Tothom qui sigui de poble sap que hi ha bars que val més no freqüentar, persones amb qui és millor no sortir i, en definitiva, ambients que convé evitar. A diferència de la ciutat, que ho homogeneïtza i despersonalitza tot, el poble –especialment el que queda aïllat de l'urbs– no pot amagar la seva cruesa. Poc importa si és per gust o per obligació: quan hi vius, has d'assumir que et tocarà coexistir amb individus indesitjables. Juan Manuel López 'Juarma' ho sap de primera mà.
Aquest febrer, l'editorial catalana Blackie Books ha llançat Al final siempre ganan los monstruos, la novel·la amb què 'Juarma' (Deifontes, 1981) ha fet el salt al món literari. Si volíeu contingut punki, aquí el teniu: l'autor granadí –qui fins ara només havia publicat còmics i fanzines underground– va escriure el llibre sense guió ni idees prèvies en un club de lectura que ell mateix va crear a Facebook. Sobre la marxa i amb el feedback d'una seixantena de familiars, amics i coneguts addictes a les seves històries. En un món on la disrupció impostada és aplaudida, l'obra de Juarma és un autèntic chute d'autenticitat. I també una de les sorpreses editorials del 2021.
Al final siempre ganan los monstruos / B.B
Divertida, trista i despietada
Lolo, Liendres, Jony, Dani, Juanillo. Tenen moltes coses en comú: han nascut i viuen a Villa de la Fuente –el nom fictici de Deifontes–, són uns consumidors de cocaïna excepcionals i, sobretot, no tenen futur. Al final siempre ganan los monstruos és la història de cinc amics que sobrepassen la trentena i que semblen predestinats a autodestruir-se. Atrapats en un entorn miserable que ells mateixos han creat i del que no poden escapar, els protagonistes, amb les seves diferències, caminen per un mateix camí d'alcohol, decepcions paternals, amors frustrats i droga, l'eix que, tal com passa amb els toxicòmans de la vida real, vertebra la seva existència. Els detalls de la trama, familiar i propera, turbulenta i despietada, val més no revelar-los.
El primer que cal dir sobre el llibre de Juarma és que és altament addictiu. Potser pel seu estil simple –els personatges t'expliquen la història en primera persona, com si estiguessis fent una birra amb ells–, o potser perquè parla de vides perdudes que tots podem reconèixer; el cert és que Al final siempre ganan los monstruos s'acaba convertint en un espai proper en què, malgrat la mesquinesa que ho amara tot, ens sentim molt a gust. Tant, que quan acaba la novel·la sents que has perdut uns amics.
A aquest fet cal sumar-li que la prosa de Juarma, herència del còmic, és frenètica. El granadí no té temps per perdre i va al gra: capítols breus, acció i text vomitat; una dinàmica que encaixa a la perfecció amb la tendència farlopaire dels protagonistes. L'amor per l'humor gràfic i absurd de l'autor també es fa notar a la trama, i és que tot és molt graciós, violent i, a la vegada, tristíssim. A la faixa, Cristina Morales compara el llibre amb el Trainspotting d'Irvine Welsh. Segurament té raó.
Tot i que l'autor ha explicat que el seu objectiu principal no era parlar de drogues, la realitat és que el millor de la novel·la és, sens dubte, el retrat que fa del món de la cocaïna. Des de malalties derivades del consum a tràfic i plantacions, passant per centres de desintoxicació i conseqüències familiars. Es nota que Juarma coneix la matèria de primera mà. Els monstruos de Al final siempre ganan los monstruos no només són els que habiten Villa de la Fuente, sinó també els que cada un dels protagonistes tenen a dins. L'epíleg del llibre, innecessari per la trama i imprescindible pel missatge, és una hòstia de realitat, una proclama antidrogues d'aquells que viuen instal·lats en la pròpia mentida i, simplement, no poden escapar-ne.