L'antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), autor d'alguns dels èxits més sonats de la literatura catalana, com La pell freda, Pandora al Congo o Victus, s'ha proposat descobrir, amb les eines de l'estructuralisme, com funciona el fet narratiu. D'aquesta aventura iniciada durant el confinament n'acaba de sortir un mètode –el Papitu– que desgrana a Les estructures elementals de la narrativa (La Campana), el seu darrer llibre, i que farà que no llegim una novel·la o mirem una pel·lícula o una sèrie de la mateixa manera.

L'escriptor Albert Sánchez Piñol/Sergi Alcàzar

Des del títol homenatja a Claude Lévi-Strauss i l'antropologia estructuralista.

Llibres de l'estil com s'escriu una novel·la n'hi ha molts, però el meu llibre és una altra cosa més profunda i penso que nova: una visió antropològica del fet narratiu. En mi conflueixen el fet que sóc narrador i vinc de l'antropologia. Aquesta unió fa inevitable que m'ho plantegi en aquests termes. I aquesta visió del fet narratiu, no des de la sociologia, la psicologia, la filologia o el periodisme, sinó des de l'antropologia m'ha ensenyat moltes coses i em sabia greu quedar-m'ho jo. És un coneixement que vull posar a disposició dels escriptors i, especialment, dels lectors, perquè gaudeixin encara més del que llegeixen.

Explica al llibre que trobava a faltar un sistema, una estructura clara i un debat sobre el fet narratiu, fins i tot quan preguntava als seus referents.

Les rodes rodolen i ningú es planteja què és el moviment. Com a antropòleg em plantejo que és la narrativa. L'antropologia estructuralista considera l'estructura com un conjunt d'elements articulats lògicament. Aplicant-ho al llenguatge, tots els elements d'un discurs estan relacionats entre ells. No hi ha un element que derivi més del llenguatge que la narrativa, per la qual cosa podem deduir d'una forma racional que hi ha un conjunt d'elements articulats en el fet de narrar. A partir d'aquí si podem fer anàlisi sintàctica d'una frase, que per mi són equacions intel·lectuals, per què no podem analitzar un relat? Es tracta, doncs, de descobrir quins són aquests elements. Fa trenta anys que vaig estudiar antropologia i que vaig començar a escriure, però ara amb la Covid, he trobat el moment d'escriure això que vaig començar a pensar llavors i a comunicar-ho. Especialment als lectors, que gaudiran aplicant-lo.

No hi havia precedents?

Que jo sàpiga no existeix una definició depurada dels elements del relat tal com jo ho plantejo. Hi havia una nomenclatura molt difusa. Per vergonya dels literats, qui més ha esporgat això ha estat la indústria audiovisual. Els de Hollywood no s'estan per divagacions esnobs. Necessiten un gir narratiu cap a la meitat i el fan, però com que no provenen d'una tradició intel·lectual europea no se'ls ha ocorregut donar-li una definició. El que faig al llibre és donar unes definicions exactes, que no defenso com a articles de fe, però que són els que he pogut depurar de la millor manera, fins que algú les rebati i superi. Si algú em diu que no funciona, serà molt útil per a mi, perquè podrem trobar una definició millor. No és per posar-me floretes, però aquest discurs no el sento per enlloc i em sembla que és una espècie de progrés intel·lectual rellevant. Això sí, està fet fora de l'acadèmia, perquè n'estic fora i passo, i té un esperit divulgatiu, per tothom. Hi confio molt.

Presenta el llibre tot dient "aquest llibre no explica com s'escriu una història, aquest llibre explica com s'escriuen totes les grans històries".

Totes! (riu) Com a frase sona ampul·losa i pretensiosa, però si veus de quin discurs estem parlant veus que no ho és tant. Estic parlant dels elements estructurals que podem trobar a tots els relats. I si ha estat així fins ara, podem preveure que el proper miler d'anys continuarà sent així. Un primer gir narratiu o un factor desencadenant sempre ho seran, sempre que existeixi la narrativa de tres actes, que és de la qual parlo. És evident que hi ha altres narratives, però dintre de la narrativa de tres actes sempre ha estat així. El més difícil era veure com funcionava, però una vegada descobert, veus que es manté en el temps.

Al llibre aplica el seu mètode, la descoberta del Papitu, a novel·les d'autors clàssics com Conrad, Kafka o Hemingway, però també a pel·lícules com Tiburón, d'Steven Spielberg.

