La gran substitució (Angle Editorial) és la darrera novel·la d’Albert Pijuan. Per a qui encara no el conegui, és aquell escriptor que fins ara posava pocs punts a les seves novel·les. Més pistes. També és l'autor de Tsunami (2020), novel·la que va merèixer el XXX Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, el Premi Finestres de narrativa 2021 i el Premi de la Crítica 2021 (enguany també ha guanyat el Premi Llibreter en la categoria d'infantil i juvenil de literatura catalana per la seva novel·la I diumenge, meteorit). Destil·lant la seva molt característica ironia fina i verb superdotat, en el seu nou relat —novel·la que ell mateix confessa que va començar a prendre forma molt abans que ens atrapés el Tsunami— Pijuan reflexiona sobre la identitat, el llast de la parentela i les noves deïtats en l'era contemporània.
Hi ha molts protagonistes en aquesta novel·la. Podem no desvelar coses que el lector ha d’esbrinar, però hi ha dos noms de personatges reals que hi tenen molt de pes: un és Dino De Laurentiis.
De Laurentiis és el darrer gran productor de cinema. Aquell que decidia les pel·lícules que volia fer i, després, cercava un director i un guionista. Parlem de l’època clàssica de Hollywood, en la qual el productor era l’autèntic creador i ideòleg. Ell tenia el concepte i muntava un equip que s’ajustava al projecte. El que fa amb David Lynch és fascinant. Està en un pou després de fer Dune, que tranquil·lament el podria haver enfonsat per sempre més, i De Laurentiis li ofereix tot el seu patrimoni perquè faci Blue Velvet, i a partir d’aquí remunta.
L’altre gran personatge de la novel·la és Nicolas Cage.
El títol original condicionava més la lectura. La gran substitució acaba fent referència a la batalla per la identitat i se li suma l’element virtual que hi ha en l’ambient de la novel·la. Un nou joc d’identitat. Nicolas Cage en realitat es diu Nicolas Coppola, aquí ja hi ha una primera capa d’identitat. Sempre he pensat que els actors tenen greus problemes d’identitat, perquè han d’assumir-ne massa, d'identitats, moltes més de les pot ser una persona. D'altra banda, en el títol també ressona la idea que tota persona és un intèrpret de la seva vida. I apareix el tema de la conspiranoia de la substitució racial. Però això ja és una construcció meva, per accelerar aquesta idea de batalla per la identitat; en aquest cas, col·lectiva.
Aquesta novel·la és un joc fascinant, un metajoc, gairebé; perquè hi ha un joc dins del joc, dins del joc.
Hi ha una xarxa que fa que passis per tots els temes, però no hi ha una estructura clara. Fins ara, tot el que havia escrit era més lineal, més net. Aquí he jugat al màxim amb la llibertat de saltar d’un tema a l’altre. He volgut crear la imatge del laberint, generar la desorientació. És un laberint argumental: arribes a la pàgina cinquanta i ja no entens qui és qui. A més, hi ha tanta informació que pot fer la sensació que no te la creus i, per tant, no acabes aprenent, sinó posant en qüestió coneixements previs que tu mateix podies tenir sobre aquests temes.
Els actors tenen greus problemes d'identitat
Un d'aquests temes, segurament el més central de la novel·la, és el de la identitat col·lectiva i individual.
Les conspiranoies em semblen fascinants. Són un joc totalment postmodern de distanciament de la realitat. Cada cop estem més tancats amb els nostres solipsismes. A més, he posat un narrador poc fiable, que agreuja el fet que tot el que ens explica ens allunyi encara més del relat. He pensat molt en El que resta del dia, de Kazuo Ishiguro, un narrador que t’explica una pel·lícula i que no és fins més endavant que t’adones que ell està al servei col·laboracionista nazi. El xoc entre discurs i realitat aquí és brutal.
Una altra substitució és capil·lar. De fet, és molt important perquè és on passa gran part de la novel·la i on hi ha el joc de màscares.
Les intervencions d’aquest tipus, capil·lars, es fan a Croàcia, Turquia, Sud-àfrica. Allà s’hi fan intervencions barates o que necessiten una legislació laxa. I això m'anava bé, perquè també m’interessava la idea de frontera. I, igualment, el tema de la identitat dels Balcans: com a poble van matant-se des de fa una estona. Però el conflicte de qui soc i com em presento es basa en la idea de Miami Platja. Un poble esquizofrènic del Baix Camp.
He volgut crear la imatge del laberint, generar la desorientació
Parlem de les temporalitats. A la novel·la, s’entrellacen moltes d’elles. Això m'ha portat a Tsunami, en la qual utilitzaves altres tècniques. Per què aquí tot sembla més confús?
A la novel·la s’hi entrellacen temps, a la clínica i el temps narrat. Hi ha uns articles, que són els que es troben a l’inici del llibre, que quan escrivia s’entrellaçaven amb l’escriptura. Són uns articles fundacionals d’una secta, però per no fer spoilers, ho deixem aquí; però que apel·len a diverses temporalitats. Havent-hi això, hauria estat gratuït deconstruir la llengua com havia fet a Tsunami amb els diàlegs. Aquest cop sí, però, he volgut marcar el diàleg amb el guionet. Encara que sigui absurd, penso que a les novel·les s’està perdent el guionet quan obrim un diàleg. Sigui com vulgui, les històries que formen La gran substitució no funcionen separadament. Hi ha una peripècia, i d’aquí hi van totes juntes. La cerca de l’altre suposat farsant aterra tot el que he anat pensant. L’argument acompanya el lector per conèixer tot l’imaginari de la novel·la.
Parles molt d’argument, és a dir, les idees i com després es construeixen amb una trama i amb un estil.
A mi els arguments em preocupen molt. Els meus i els dels altres. Penso que en general estan una mica desatesos en el món literari, però són crucials perquè és com dones la mà al lector. I l’acció en si diu coses. Significa coses. Moltes vegades no ho separem de la descripció o explicació del que significa l’acció.
Les conspiranoies em semblen fascinants. Són un joc totalment postmodern de distanciament de la realitat
Hem parlat poc d’estil, però m’agradaria saber si creus que aquesta és una novel·la grotesca.
He intentat apujar el to grotesc d’algunes escenes, sí. Nicolas Cage ara és un objecte de riure. Tot i fer pel·lis boníssimes, segur que la gent el coneix més pels mems. Trobo que és un grandíssim actor. Un actor que encarna com ningú el tipus de peripècies que són patètiques per definició, en el sentit més estricte del terme. D’aquí la meva fascinació per Nicolas Cage. De fet, per documentar-me, vaig mirar-me totes les seves pel·lis amb una llibreta i ho anava anotant tot.