L’Eva i en Pere venen pollastres a l’ast i arrosseguen l’olor d’oli de la botiga les vint-i-quatre hores del dia i a tot arreu on van. La rutina de la feina, les inevitables friccions de viure en parella i, més endavant, les obligacions i els neguits de tirar endavant una família fan que l’Eva tingui la sensació que la seva vida és poca cosa comparada amb els somnis que tenia de jove.
Després d'irrompre en la nostra escena literària amb dos reculls de contes: Gats al parc (Proa, 2010) i L'estiu no s'acaba mai (Proa, 2012) que la van situar com una de les noves veus més estimulants del nostre cosmos literàri, hem hagut d'esperar una dècada llarga per tornar a gaudir de la prosa d'aquesta metgessa reconvertida en traductora i escriptora. La conformista (L'Altra, 2024) és una novel·la breu, però immensa. Poc més de cent pàgines en què Alba Dedeu ha sabut encapsular, amb un estil tan delicat com efectiu, tota una vida i les seves circumstàncies, les pors i els desitjos, els somnis i les renúncies. Candidata al 8è Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any que es concedirà aquest dijous, parlem amb ella sobre rostisseries i escriptura.
📚Retrat d’una conformista que fa olor de perfum i pollastre a l’ast
Deixa’m començar per una... frivolitat, però els diumenges, tu on encarregues els pollastres a l’ast?
A una botigueta que tinc a cinc minuts de casa, però em guardaré prou de dir res més, perquè la inspiració per a la novel·la va sortir d’allà, i com se sol dir a les sèries policíaques, no puc descobrir les meves fonts.
Tu no has treballat mai en un local de pollastres a l’ast, però sí en una coneguda cadena de pizzeries i tampoc et podies desprendre de l’olor de massa, tomàquet, orenga... oi?
Hi vaig treballar poc temps, uns quants mesos, però sí, l’olor era una cosa que no m’acabava de treure de sobre, i recordo que em fastiguejava molt agafar el tren de bon matí per anar a la universitat i sentir-me encara una oloreta de pizza als cabells que ja m’havia rentat. A banda que en aquell lloc hi vaig viure situacions rocambolesques. Alguna que feia por i tot, i que em guardo per recrear-la en un llibre, potser. Són la mena de feines que et donen molt material literari.
Tu t’has conformat mai? La literatura, el fet d’escriure, és una manera de no conformar-se amb la vida que tenim?
És clar que m’he conformat amb coses, és a dir, en el sentit d’acceptar que les meves circumstàncies eren les que eren i que valia més que m’hi emmotllés, almenys d’entrada. Però en alguns moments decisius també he tingut clar que no podia tirar pel camí que semblava més fàcil o més 'raonable'. Per exemple, si m’hagués dedicat a la feina per a la qual em vaig formar a la universitat, em sembla que ara seria molt desgraciada. I m’alegro d’haver previst aviat que passaria això i d’haver pogut canviar de rumb. Escriure, per a mi, és precisament una manera d’anar més enllà de les meves limitacions personals. Cada personatge que creo em permet viure una altra vida i explorar uns camins diferents, que jo no he triat, però que m’interessen, m’intriguen o pel que sigui em semblen dignes d’admiració.
Cada personatge que creo em permet viure una altra vida i explorar uns camins diferents, que jo no he triat, però que m’interessen, m’intriguen o pel que sigui em semblen dignes d’admiració
La novel·la abraça des dels 20 als 40 anys de la seva protagonista. Has trigat 12 a publicar La conformista des del teu llibre anterior. Has crescut amb la novel·la?
La tenia escrita des del 2019... Abans havia escrit alguna altra cosa, i després també, però ho tinc tot guardat al calaix, i en realitat ara tinc ganes de donar forma a idees noves. Però tinc un problema de mala gestió del temps, i de distreure’m amb molta facilitat, i d’esperar el moment perfecte per escriure... Però La conformista, justament, la vaig fer d’una tirada i en una època una mica agitada en l’àmbit personal, perquè la idea em cremava al cervell i sabia que només tenia aquelles poques setmanes entre una traducció i la següent, i que si no m’hi posava llavors potser ja no m’hi posaria. O sigui que la lliçó apresa potser és precisament aquesta: no esperis el moment perfecte per escriure.
Tenim tanta llibertat per triar que això ens fa ser extremadament indecisos? I, tenim tanta llibertat per triar que això fa que no gaudim de les rutines i conformitats?
