Barcelona és senzillament asfixiant. Això no és cap secret. Ho saben els avis, ho saben els nens i, de pas, ho saben Alavedra -el grup sortit del seu particular Sonido Carmel format per Dani (Daniel Belenguer, Bearoid), Xiri (Oriol Romaní), Ret (Albert Rams) i Genís Pena, quartet ara dividit entre la capital catalana i Madrid. Per això, quan ens ajuntem amb en Ret i el Genís, no ens sorprèn pas que, cinc minuts després de seure'ns en una d’aquestes cafeteries que trobes a puntades pel Poblenou d'estètica euro-minimalista enfocada a nòmades digitals, més pels seus preus que no pas pels seus serveis, ens facin fora per tenir un portàtil a la taula. Pase lo que pase preparados para el desastre, com dirien ells. Remugant, o cagant-nos una mica en tot, anem a la terrassa. Però no passa res, fa sol i corre l’aire. Podria ser pitjor. Una mica com el que passa en un àlbum, el seu nou Feliz a la fuerza (The Yellow Gate Records, 2024), on les petites misèries acaben sent pràcticament motiu de celebració. Treball que demà estaran presentant en concert a la sala La Nau. No us ho perdeu, tenen un dels millors directes de casa nostra.
Després d’un any treballant en el projecte, i anar deixant anar singles amb comptagotes, el seu disc més treballat, produït i pensat va veure la llum fa poc més d’un mes. “Fins que no va sortir i el vaig escoltar per primer cop com un tot, no vaig dir: 'Ep! Hem fet un disc!", admet en Genís. "No conceptual, però un disc com a tal, de principi a fi. En el fons, la idea ja era aquesta. Volíem fer un disc que a nosaltres també ens vingués de gust escoltar. Vam decidir produir una mica més les cançons i buscar un concepte al darrere. I al final va sortir sol, perquè ens vam adonar que el que més funcionava era riure’ns de nosaltres mateixos. Volíem esforçar-nos una mica més, però també gaudir-ho una mica més”. En Ret confirma que Alavedra venia d'una dinàmica del fes-t'ho tu mateix elevada a la màxima potència. "Fent EPs et pots permetre ser més cutre. Però quan et planteges fer un elapé, vols fer les coses molt més currades”. El resultat és un treball que et sacseja, despentina, et fa embogir en una olla on estaran els col·legues de sempre i, pràcticament, t’obliga a corejar-lo amb el somriure embogit de qui no pot més. “Sembla bàsic, però fem cançons pop", reprèn la paraula en Genís. "Temàticament, crec que el concepte és el de 'ets un desgraciat', però intentes dir-ho d'una manera alegre. No és una cosa que facin molts grups, realment. Detectes les penes, però les cantes d’una manera una mica millor, les abraces. Diria que, en el so, hi ha una evolució. És més complex i, potser, més lent”. Ret s'uneix a la teoria del Genís i sosté que amb Alavedra volen parlar del que els passa i aquesta és la seva manera d'expressar-ho, amb el seu llenguatge. "No ens sentiríem còmodes expressant les penes fent pena”. Ho remata novament en Genís afegint que "la base del grup és passar-s'ho bé. Tots havíem tingut projectes on havia anat malament la cosa, després de posar-hi molta intensitat, molta part individual de cadascú. Amb Alavedra volem sentir una major despreocupació, passar-nos-ho bé, fer música amb amics, passi el que passi. Una mica el disc és això”.
Soc un fracassat, però visc a Barcelona
Alavedra componen de manera coral i no van mai curts d’idees. “No sé com ens ho fem, però tenim una gran capacitat d'escoltar-nos, d'assimilar les idees dels altres i aportar entre tots", descobreix en Genís. "A més, treballem molt bé sota pressió.” Aquest cop la gravació del disc va trigar tan sols una setmana en materialitzar-se. Aventura que van viure a l'estudi de Paco Loco, productor referent de l'indie estatal. “Sempre anem amb tot molt obert, però aquest cop va ser més extrem. Va ser com arribar a una casa, muntar l'equip de so, escriure les cançons de zero, gravar, recollir tot i marxar”. En Ret, també amb una llarga experiència com a productor, descriu en Paco Loco com 'el puto amo'. "Està sonat. Va passar una cosa molt guai: ràpidament es va guanyar la nostra confiança i ens va anar molt bé, perquè a l'hora de tancar o decidir quin camí agafar a les cançons, la seva opinió era molt vàlida. Ens va ajudar molt. Des de dins, molts cops no veus certes coses i ell ens anava assenyalant els patrons que repetíem, les manies, els riffs que fèiem igual i ens anava proposant coses”. “El paio té seixanta anys i és la persona que més entén els nostres codis”, sentencia en Genís. Als crèdits del disc també hi trobareu a Diosito, cantant de La Élite, que sempre és segell de terratrèmol festiu.
