Alba Cros es troba actualment en plena gira per festivals presentant Alteritats, el documental que ha codirigit amb Nora Haddad, on ens parlen de les identitats lèsbiques, en plural, sense tabús i amb unes protagonistes escollides amb molta cura, intergeneracionals, sent conscients de la feina que han fet les més grans i el camí que han obert perquè les noves generacions puguin viure amb més llibertat la seva sexualitat. En una conversa interrompuda per l'esclat dels petards que algun nen o nena no va gastar a la revetlla de Sant Joan, i el soroll constant d'un petit camió d'escombraries, la cineasta lleidatana (tot i que va néixer a Palafrugell) reclama als quatre vents anar al cinema i el cinema LGTBIQ+ en català. Si no, insisteix, "ens queden quatre dies".
Com et presentes? Quines són les teves arrels?
Jo soc l'Alba Cros, vaig néixer a Palafrugell, però soc crescuda a Lleida, en un poblet molt petit, Puigverd de Lleida. Em presento com a cineasta perquè m'agrada agafar tot el procés: guió, càmera, muntatge... A la carrera se'm va creuar el cine a la vida, jo volia ser periodista, però fer Les amigues de l'Àgata com a treball final de carrera amb la Marta (Verheyen), la Laura (Rius) i la Laia (Alabart); ens va situar al mapa. I vaig dir, ah, sí? Doncs ara vindran les bolleres. També he treballat amb projectes d'altra gent, com amb el Carlos Marqués-Marcet, el David Moragues i amb la Zeyda Carmona a La amiga de mi amiga, l'any passat. Ara amb la Nora hem codirigit Alteritats.
Això... Parla’m d’Alteritats, què buscàveu transmetre?
La Nora i jo, com a bolleres, volíem tenir referents a Catalunya i en català. Crec que és una cosa superimportant. Moltes vegades allò queer o LGTBIQ+ es creua molt amb el castellà, i nosaltres buscàvem identificar-nos: tenir referents de persones trans, no binàries, lesbianes, la bollera d’Amposta, de l’Alt Pirineu o de l’Empordà. Hi ha gent aquí, no? Doncs vam sortir a buscar-les i poder dir: "Sí, existim". Com que la Nora és sonidista i jo càmera, ens vam ajuntar i vam començar a rodar amb les nostres amigues. Ens vam preguntar què és ser bollera i quines identitats lesbianes (per això sempre ho diem en plural) hi caben dins l'etiqueta lesbiana. Hem acabat fent un viatge molt guai. La Nora va fer una instal·lació sonora sobre la lesbofòbia interioritzada per al festival Visibles de La Bonne, on podies anar escoltant experiències de bolleres. A mi em va agradar molt i em va impulsar a portar-ho al cinema. Aquí, a Catalunya, no teníem referents així.
Com ha sigut el procés de creació?
Hem estat uns 5 anys. Primer vam començar amb bisexuals i lesbianes; però ens vam acabar centrant a buscar una via més política dins la identitat lesbiana. Entrar a la dissidència total amb referents com la Monique Wittig. Nosaltres mateixes som bastant normatives i no ens acabava d’interessar mostrar només això.
Si avui jo puc sortir de l'armari és perquè hi ha hagut gent abans que ens ha obert camí
Hi ha moltes més identitats.
Teníem molt clar que el documental havia de ser intergeneracional. Ens semblava important trencar amb aquesta idea que és quelcom d'ara o de gent jove. Si avui jo puc sortir de l'armari és perquè hi ha hagut gent abans que ens ha obert camí. I mola molt i se’t posa la pell de gallina en escoltar les bolleres de 70 anys.
Alteritats també és generar referents.
No he vist les maternitats lesbianes o la vellesa lesbiana, i necessitava rodar-la per saber què seré. Vam estar un any per trobar les protagonistes i hem parlat amb tota Catalunya i més enllà, sempre donant la tranquil·litat de fer l’entrevista conjuntament i exposant només allò que estiguessin còmodes explicant. Políticament, teníem clar els perfils que buscàvem: aquesta intersecció d’edats i també representar el món rural i l'urbà. Volíem una pastora i també una marinera, tot i que no la vam trobar i mira que vam parlar amb dones dels fars i tot. Sí que vam veure que fora de les grans ciutats a la gent li costa molt més visibilitzar-se. Jo ho entenc, perquè soc d'un poble de mil habitants i em vaig moure a la ciutat per estar més tranquil·la i poder viure la meva sexualitat d'una altra manera. També ens interessava el tema de l'Islam, perquè la Nora és d'Andorra. És catalana-marroquí. I ha sortit una entrevista superbonica entre la Fatou Cabdou i la Nora.
La idea era fer un documental de les lesbianes per a les lesbianes
A qui va dirigit, el documental?