No sé si és un problema universal, però jo soc una persona extremadament indecisa, i ho visc una mica així. Penso que la llibertat que tenim actualment per decidir què fem amb la nostra vida professional i personal és gairebé un miracle, tot i que també pot acabar produint vertigen, i una sensació enganyosa de poder-ho fer tot o qualsevol cosa. I no, de limitacions n’hi ha sempre, i la més important és la del temps. Cal tenir clares unes quantes prioritats, i, si pot ser, aviat, perquè no se sap mai quant de temps tindrem. El fet de gaudir o no de les rutines no sé si depèn tant de la llibertat o dels smartphones i de la sobreestimulació de les pantalletes en general. Jo mateixa tiro massa de mòbil en moments en què abans hauria agafat un llibre, i noto que això em deixa més inquieta. Però ja fa anys que m’he acostumat a fer una caminada llarga cada tarda, per exemple, i és un dels millors moments del dia. La llibertat hauria d’anar acompanyada d’una mínima disciplina, si no, malament.
La vida és desig en totes les seves diferents facetes i saber-lo mantenir viu?
Desig, però ben entès i ben canalitzat, sí. També hi ha hagut moments en què he vist alguna faceta esgarrifosa de la vida i m’he sentit temptada per la idea de renunciar a tot desig per evitar el patiment, com diuen els budistes. A l’hora de la veritat en soc incapaç, i en el fons me n’alegro. Crec que m’entenc millor amb els estoics; o, almenys, m’agradaria acostar-me al seu ideal. Hi ha certs desitjos que et faran mal i et portaran a perseguir coses vanes, però hi ha aspiracions nobles que poden donar sentit a tota una vida. I, lligant això a què dèiem de la llibertat que tenim... val la pena fer un esforç per separar el gra de la palla.
Com vas aconseguir abraçar tant amb tant poc? Perquè La conformista és la vida en 100 pàgines.
No ho sé. Tenia molt poc temps. També tenia, abans de posar-me a escriure, una sèrie d’escenes i imatges i diàlegs clarament desenvolupats a la imaginació. Eren finestres a diferents moments de la vida d’unes persones que també m’imaginava molt clarament. El que faig quan començo a escriure és deixar que vagi sortint tot més o menys espontàniament, i si la cosa va com ha d’anar, a mesura que avanço, la història es va lligant i va agafant forma. Després, quan acabo, reescric poc, però retallo molt i dedico molt temps a trobar les paraules justes.
És molt cinematogràfica, molt de sèrie.
De vegades començo amb imatges que poden ser estàtiques, una mica com un quadre. Si tot va bé, de les imatges en surten escenes. O són escenes vives directament; depèn. Vaig sentint diàlegs, veig com interactuen els personatges... És una mica com tenir una 'finestra indiscreta' dins del cap. Però d'això a portar-la a la pantalla... No, la veritat és que no hi penso gens. Quan he acabat d’escriure la meva història i estic segura que és com volia que fos, és feina feta, i mentalment la deixo anar. Segurament ja he començat a pensar en altres coses.
Crec que m’entenc millor amb els estoics; o, almenys, m’agradaria acostar-me al seu ideal
Com et vas sentir quan vas acabar la novel·la?
El dia que acabo una novel·la o un conte sempre em sento com en un nuvolet, sobretot si el final, que per a mi és molt important, és tal com ha de ser i tanca l’obra amb l’efecte just. Però de seguida baixo del nuvolet, perquè quan tot just he acabat és quan ho tinc tot més fresc i la història més ben agafada: és el moment ideal per perfeccionar-la. O sigui que, com a molt, em dono un dia de descans i ja començo a revisar i polir.
Quina és la millor novel·la que has llegit el 2024?
He de dir que fa temps que llegeixo poca ficció si no són traduccions o possibles traduccions. Per sort, últimament n’he fet de molt bones. Del 2024 puc destacar Cosima, de Grazia Deledda, una autobiografia novel·lada que és sensacional, tot i que l’autora no va tenir temps d’acabar-la i va ser publicada de manera pòstuma. Llegint-la et submergeixes en un univers fascinant, el de la Sardenya rural de finals del segle XIX, i en les peripècies d’una nena intel·ligent i després d’una jove tenaç que es va obrint camí a la vida i en el món literari del seu temps.