"M'ha costat preparar l'entrevista perquè sentia que estava envaint la teva intimitat". És de les primeres coses que li dic a l'Alba Muñoz quan clico el botonet vermell del mòbil, una cola zero i una aigua amb gas acompanyant el bodegó de la taula. Em sembla just començar amb la mateixa honestedat que ella bolca a Polilla (Alfaguara), el seu impecable debut en literatura, tenint en compte que ara ja em sé els draps bruts del seu cor. De seguida l'Alba obre els seus ulls clars fins a la vora de l'òrbita, com donant per fet que què faig aquí si no. És l'impuls de la periodista que solia fer les preguntes i sap el que hi ha, i ara empatitza afablement des de l'altra banda del tauler. Així que em diu que pregunti el que vulgui, “evidentment”, i que si hi ha alguna cosa que no vol contestar ja m'avisarà. No arribarà a ser necessari.
La timidesa primerenca de l'Alba es va sacsejant amb l'estona, encara que la sobrietat del discurs serà una constant tot el que duri l'entrevista, i jo percebo la seva força de volcà adormit, em fa l'efecte que té un foc a dins que quan surt ha d'arrasar amb tot. M'explica que té una mica de pànic escènic i que al principi de la promoció va tenir uns dies una mica negres, que li agrada més “estar al darrere”. De fet, l'emparen molts anys de feina i esforç. Es va forjar com a reportera independent escrivint per El País o 5W i durant cinc anys va ser una de les mans que va aixecar PlayGround, la revista online que va enfortir una generació de periodistes a base d'explotació laboral i que es va convertir en el gran paradigma del que el periodisme no hauria de fer. També ha col·laborat amb la BBC, El Mundo o ElDiario.es, ha dirigit un documental —Now You Are a Woman (2019), premi del públic del festival FIRE!!— i és de les poques que aguanten en això del món freelance, perquè “tot va de conèixer-se a una mateixa, i jo, encara que pateixi sent-ho, m'identifico més vivint així, estic més en la meva naturalesa i en la meva essència amb aquesta inestabilitat que no estant tot el dia en una oficina”.
Aquesta actitud elàstica la va portar a apuntar-se a un viatge grupal als Balcans acabada la carrera. Volia trobar el tema de la seva vida, el que la llançaria a ser una reportera de debò. I picant molta pedra, enviant molts correus, va aconseguir el que la majoria de col·legues d'ofici es passen segles intentant: un fil del qual estirar que la va portar al nucli del tràfic de dones i l'explotació sexual a la Bòsnia de la guerra i la postguerra, coneixent prostitutes com la Nikolina, que va posar les seves conviccions potes enlaire. Alhora es va enamorar del Darko, un home bosnià, amb qui es va llançar a inspeccionar els límits del desig, la violència i el plaer, desafiant la fragilitat imposada a casa pel seu pare. El seu pare, un altre antagonista en segon pla amb qui va mantenir una relació complicada fins al final i a qui dedica aquestes pàgines. Tota aquesta amalgama l'ha deixat anar en aquesta crònica íntima i periodística que és Polilla, com l'anomenava afectuosament el seu pare, i que tant rima amb Campanilla com fa referència a l'insecte que es mou obsessivament cap a la llum.
T'havies preparat pel després del llibre?
Com que és un tema familiar, d’alguna manera també toca la meva mare, i tenia molt clar que volia que ella se’l llegís abans d'entregar-lo a l'editorial. Era el meu aniversari, jo estava a Madrid, i vaig començar a rebre felicitacions de tota la família, però no de la meva mare. Quan la vaig trucar estava molt robòtica, va tenir un moment d’estar colpida. Em va dir que l’estava llegint i que, encara que tot era veritat i tampoc explicava tant, m’exposava molt, i que li era impossible treure’s les ulleres de mare. Això em va destrossar. Pensava que si ella no estava còmoda em costaria molt defensar-lo i no ho passaria bé, perquè per mi és un llibre important a nivell personal. Recordo que me’n vaig anar plorant a buscar l’AVE, de sobte res tenia sentit i no volia fer-li mal. Em va trucar quan se’l va acabar, i jo em vaig tancar al lavabo del tren, les dues plorant. “És molt bonic, ho he entès perfectament”. Per mi el més important era que entengués que no era un exercici d’exhibicionisme buit, ni de la morbositat per la morbositat, sinó que per mi les vivències personals tenen sentit quan connecten amb alguna reflexió més o menys universal, i que en aquest cas tenen a veure amb la llibertat de les dones.