La idea era fer un documental de les lesbianes per a les lesbianes, volíem oblidar-nos d'haver d'explicar-ho d'una altra manera o fer pedagogia, però trobant l’equilibri entre que sigui polític i hi hagi discurs, però que arribi i emocioni. I a vegades és complicat. La intenció també era aconseguir que la gent no sortís del cine dient: "Que dur és existir". Volíem tot l'oposat, sortir dient: "Que guai és ser bollera". Ens ha sorprès que tothom hi acaba empatitzant: homes heteros de cinquanta-i-tants surten emocionadíssims i gent més gran ens dona les gràcies perquè ens diuen que per fi ho poden entendre. Això és molt bonic. Volíem apel·lar els familiars i a la gent dels entorns.
Més enllà d'Alteritats, també has fet el curtmetratge Anhel de Llum.
Anhel de Llum va ser una convocatòria de Dones Visuals amb el CCCB on havies de fer una simfonia de ciutat al teu gust i em van concedir el projecte. És la primera peça amb Super8 que he fet. Feia temps que volia provar el format, però sempre era massa car o no trobava el moment. És una simfonia de ciutat d'una noia que ve d'un poble, molt autodiari meu: com jo, com a bollera de poble, arribo a la ciutat i em trobo, em busco i creixo. Em fa una mica de vergonya, perquè és molt personal i gravo a les meves amigues, la família escollida, però és bonic. Es va estrenar al D'A i ara l'he enviat a més festivals a veure si podem fer que es vegi més. M’agradava molt la idea de fer alguna cosa a l'estil del Jonas Mekas, que és un cineasta molt nostàlgic, i de la Barbara Hammer que és una cineasta experimental bollera que sempre grava el seu entorn d'una manera molt joiosa i bonica… Volia fer un mix dels dos. És un treball molt personal, perquè parlo d'aquesta ferida però cap a la llum: anhelant la llum.
Podem veure temàtica LGTBIQ+ a totes les teves produccions. Ja sabies des d'un inici que volies fer aquest tipus de cinema?
Sí, amb Les amigues de l’Àgata, de les quatre directores jo era la bollera i em negava que la protagonista fos 100% hetero; perquè al final representava les quatre. Així que vam deixar que fos ambigu, que no es definís. Sí que hi ha moments on es parla de nois, però la història va sobre l’amistat. I si ets bollera també pots llegir-la com una mena de coming of age, del moment d'arribar a la uni, ubicar-te i veure que igual l'hetero… l és bonic, perquè tothom s’hi pot identificar. A partir d'allà sí que vaig dir que la següent havia de ser una pel·li de bolleres. Vaig escriure una pel·li de ficció que va costar molt d'aixecar i s'ha quedat una mica pel camí. Per això amb la Nora també vam aixecar el docu, que més de bolleres ja no pot ser.
Quins referents de cinema de temàtica LGTBIQ+ català tenies?
De català, l'única directora de cine lesbiana que tenim és la Marta Balletbò-Coll. El seu és un cinema molt punk i molt dels 90, molt guai. Sí que tinc referents del cinema experimental, i també dels manifests fílmics feministes, que són molt punkis i undergrounds. Bec molt d'aquest cinema i d'aquest món perquè m'agrada. També n'hi ha de més conegudes, com la Céline Sciamma, Chantal Akerman… M'agrada ajuntar aquestes artistes amb d'altres més underground, però perquè crec que allà és on la cultura lesbiana està més ben representada i m'inspira molt més que no agafar l‘hetero i traslladar-ho a lo bollero. Hi ha matisos i hi ha coses que són totalment diferents.
Hi ha un buit en cinema LGTBI en català que estic intentant omplir
Consideres que hi ha un buit dins del cinema català de pel·lícules de lesbianes?
Sí, 200%. La Zaida Carmona ha fet La amiga de mi amiga, però és en castellà. I està molt bé, però en català no sé què hi ha. La Marta Balletbò-Coll feia les pel·lis en anglès per anar-se'n a fora. En català estem el David Moragas i jo. Els dos estem en aquesta lluita: ell fa cinema marica català molt bonic. L'any passat estava nominat als Gaudí amb un curt (Demà ho deixem). Ens trobem molt sols, perquè a nivell de llengua, tot i que potser hi ha gent que està intentant-ho per altres camins, però hi ha un buit molt gran. Amb el David ho parlem moltes vegades: ja no només fem pel·lis LGTBI sinó en català i es van sumant capes. Costa molt aixecar els diners. Sí que és veritat que la Generalitat ens dona subvencions, però després per aixecar una pel·li hi ha moltes cotes i costa bastant. Hi ha un buit en cinema català LGTBI que estic intentant omplir. A veure si ho aconseguim.
El cine i les pel·lícules és la teva eina per la lluita del col·lectiu?
Per a mi sí. Fa mil anys que vaig a assemblees de companyes que munten coses, xerrades... Soc molt inquieta i m'agrada nodrir-me. Hi ha molts tipus d'activisme i crec que és guai complementar-los. Jo amb el cinema intento aportar. També estic a la junta de l'Acadèmia del Cinema Català i jo soc la diversitat. Des que hi vaig entrar amb Les amigues de l’Àgata vaig dir: jo portaré tot el punk i si em fan fora, me'n vaig.