Alba Dalmau (Cardadeu, 1987), escriptora i professora d’escriptura creativa, acaba de publicar Ho, ho, ho. Una altra història de Nadal, un conte que explica la vida d’en Lluc, un personatge peculiar que carrega amb la culpa d’un acte que va fer quan era petit i que busca reconciliar-se amb ell mateix.

El relat principal s’entrellaça amb una segona història on es desgrana l’origen del Pare Noel, les nadales, o el motiu pel qual decorem l'arbre de Nadal, en un curs que s’imparteix en una acadèmia que té per objectiu ensenyar als seus alumnes a ser un bon Pare Noel; una sàtira del que s’ha convertit aquesta època de l’any, que segons l’autora, plasma la impostura i la falsedat de la celebració.

El llibre planteja la possibilitat de fer les paus amb el passat amb to humorístic i un estil fresc i directe amb el qual l’autora aconsegueix que el lector sintonitzi amb un personatge “desgraciat” que deambula per la vida “com una fulla empesa pel vent.” Un relat aparentment senzill, però ple de matisos que converteixen a Dalmau amb una de les veus imprescindibles de la literatura catalana actual.

L'escriptora Alba Dalmau a la terrassa de l'hotel H10 Casa Mimosa. / Foto: Carlos Baglietto



Com va néixer aquesta història?
A mi em van demanar que escrivís una història sobre Nadal i vaig començar a pensar en tots els tòpics, com ara el retrobament, la reunió familiar, el perdó, el fer les paus i com tornar a començar, elements molt cristians.

Me’n pots fer cinc cèntims?
En Lluc, el protagonista, viu amb una llosa molt gran a les espatlles que l'acompanya tota la vida arran d'una cosa terrible que fa quan és petit.

El protagonista és una ànima en pena.
Sí, es passa la vida pensant que les coses són d'una manera determinada, però no s'adona que en realitat allò que semblava terrible, potser no ho ha sigut tant per l'altre. Tot naixia d’una frase en anglès que diu “Sempre ens pensem que l'herba del jardí del veí és més verda que la pròpia”.

Al protagonista i a l’antagonista els passa el mateix, no?
Creuen que la vida de l’altre és meravellosa. Un enyora la part material de l’altre, i el que sembla que ho té tot econòmicament, no té la part emocional. Enyoren el que els falta a la vida.

Alba Dalmau, autora d'Amor i no o Ho, ho, ho. Una altra història de Nadal. / Foto: Carlos Baglietto


En aquest llibre apareix el tema de la ceguera. Me’n pots parlar?
Volia que s'assemblés al conte de Nadal de L'Auggie Wren, de Pol Auster. I alhora tenia al cap un conte que és de Raymond Carver, que es diu Catedral. Saps què tenen en comú? Que en els dos hi ha un personatge cec. L'interessant d'aquests dos contes és que aquests personatges invidents tenen relació amb altres personatges que no són cecs, però al final de la història veiem que l'autèntic cec no és el cec físic, sinó la persona que hi veu, les dues històries parlen d’una ceguera emocional.

És un missatge molt potent. 
Molt, i això va ser un germen per escriure el llibre, que tenia com a premissa personal que hi hagués una història d'un personatge cec, fins al punt que vaig anar a entrevistar-me amb uns oftalmòlegs i em van ajudar a desllorigar el conflicte de la ceguera.

No tot són desgràcies, però. També té un punt còmic molt divertit.
De fet, hi ha dues històries. La primera més superficial, que és l’evolució (en l'àmbit laboral i de formació) del Lluc, el protagonista, -que és la part còmica-, fins al punt que s’apunta a una acadèmia per ser un bon Pare Noel. I la segona història és l'evolució interna del personatge, que aquesta sí que és dramàtica.

Alba Dalmau ens ensenya la portada del llibre Ho, ho, ho. Una altra història de Nadal  / Foto: Carlos Baglietto


Com és el Lluc, el protagonista de Ho, ho, ho. Una altra història de Nadal? 
És un personatge inspirat en els antiherois del realisme brut nord-americà. Aquests personatges absolutament grisos que no els hi va res bé a la vida. Que gairebé fan sentir bé el lector perquè és la sensació que sempre hi ha algú que està pitjor que tu. És un nen que ve d'una família de classe baixa, bastant desestructurada, i que intenta forjar-se un futur, amb poc èxit. És un paio que no pren decisions, sinó que és com una fulla llançada al vent, que deixa que la brisa el porti.

Però l'atzar també l'ajuda.
Sí, perquè al final arriba aquesta reconciliació, que era exactament el que necessitava, i a partir d’aquí podrà començar una vida amb uns ulls nous. És un viatge emocional d’un gran obstacle que ha de superar; si no es perdona d’allò que va fer quan era petit, no podrà continuar endavant.

No és un personatge gens ambiciós.
No, i és molt poc conscient del que li passa a la vida, perquè acaba en una acadèmia per ser Pare Noel, però una de les coses còmiques del text i que jo crec que és bastant evident, és que sense adonar-se'n, ha passat per totes les feines per esdevenir Pare Noel. Que és el que l’ajudarà a aconseguir la redempció final. 