Hi ha molta feina d’acceptació personal rere tanta honestedat narrativa?
Hi ha un procés d'acceptació absolut. D’això ja en fa bastants anys, jo en tenia 21 i ara en tinc 39. Però aquesta digestió del que em va passar és el que jo considero més valuós del llibre. Vaig passar molts anys intentant escriure'l perquè em volia dibuixar com una protagonista massa nítidament heroica, amb una versió d'heroïcitat que estava en auge aquells dies, després del Me Too, amb la víctima com a testimoni 100% legítim que tothom ha d'escoltar. I allà vaig començar a pensar si realment m’havia sentit víctima del que vaig viure amb el Darko. Jo vaig tenir moments de dolor i de passar-ho malament, evidentment, i vaig ser una víctima, però no només això. Jo tenia moments de plaer o de rebel·lia. La pel·lícula que em vaig muntar amb ell em va servir per trobar la meva força i la meva llibertat. La paradoxa era que aquella fantasia era una relació abusiva i de submissió en la qual jo havia trobat la manera d’agafar les regnes de la meva vida. Va ser la digestió d’aquest pinyol el que em va fer veure que era el que havia d’explicar.
La pel·lícula que em vaig muntar amb ell em va servir per trobar la meva força i la meva llibertat; la paradoxa era que aquella fantasia era una relació abusiva
Tu ressignifiques el concepte de la "víctima perfecta"; en cap moment se’t percep com una dona sotmesa, tot i ser-ho.
Jo vaig ser una víctima d'una relació abusiva, però crec que aquesta dificultat en admetre-ho quan un tio no t'ha destrossat completament és una de les claus. És a dir: per què sentim que la fortalesa contradiu la nostra legitimitat com a víctimes? O per què sentim que la nostra força personal va en contra de la nostra experiència com a víctima? És important que hi hagi testimonis de dones com la Virginie Despentes a la Teoria King Kong; a ella la van violar i va dir: “a mi no em destrossareu la vida”, i pel seu caràcter, per la seva personalitat o per com li va passar, no va permetre que li passés. Amb això no vull dir que totes les dones hagin de ser heroïnes i sobreposar-se, hi ha vivències que són molt difícils de superar. El que vull dir és que hi ha dones que ho han superat i s’han revelat contra l’agressor, o que fins i tot van experimentar la violència rebuda d'una manera més ambivalent, fins i tot amb moments de plaer. Hem de ser capaços d'explicar això precisament per entendre la naturalesa de la violència, com impacta en tot tipus de dones i de persones. Sempre tinc la sensació que hem d'estar demanant perdó per ser fortes.
És que fins i tot les dones hem acceptat inconscientment aquest marc mental de no poder-se permetre ser funcional si s’ha patit violència, la que sigui.
Clar, i quan estem idealitzant una víctima molt concreta, el que li estem dient a les dones que pateixen violència, i que potser a priori no els hi afecta tant, és que en el fons la fortalesa no és una cosa que vagi amb la naturalesa de les dones. I precisament la lluita feminista el que pretén és crear espais de llibertat i de força. No nego que el testimoni és important, curatiu i terapèutic, però crec que hem de començar a intercalar altres sensibilitats i naturaleses de dones. N’hi ha que potser les violen en un lavabo i no els hi impacta, però la violència sexual l’han rebut igualment. I n'han de poder parlar a la seva manera, perquè sovint oblidem quin és l'objectiu del feminisme, que és precisament que les dones puguem viure sense por i que ens refem d'aquests agressors amb més força, no fer créixer aquesta figura dolguda i desvalguda. Ens incomoda la força femenina.
"Em va semblar que la categoria de dona maltractada em quedava gran. Com si no la mereixés, perquè la síndrome de la impostora s'escola per llocs insospitats". Això escriu Jenn Díaz sobre la seva experiència com a supervivent de maltractament.
