"Estem al meu estudi" ens explica l'Albert Guinovart assegut davant del seu piano de cua Steinbeck, molt probablement el seu bé més preuat. "És aquí on treballo". Aquí és on sorgeix la màgia. "Això de la màgia és molt poètic. La feina diària és més prosaica". Músic i compositor de referència en el nostre univers clàssic, autor de la partitura del musical Mar i cel, responsable de les sintonies d'algunes de les sèries més populars de TV3, avui rebrà el Premi 440 a la Trajectòria 2025 atorgat pel grup Enderrock. "Quan em van dir que em donaven el premi, em vaig sentir molt agraït, perquè és un reconeixement a tota una trajectòria. Espero, però, que no sigui un d'aquests premis que et donen quan pensen que ja ho has fet tot. Ben al contrari, encara em queda molt per fer". (Podeu gaudir de l'entrevista sencera en el vídeo enllaçat).
El nen que no jugava, el pianista que escoltava punk
Explica l'Albert Guinovart que era un nen molt tímid i reservat. "Em regalaven joguines i no m'agradaven. Sempre era molt callat i molt quiet. A casa, fins i tot estaven preocupats per si em passava alguna cosa. I llavors un dia, ma mare em va dur amb ella a casa de la veïna i vaig...". Va veure un piano. "Vaig tocar amb les meves manetes el piano. Em quedava enorme, aquell instrument, perquè, clar, jo era molt petit, però em va seduir enormement". Tocant aquelles tecles va descobrir que es generaven uns sons. De nou, la màgia. "Quan vam marxar, vaig dir a la meva mare si podíem tornar a casa de la senyora Pepita per fer música xinesa, perquè a mi allò em sonava a xinès". A través del piano, el petit Albert Guinovart va descobrir la manera de connectar-se i comunicar-se amb el món. Una relació que va seguir anant a classes particulars, per després entrar al Conservatori del Liceu de Barcelona i, acabada la carrera, marxar a Londres a seguir els estudis amb la pianista i pedagoga Maria Curcio. Era inicis de la dècada dels 80. A la capital britànica no només va perfeccionar la seva tècnica com a pianista de clàssica, sinó que, en una ciutat en ebullició, també va entrar en contacte amb tot d'expressions culturals que a Barcelona tan sols s'intuïen: la música funk, la new wave, el punk... L'Albert Guinovart escoltant els Sex Pistols? "Els vaig escoltar, tot i que no són dels meus preferits. Els The Clash, també. Però m'agradaven més bandes com els Stranglers o The Smiths. Però a Londres vaig descobrir molta música funk".
De sortida m'ho vaig pensar, era molt jove i encara no havia compost res professionalment. Però era una oportunitat que no podia dir que no
Va ser a Londres també on va rebre una trucada d'una amiga explicant-li que Dagoll Dagom havien obert una convocatòria cercant compositors per posar música al seu pròxim espectacle, un musical inspirat en l'obra d'Àngel Guimerà Mar i cel. "Tenia una amiga del Conservatori del Liceu, la Isabel Soriano, que havia entrat a formar part de la companyia. Va ser ella la que em va avisar que estaven fent proves". L'Albert Guinovart s'hi va apuntar. "La prova consistia a fer un cor i una ària. Ho vaig gravar amb un piano i un quartet de veus i me'n vaig tornar cap a Londres". Dos mesos més tard va rebre una trucada que no s'esperava. L'havien seleccionat per compondre la música de l'espectacle. "De sortida m'ho vaig pensar", confessa. "Era molt jove i encara no havia compost res professionalment. Però era una oportunitat que no podia dir que no. En una setmana, vaig anar a veure tots els musicals que hi havia a la cartellera de Londres. La meva sort va ser que Dagoll Dagom volien fer un musical de l'estil dels Miserables o El fantasma de l'òpera, musicals, com s'acostuma a dir, operístics. Em va anar perfecte, perquè si hagués hagut de fer cançons pop, potser no ho hauria fet bé. Això sí, tot i l'èxit, després de compondre Mar i cel vaig estar quatre anys sense trobar feina".
Una història apassionant
Gairebé 40 anys després d'aquella primera estrena, comiat dels escenaris de Dagoll Dagom, Mar i cel s'ha tornat a estrenar amb el mateix èxit, si no més, de les anteriors reposicions. "Pel que fa a l'estrictament musical, no sé quina és la fórmula de l'èxit, perquè si no, en tindria constantment". En un espectre més genèric, per l'Albert Guinovart Mar i cel funciona sobretot perquè és un espectacle molt emocionant. "La història és molt èpica. Hi ha una història d'amor apassionant amb un context històric molt bèstia. Podríem dir que Guimerà va ser un visionari. D'altra banda, el llibret de l'espectacle és fantàstic. Les lletres de Xavier Bru de Sala són molt poètiques i molt boniques. I l'escenografia de la Montse Amenós i l'Isidre Prunés amb aquell barco és espectacular. És impossible dissociar el barco de l'espectacle. L'èxit de Mar i cel és la suma de tots aquests ingredients".
Per a mi, tocar a qualsevol poble de Catalunya és igual d'important que fer-ho al Carnegie Hall de Nova York
Mar i cel no ha estat l'únic èxit, ni de bon tros, en la trajectòria de l'Albert Guinovart. En l'àmbit més popular, seves són les bandes sonores de sèries de televisió com Nissaga de poder o Laberint d'ombres; en el de la clàssica també ha assolit totes les fites que pot somiar una pianista. Una de les darreres, actuar en un recinte tan icònic per al gènere com el Carnegie Hall de Nova York. "És el temple dels temples. Al camerino, per exemple, tenen una foto del Mahler de quan hi va anar a dirigir per primer cop. Va ser bonic, però no més especial que altres concerts. Per a mi, tocar a qualsevol poble de Catalunya és igual d'important que fer-ho al Carnegie Hall de Nova York".