Albert Jané, lingüista, prosista i conegut per ser el traductor d'Els barrufets. Demà, dilluns 17 de juny, rebrà el 56è Premi d’Honor de les lletres catalanes d'Òmnium Cultural al Palau de la Música. Hem pogut parlar amb ell dies abans de l’acte. Hem repassat la seva trajectòria i les seves conviccions. Estètiques, lingüístiques i polítiques. Ara viu en una residència i tradueix puntualment noves entregues de còmics. Segueix atentament les notícies, tot i que es considera no apte per emetre judicis. Repassem també la seva tasca a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Com es troba de salut?
Malament, malament de salut. Els metges m’han d'operar aquest juliol, i en fi, ho passo malament. Vaja, tinc una certa preocupació, suposo que estaré en condicions de rebre el premi dignament.
Ja l’ha preparat, el discurs?
Les idees generals, sí. Encara no sé si improvisaré o el portaré escrit, ja ho veurem.
Per què creu que li donen el premi?
Per les tres gramàtiques. Pel diccionari de sinònims, que ha tingut una gran repercussió. La segona edició va tenir una vida precària, el van comercialitzar malament: va acabar trinada. Per sort, està digitalitzat des de fa cinc anys.
La meva obra literària ha estat molt poc divulgada. La majoria és inèdita
Es considera un prosista?
La meva obra literària ha estat molt poc divulgada. La majoria és inèdita. Contes, sobretot. Majoritàriament. També he escrit un dietari que he publicat en diversos lliuraments. La major part és inèdita.
Hi posarà remei?
Em penso que no. Tot això està molt malament. Es publica molt i els llibres tenen una vida molt efímera. Mai he anat a oferir un llibre. Potser algun, algun llibre de contes. He escrit molt per encàrrec.
Aprofitarà el discurs per fer alguna reivindicació?
Estic a punt de morir. El premi m’ha sorprès, estic molt satisfet. Potser sí que serà l’ocasió perquè em publiquin la meva obra inèdita.
Estic a punt de morir. El premi m’ha sorprès, estic molt satisfet. Potser sí que serà l’ocasió perquè em publiquin la meva obra inèdita
Vostè se suma a una tradició de filòlegs que han rebut aquest premi.
El més recentment va ser en Joan Veny i Clar, gran dialectòleg mallorquí. Abans per exemple, li havien donat a Joan Solà, i al doctor Antoni Maria Badia i Margarit. Evidentment, també a Joan Coromines. I n’hi ha d’altres, és clar.
M’agradaria preguntar-li per altres filòlegs. Què em pot dir de Joan Solà?
Bé, era un gran lingüista, evidentment. Jo crec que Joan Solà al principi tenia una posició una mica rebel que després va anar abandonant. En aquella època hi havia el fet, com jo mateix, que no procedíem d'un món acadèmic: se'ns mirava una mica amb complaença. Però això va anar desapareixent. En Solà al principi tenia unes posicions crítiques, que en acabat, en cert moment, les va abandonar. Va tenir una visió molt més àmplia de la llengua, va comprendre què era el que importava. Em va entristir molt el seu traspàs l'any 2010.
Josep Ruaix?
Un gran coneixedor de llengua, i tant! Estem en contacte molt sovint. Discrepem molt poc. N’he après molt d’ell. Un gran coneixedor de la llengua. Hauria de ser membre de l’Institut d'Estudis Catalans. Vaig proposar-lo com a membre de la secció filològica de l'Institut, però no vaig tenir èxit.
Quines faccions integren la secció filològica?
Bé, l'Institut està format per moltes seccions. La secció filològica, concretament, està integrada per membres que representen perfils diferents. Actualment, n’han aparegut de nous com el de gènere, que em fa una mica de gràcia. Sempre ha tingut molta importància la territorialitat, diguem-ne: l’hel·lenisme, la comunicació…
Aquesta acusació de lentitud i d'estar encarcarats, d'estar fossilitzats, és una acusació permanent i totalment injusta, feta per gent que no coneixen la realitat
S’ha criticat a l’Institut perquè els que l’integreu sou molt grans i sou lents a introduir canvis.