L’escala de la víctima. No té sentit comparar-nos. La violència psicològica d’un pare o d’una parella pot ser molt més destructiva que un paio t’empenti pel carrer. Tot és molt relatiu, cada dona és diferent. Vivim en una realitat patriarcal on sabem que hi ha violència contra les dones, i podem seguir parlant-ne, però també seria bo intentar anar més enllà de l’hiperanàlisis. Jo amb 21 anys no havia sentit mai parlar de feminisme i de sobte aquella ceguera em donava una fortalesa brutal. Ha sigut amb la perspectiva de gènere i amb la meva formació feminista quan he començat a sentir una pressió del món en general, i una por a sentir aquesta amenaça constant, a veure perills on abans no els veia. Aquesta paradoxa em sembla interessant. Evidentment a mi el feminisme m’ha ajudat a desentranyar el que em travessa i afrontar-ho amb lucidesa, però és paradoxal que el mateix resultat que produïa la societat de les nostres mares i iaies, amb la privació de la llibertat, es vegi ara en noies joves, que senten la violència de forma ambiental. Té una part de veritat, però hem d’analitzar si això ens allibera. L’hiperanàlisi no et deixa moure: no et relaxes de la mateixa manera, no vas pel carrer, no vius la ciutat ni et vesteixes com vols quan tens aquesta hiperconsciència de la mirada de l’altre.
Tu quan vas sentir que ja no controlaves la teva llibertat?
Sí que havia detectat algun cop la diferència de tracte del meu pare respecte a mi i al meu germà, i evidentment allà hi havia masclisme. Em van imposar una fragilitat que no volia. Els nostres pares, sense voler-ho, tracten les nenes amb una fragilitat imposada, i jo tenia la necessitat de fer el brètol. Però el gran xoc feminista el vaig tenir durant aquest viatge, quan vaig tenir moments de mirall amb la Nikolina, perquè jo anava amb la idea que em trobaria una víctima perfecta, feta caldo, sense ganes de viure ni ambicions, i era tot el contrari. Era una tia que no se sentia víctima, que només pensava en estudiar i que tenia una actitud estranya. Quan em va dir que encara seguia enamorada del primer noi que la va vendre, vaig pensar: però com pot ser? Em va fer pensar si jo estava idealitzant el meu amor amb el Darko i em va fer pensar en això que crec que moltes dones sentim, que és per què els homes no ens estimen com els estimem nosaltres i per què no són capaços de parar atenció als detalls, com sí fan les dones. D’aquest odi i del descobriment d’aquesta indústria d’explotació sexual vaig rebre aquesta bofetada. De sobte vaig veure que els homes ens agredien, ens explotaven, s’aprofitaven de nosaltres i dels nostres sentiments, que ells passaven pel món amb lleugeresa i nosaltres quedàvem amb el cor trencat.
La Nikolina era víctima de tràfic de dones. ¿Et feia por banalitzar la seva violència?
És una pregunta molt interessant perquè això em preocupava molt. Jo no volia comparar per res del món la violència que aquestes noies patien amb la meva, ni el meu privilegi absolut com a reportera jove, europea i amb recursos. Per res del món volia que s'intuís que jo intentava comparar les dues realitats. I de fet, el que jo veig amb la Nikolina no és una similitud, sinó una connexió, quan la relació periodista-entrevistada comença a desbaratar-se. Ella em repta i sap perfectament quines són les meves debilitats, em punxa amb els vestits perquè sap que a mi em posaria molt nerviosa posar-me un vestit sexy. Es converteix en un diàleg bastant de tu a tu. Aquesta connexió, que no comparació, em va servir per analitzar tots els engranatges que hi ha darrere de l'activitat periodística. En algun moment sentia que volia posseir la Nikolina, la seva història, el seu cos maltractat, igual que un home vol posseir-me a mi. I treure’n profit. Vaig voler endinsar-me en les profunditats de les emocions ocultes de la pràctica periodística, que té una imatge molt polida però per sota hi ha ego i possessió. Vols tenir unes intencions molt altruistes, però en el fons vols posseir aquesta noia com qualsevol dels clients que han passat per allà.
