses, les mirades i els gestos, totes aquelles coses que fan de la vida diària un llibre obert que no és necessàriament fàcil de llegir. La sèrie juga molt bé amb les aparences, amb el que no sabem dels altres i amb l’abisme que separa el que diem que volem fer i el que acabem fent. Per tot plegat, Això no és Suècia escala directament al podi de les millors sèries de l’any.