Quan vam començar, ningú hauria dit que duraríem tant i que ara faríem gires per tota la península. I això, per a mi, ja és un èxit
Entre els seus balls de guitarres frenètiques i melodies brillants, trobem antiodes la cultura de l’esforç, el voler quedar bé amb tothom, la sobreestimulació social, ser un hipocondríac, morir al terra d’un lavabo i fracassar. “Cadascú té una mica de fracàs personal en si mateix, però la qüestió és què en fas de tot això. I nosaltres, si ens escoltes, bàsicament et diem: 'Ei, tio, està bé, està guai fracassar una mica”, ens i us aconsella en Genís. “És que la nostra història és aquesta. L'èxit tampoc no sabem ni el que és”. Amb tot, en Ret puntualitza, i ens presenta la seva definició de què és l'èxit i què el fracàs. "Si l'èxit és fer-se ric amb la música, hem fracassat, sí. Però, hòstia, podríem estar molt pitjor. Estem prou bé. Quan vam començar, ningú hauria dit que duraríem tant i que ara faríem gires per tota la península. I això, per a mi, ja és un èxit”. Tot i no viure de la música, asseguren que es tracta d’una feina a temps complet. “No coneixem una altra realitat", assenyala en Ret. "Hem de tenir un curro normal per pagar el puto lloguer. Però cada dia pensem en el grup, en totes les mogudes del projecte. Al final, la reflexió és que t'ha de compensar o reportar-te prou retorn. I aquest retorn per mi és passar-t'ho bé, tot i que no es reflecteixi en la part econòmica". I si alguna cosa brilla en el seu disc, són aquestes sinceres ganes de passar-ho bé, divertir-se, molts riures, moltes bromes. “Sabem que juguem amb un component humorístic fort, però això també genera molt debat internament", admet en Genís. "No sobre els límits de l'humor en si mateix, sinó on és límit del nostre propi d'humor. Hi ha por de banalitzar massa algunes coses, o que no arribis a connectar amb la gent fent bromes internes que només et facin gràcia a tu. Amb la pena és més fàcil connectar-hi. Tothom hi pot trobar la seva interpretació, però amb l’humor has de donar una mica més en el clau”. Fills dels seus temps, escriuen per aquelles que compartim un meme abans que posar per escrit, fil per randa, allò que sentim. Mentre que canten "quiero ser la decepción de toda mi generación", es converteixen en una de les seves veus més inintencionadament generacionals.
Ens agrada poder jugar amb aquesta ambigüitat i fer crítica social des de l’humor. Tothom que visqui a Barcelona sap que aquests problemes són reals
Amb els temps que corren, la crisi de l’habitatge, turisme de masses, el rebuig a la Copa Amèrica, la manifestació del 23N... Els pregunto si van sentir por de no afinar prou escrivint Barcelona, àcid retrat de la capital catalana, i sense voler acabar ofenent a algú. La resposta del Genís és que “com que, precisament, som llegits com un grup d'humor, quan et trobes la cançó allà dins de l'àlbum dius: 'Hòstia, això com ho he d'entendre?'. Però, ens agrada poder jugar amb aquesta ambigüitat i fer crítica social des de l’humor. Tothom que visqui a Barcelona sap que aquests problemes són reals”. Per en Ret, certament, és la cançó que té menys humor i més crítica social. "Més enllà d’exposar els problemes de la nostra ciutat, què més podem fer com a grup? Després si s'ha d'anar a una manifestació, hi anirem. Quan ens toqui votar, votarem. Jo ni vull, ni penso marxar de la meva ciutat”. Orgull barceloní a què se suma en Genís. “Per a mi continua sent la millor ciutat del món. És la puta hòstia. També és veritat la cançó que va néixer de voler fer un beef entre Barcelona i Madrid, però aquesta segona no va sortir.” Arribada l’hora de portar Feliz a la fuerza al directe, ho tenen clar, les coses han canviat. “L'últim cop que vam tocar a Madrid ens vam acomiadar de les cançons antigues. Sabíem que vindria el nou disc i, clar, tenim quatre EPs i dos discos llargs, són moltes cançons. Per tant, alguna ha de caure. Així que vam fer com una festa per celebrar les cançons que després es quedarien en un bagul. Va ser com la mort d’Alavedra tal com la coneixem”. Mini drama que també afecta en Ret. “És un tema delicat, no de plorar, però de dir hòstia, ens hem de carregar totes aquestes cançons? Sap greu, però s’ha de fer. És això o fas com The Cure, tres hores de concert.” Ara, posen la mirada en les següents dates. Volen donar xou perquè la gent s’ho passi bé, entri en les olles i surti amb l'ànima més pura, diuen. Recordeu, demà estaran actuant a la sala La Nau de Barcelona, on esperen fer que la gent surti dient: “Em vaig trencar per fora, però em vaig recuperar per dins”.