La periodista Cèlia Cernadas deia que s’ha arribat a sentir mala persona entrevistant persones molt vulnerables.
Jo llavors tenia un objectiu molt clar, que era fer un reportatge que em llancés com a reportera, tenia una ambició molt individualista i molt basada en uns referents de reporter masculí intrèpid. Ara mateix no li veuria gaire sentit a fer una entrevista a algú que acaba de viure una catàstrofe. Seguint amb l’exemple de la Nikolina, el més interessant no és tant totes les coses per les que ha passat, sinó com això va modificar la manera amb la que ella vivia l'amor. Parlant-me del seu nou xicot de la universitat, que no sap res del seu passat, em va dir: “m’agrada molt, després de follar parlem”. Amb això m’estava dient tant...
En algun moment sentia que volia posseir la Nikolina, la seva història, el seu cos maltractat, igual que un home vol posseir-me a mi, i treure’n profit
Tenies una història impressionant que molts busquen i mai troben però no la publiques. Per què?
És el reportatge més gran que he fet mai i amb grans titulars, tenia casos de persones concretes de les missions internacionals que havien participat en trames d'explotació sexual. Tenia 30 o 40 entrevistes: vaig parlar amb polítics bosnis, amb gent de les missions internacionals, periodistes locals, gent de pobles, habitants. Vaig estar a altres cases secretes, vaig entrevistar moltes víctimes. Vaig llegir molts informes i vaig indagar molt sobre la violència sexual durant la guerra i la postguerra. El que es veu al llibre és una part molt, molt petita. Tenia un material increïble, i vist en retrospectiva l’hauria d’haver publicat i després fer un llibre, però se’m va començar a mesclar la pulsió ambiciosa amb la romàntica, perquè vaig conèixer el Darko abans que la Fadila m’enviés aquell SMS. Això va fer que la investigació quedés embolcallada per aquest amor i que formés part d'una nova aventura que ho unificava tot. Jo ja em veia a mi mateixa sent corresponsal als Balcans, vivint amb ell, tenint fills guapíssims. De sobte vull escriure el reportatge però també sentir-me acceptada al país, perquè m'estic inventant un vincle amb Bòsnia, i tot se’m barreja. Però no el vaig arribar a escriure mai. Se me’n va anar de les mans.
Està escrit des de la frustració periodística?
No em frustro per no publicar el reportatge. De fet, un periodista d'una secció internacional d'un diari de tirada nacional em va dir “hòstia, això que m'estàs explicant és més interessant que el reportatge, és un llibre”. Em va fer un clic al cap. La meva frustració va ser pel llibre, perquè no arribava, perquè tenia un bloqueig, vaig esperar molts anys, el vaig deixar, vaig tornar... Quan vaig entendre que aquesta idea m'encaixava, no vaig patir tant per no publicar aquell material, però va ser dolorós fer la tria. Trobar l’equilibri era vital. Aquesta ha sigut la meva obsessió absoluta.
La pulsió del vincle amb el teu pare també és troncal en la narració. Vas arribar a parlar-ne amb ell?
No, perquè amb el meu pare no es podia parlar. Ell, per viure la seva vida i ser capaç de ser una persona funcional, feia activitats per no aprofundir en res. Tenia una gran ferida i si ens hi aproximàvem, la seva fortalesa absoluta i inqüestionable s’esfondrava. I jo ho vaig detectar. Això feia que em desesperés molt, perquè volia veure’m i parlar amb mi, però després no m’escoltava, i la capacitat d’atenció cap un altre és la capacitat d’estimar. El meu pare no sabia estimar perquè no l’havien estimat de petit, va patir abusos, i ell m’estimava però no sabia com enfortir i aprofundir en aquest amor. Vaig tenir un parell d’intents de parlar amb ell del que li havia passat, però no va saber mai el que jo vaig descobrir d’ell. Quan s’estava morint vam tenir uns dies molt bonics; tenia un càncer molt estès i poques possibilitats de salvar-se, i no volia seguir gaire en aquest món. Era un paio amb molt sentit de l’humor. I en aquells últims moments ell intuïa que jo sabia coses, i simplement no ho va poder fer millor. I aquesta persona tan forta i important per mi, tan heroica, al final era un home vulnerable i ple de ferides, i entendre-ho, acceptar-ho i estimar-lo igualment va ser molt complicat per mi. Però sí sento que en els seus últims moments de vida ens agraïa al meu germà, a la mare i a mi haver-ho intentat.