Lents, jo crec que no. De fet, des de sempre hi ha hagut una crítica de portes en fora de l'Institut i de la secció. I aquesta acusació de lentitud i d'estar encarcarats, d'estar fossilitzats, és una acusació permanent i totalment injusta, feta per gent que no coneixen la realitat. Després trobes que quan l'Institut pensa en les decisions; els marrameus, es queixen. A mi no m'ha preocupat mai, aquesta qüestió. Penso que és molt normal de portes en fora, jo sempre els veig així. Sobretot, per part dels periodistes. Em sap molt de greu haver-ho de dir, però els periodistes s’han referit a l'Institut, a la secció filològica, com una cosa momificada. “Momificada”, Mare de Déu. La crítica és injusta. La secció filològica té dues tendències o idees oposades, contradictòries: les de mantenir o les d'haver d'actualitzar. Actualitzar la normativa vol dir acostar-nos al castellà. Moltes vegades és així.
Vostè creu això?
Molt sovint, sí.
La sintaxi, també?
Amb la sintaxi també, sí.
La simplificació dels diacrítics a què respon?
Aquesta qüestió venia del plany de molta gent que deia que era molt difícil aprendre’ls tots, i semblava que havia de ser més senzill. Aquest plany l'he sentit sempre. Vam fer cas i vam simplificar. Aquesta simplificació no plau a tothom. Jo al principi no vaig decidir-me per una simplificació tan dràstica.
Les lletres haurien de ser la funció essencial de l’escola
M’imagino que segueix les notícies.
Bé, jo ja no puc dir gran cosa. Estic aquí en una residència. I estic tancat en semipresó. Sí que segueixo les notícies. Això sembla una cosa negativa. A l'escola, la literatura s'ha de conèixer bé. Què s’hauria d’ensenyar a l’escola? La dietètica, el cinema, el teatre, la moda... Però per mi les lletres haurien de ser la funció essencial de l’escola.
El futur a les aules afectarà la llengua?
Una cosa és que no s'ensenyi, però l'acaba aprenent tothom. Com conduir.
El seu context personal era diferent.
Absolutament diferent, sí. Jo vaig anar a estudi abans de la guerra. Vaig aprendre a llegir i les quatre regles. Després vaig anar a escoles mediocres. A partir de l’any 46 vaig acabar el peritatge mercantil i vaig desenvolupar un altre camí. Els professors ara tenen molts problemes. Abans era la televisió, ara són els mòbils. L’altre dia vaig veure unes noies, familiars meves, de menys de dinou anys. Els hi vaig demanar: "Quantes hores dediqueu al mòbil?". Quatre o cinc al dia, van respondre. I vaig tornar a preguntar: "Em sabeu dir el nom d’un poeta català? Sabeu qui és Espriu?".
I què en pensa?
Bé. De qui és la culpa?
S’ha considerat un home d’esquerres?
Sí. Em sembla que sí.
Primer era la qüestió social: els problemes econòmics, socials. I després ja en parlarem de la llengua. Això és una fal·làcia com una casa
Històricament, li fa algun retret a l’esquerra per la qüestió lingüística i cultural?
Bé. Sí. És complicat. Però l’esquerra s’ha envoltat d’un cert lerrouxisme. El primer que s’ha de resoldre és la qüestió social, diuen. I molts hi han caigut. Primer era la qüestió social: els problemes econòmics, socials. I després ja en parlarem de la llengua. Això és una fal·làcia com una casa.
S’ha oblidat una tradició d’esquerres vinculada a la cultura? Penso en Andreu Nin.
Sí, segurament. Penso en Rafael Nogueras Oller, que va escriure Les tenebroses. Ignasi Iglesias en teatre. Un personatge del qual se’n poden dir moltes coses és Salvat Papasseit. Vaig sentir a dir que era el millor poeta català de tots els temps. És un gran poeta, però dir això és una barbaritat. “Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.” Oi tant, sí senyor. Fins i tot s’ha dit que és un poeta ignorat i oblidat. Això s’ha dit per gent responsable. Però com és possible? Hi ha una tendència, generalitzo més, quan parlen de l’oblit. Què vol dir? Oblidat per qui? Josep Maria Jujol, arquitecte, també es diu que està oblidat. Ambrosi Carrion, oblidat? És clar, la pregunta és: oblidats per part de qui? Jo diré el següent: a Catalunya hi ha 300 poetes dignes de ser recordats. Diria que el Pare Massot se’ls sabia tots 300. La pregunta també és: la gent quants poetes coneix? Potser cinc o sis. Set o vuit. És clar.
És una responsabilitat política?
Jutjar els polítics s’ha de fer amb coneixement de causa. I jo no ho faré mai.