Creus que és un llibre atractiu per a aquelles persones a qui no els agrada aquesta època de l’any?
És un conte que parla explícitament sobre Nadal. Però, he fet un intent de defugir el tòpic de la cosa nadalenca ensucrada.

És una història explicada com un conte i de fet ja n’havies escrit de contes.
Sí, tant per a nens com per a adults, tinc dos reculls de contes. Un és Estàndards i l'altre és El camí dels esbarzers, les dues publicades amb Angle Editorial. I també he escrit la novel·la Amor i no.

Alba Dalmau, asseguda a l'ampit de la finestra del jardí de l'hotel H10 Casa Mimosa de Barcelona/ Foto: Carlos Baglietto



Parla’m de la il·lustració de la portada del llibre.
És de l'Ignasi Font. Jo tenia la idea que per favor, per favor, no fos molt rematadament nadalenca. Per exemple, una curiositat és que inicialment, no hi havia el trineu, perquè jo no volia de cap manera que sortís el Pare Noel.

Per què?
Em semblava que podia tirar una mica enrere al lector, perquè l’associem molt a un tema comercial. Volia que el fet de trobar-te la història del Pare Noel tan explícita fos una sorpresa, però al final sí que em van proposar que sortís aquesta pinzellada del trineu, que la veritat és que és extremadament subtil i que ja m'agrada.

Quina és la història de Santa Claus? És veritat que abans la seva vestimenta era verda, però se li van canviar els colors per fer publicitat de Coca-cola?
Això és completament fals. Jo quan vaig començar el llibre també creia que aquest mite era cert. Simplement, el que va fer Coca-cola va ser aprofitar-se de la popularitat d'aquest personatge per vendre més refrescos posant-li una Coca-cola a la mà. I va ser una campanya de màrqueting rodona, però no té res a veure amb el fet que ells inventessin el Pare Noel ni li canviessin els colors de la seva vestimenta.

Alba Dalmau, a la piscina de l'hotel./  Foto: Carlos Baglietto



I quin és, doncs, l’origen del Pare Noel?
Tot comença a Petara, que és l'actual Turquia l'any 270, amb un personatge que es diu Nicolau de Bari, que era fill d'una família acomodada. Aquest nano s'acaba convertint en bisbe. Passa tota mena de trifulgues, fins al punt que l'emperador Licini el fa empresonar, li talla la barba i el tortura. Aquesta llegenda del bisbe de Turquia es barreja amb la de Nicolàs Joulupukki, que era un nen orfe de Lapònia, i les famílies d'un poble l’acollien cada any, i com a agraïment, ell els tallava joguines de fusta. La primera llegenda va morir, i aquesta de Joulupukki va perdurar. Però els holandesos modifiquen una mica la història. I diuen que Nicolàs Joulupukki arriba d'Alacant amb un vaixell de vapor, un cavall blanc que és l’Amerino, i els seus ajudants negres, que són els Pedritos. El 1809 hi ha el poema de Washington Irving que agafa aquesta figura del Sinterklaas i en fa una sàtira, i és allà on es posa una mica les bases de la indumentària tal com és avui dia. En la sàtira del Washington Irving és el vigilant de Nova York, i el rebateja amb el nom de Santa Claus, perquè és com la manera americana de dir Sinterklaas. El 1823, hi ha el gran poema sobre el Nadal del Clement Clark Mur que es diu It was the night before Christmas, i és quan explica que el Santa Claus és una mena de gnom que arriba amb un trineu que deixa els regals per les xemeneies de les cases; i a més a més, en fa aquesta imatge tan característica de l'home gras i barbut. Però, les imatges del vellet amb cara més simpàtica, més rodanxó i amb les galtes vermelles, ve de les il·lustracions del dibuixant Thomas Nast que li encarrega la revista Harper's Weekly i que acaba de definir la seva imatge.


A tu t'agrada Nadal?
Sí, m'agrada la part emocional de Nadal, el retrobament amb la família, però sobretot, la màgia que desprèn i la prèvia. Però els dies concrets de Nadal, trobo que tenen un punt excessiu, tant pel que fa al menjar, com per la compulsió dels regals.

En aquesta història apareix el Pare Noel, però, en canvi, no surten els Reis d’Orient ni el Tió.
Precisament perquè a casa meva sempre hem celebrat els Reis Mags i el Tió. I aquest personatge del Pare Noel ens semblava un estranger. I quan vaig començar a furgar una mica, em vaig adonar que, tot i que sempre l'havia menystingut, literàriament era bastant més interessant.

Com ha de ser un bon Santa Claus? 
Ha de ser algú que no hagi de passar per una acadèmia de Pare Noel. Algú que tingui ganes de fer creure en la màgia i de perpetuar-la, aquest és el gran secret de Santa Claus.

A la part final del llibre, fas un test als lectors per veure si han estat atents. Com se't va acudir? 
És una picada d'ullet al lector de dir, ep!, has estat atent tota l'estona?, perquè aquí hi havia un examen i no només era pels aspirants de pare Noel de l’acadèmia, també era per a tu.