Hi ha una reconciliació també amb l’Alba petita, que per fi és capaç d'entendre?
Totalment. I no només una reconciliació, sinó una posada en valor. Jo començo el llibre dient que m'agradaria riure-me’n d'aquesta noia. Imagina’t: jo segueixo sent una periodista vocacional, i segueixo pensant que si el periodisme no estigués tan desvirtuat tindria molt poder per canviar les coses, crec que és una eina increïble i és la feina que m’agradaria estar fent, si pogués. Segueixo compartint la mateixa visió, d’alguna manera. I no puc riure-me’n d’aquella Alba absolutament rebel i antisistema perquè aquesta fúria que ella tenia, aquesta energia imparable, jo la vull per mi. Possiblement és romàntica, utòpica, idealista, però aquelles aventures que vaig viure sent jove m’han fet qui soc. L’abraço i li dic: “d'aquelles coses que t’has endut, deixa-me’n unes quantes”. No vull deixar aquestes coses de mi en el passat perquè són amb les que m’identifico i les que conformen la meva manera de viure al món.
Ara quina relació tens amb el periodisme?
Per sort he pogut treballar bastant, he fet molts reportatges d'internacional com a freelance, vaig viure un any a Sudàfrica, he fet moltes coses. Però hi va haver un moment que un gran diari d'aquest país em va pagar 150 euros per un reportatge d'investigació, a tota plana, sobre unes fàbriques abandonades de Sudàfrica que, a més, eren radioactives. Em vaig posar en perill anant allà un mes per 150 euros. Vaig veure que m’havia de replantejar la vida. Sempre m’he sentit molt connectada amb el present, amb la realitat. M'agrada molt pensar-hi i això ho segueixo fent. Per pagar factures tinc feines en l'àmbit de la comunicació i ara estic fent coordinació de continguts a La turra. Tinc projectes de documental, de llibre, m’agradaria muntar una productora amb l’Anna Pazos. Però ja anirem veient. El que ja vaig entendre és que el periodisme, per viure, no.
Impressiona que sigui un discurs tan estès però no hi hagi gens de col·lectivització per lluitar-ho.
Tenim com una autopercepció de superioritat respecte els altres treballadors, en parla l’Anna Pachecho al seu últim llibre. No estàs a l'obra o treballant en un bar, i això et dona com una autopercepció de classe mitjanera, per dir-ho així, que està lligada amb l'ego. Quan a la realitat, sobretot en l’era digital, vam viure com jornalers del clic: nosaltres estàvem en una fàbrica de continguts i no hi ha hagut estructura més febril i precaritzant pels periodistes. Vivíem en unes estructures de revolució industrial realment denigrants. Però amb l’autoria del periodisme hi ha una cosa d’identitat més complexa que amb altres feines, i això genera un cert ego individualista que ens evita tenir aquesta consciència col·lectiva obrera. I és una llàstima, perquè és una feina que s’està perdent i és crucial per les democràcies. També passa que jo no crec que la crisi del periodisme, com diuen moltes vaques sagrades, fos culpa d’internet. Jo vaig treballar a grans diaris abans que aparegués, i allò ja era un passi constant de publireportatges de gadgets, d’omplir pàgines i pàgines amb porqueria, i uns pressupostos que s’aprimaven per fer periodisme; el mitjà de comunicació com a empresa amb altres interessos i altres àrees de negoci ja havia començat. L’altra raó que explica la manca de consciència laboral és aquest desencís cap a les empreses que ens contracten, no trobem un mitjà que ens enorgulleixi. Si tu no estàs enamorat del mitjà pel qual treballes, si no et compraries el diari on publiques o no mires la tele on curres, és que realment no tens res pel que lluitar.