Pots fer una anàlisi del paradigma narratiu o de l'estructura narrativa primordial, que jo anomeno familiarment Papitu, fins i tot de microrelats. Es pot aplicar a tota la narrativa sempre, com deia, que compleixi la regla dels tres actes aristotèlics. Per això no entro en la poesia, ni en el que diuen la literatura ètnica –que només tenen dos actes i explico el perquè i el com– i tampoc entro en el que fan els que jo en dic literats. Per a mi un narrador és algú que es dedica a fer relats de tres actes, mentre un literat fa altres coses. El literat s'emancipa dels tres actes, i aquí pots englobar des de Proust fins a Pla. Josep Pla no era un escriptor de tres actes. La gent es pensa que li tinc mania i no és veritat. De fet, jo crec que en Pla tota la vida va voler fer narrativa de tres actes, Papitus, i tenia mania a Rodoreda perquè no se'n va sortir i ella sí. L'estructura de tres actes no existeix perquè sí. Li dona nervi al relat.

Com dèiem, el seu és un acostament a la narrativa des de l'estructuralisme antropològic. Però, per què creu que s'ha romantitzat el fet narratiu?

És terrible! En realitat el que hi ha darrere d'aquesta polèmica és un combat entre la concepció francesa de la literatura i una altra de més aviat anglosaxona. Jo estic a mig camí. No sóc anglosaxó, sóc europeu, però n'admiro la seva capacitat racional d'enfocar la narrativa. La nostra tragèdia és que som massa prop de França i culturalment en som una província perifèrica. Les províncies perifèriques de França arriben fins a Moscou, perquè Napoleó va entrar a Espanya i a Rússia i, al contrari del que diuen els llibres d'Història, no en va sortir mai. Els francesos van cometre un error terrorífic, quan després de la Revolució Francesa omplen el buit de Déu amb la Cultura. Això té una conseqüència nefasta i és que converteix l'escriptor en l'interlocutor entre la societat i la Cultura. El converteix en un sacerdot. Shakespeare volia omplir teatres i Cervantes feia novel·les humorístiques amb putes pel mig i ningú els preguntava sobre la política de Felip II o d'Isabel I. Però després venen tota aquesta gent i diuen que els escriptors són gent molt més elevada i l'escriptor es converteix en guia moral i en un personatge esnob. Això no té res a veure amb la narrativa! Malauradament la concepció que tenim de l'escriptor és aquesta, que no és la meva. Ara, l'èxit internacional més important de la narrativa en francès del segle XX és Tintín. Un còmic i belga!

França va situar la Cultura en el buit que va deixar Déu i va convertir els escriptors en sacerdots

Albert Sánchez Piñol/Sergi Alcàzar

A vostè, però, li han demanat que escrivís articles d'opinió i que signés manifestos. Aquesta setmana mateix encapçalava el manifest d'escriptors per l'amnistia, impulsat per Òmnium.

He tingut mala sort perquè la mateixa setmana que publico un llibre on dic tot això, surto signant un manifest. Però en un país normal em demanarien que signés un manifest per salvar les foques i jo els diria que anessin a demanar la signatura d'un veterinari i no m'emprenyessin. Però estem parlant d'un país on et casquen 10 anys per pujar dalt d'un cotxe. I d'un país petit on tothom ens coneixem i alguns dels empresonats són amics meus. Si em demanen de signar un manifest per l'amnistia encara seria més esnob quedar-me a casa. Si puc col·laborar en alguna cosa, que és molt poc, ho faig perquè vivim en una situació persistentment anormal.

Diu que el relat no ens fa millors persones, sinó persones.

Això és un altre vell debat que jo creia que estava superat, que és la idea que els clàssics i la cultura literària ens fan millors. I aquest és un vell debat que va quedar superat després del nazisme, quan vam veure molts dels que van crear Auschwitz eren gent amb una cultura clàssica notable, que havia llegit Schiller i escoltaven Mozart. Però parafrasejant Azaña quan deia que la República no feia millors persones, sinó persones, la cultura no ens fa millors persones. Ens fa persones. Entenem el sentit moral a través de la narrativa i fins i tot a la Bíblia els profetes usen recursos narratius. La narrativa ens fa humans, que és superior al concepte de ser bons o dolents. A més, jo he viscut a la selva amb els pigmeus que no han vist un llibre a la seva vida i no m'he sentit mai sol. En canvi, a la selva humana m'he sentit moltes vegades sol!

Segons escriu, a l'origen de qualsevol història hi ha o bé el xamanisme o bé la mediumnitat.

Només per això ja valdria la pena publicar aquest llibre. Que jo sàpiga, ningú s'ha parat a pensar en això. Aquesta és la gràcia de l'antropologia, que t'explica que l'ésser humà només ha dissenyat dos instruments d'ànima per entrar en contacte amb altres realitats. El primer va ser el xamanisme, que neix a Sibèria, que és la capacitat d'alguns individus de sortir del seu cos, contemplar altres realitats, tornar i explicar-ho. El segon invent és semita i és invers: no ets tu que surts a buscar altres entitats, sinó que aquestes entren dins tu. Aquest és el geni del judaisme, que és Déu qui et ve a buscar. Aquests dos sistemes són a l'origen de tots els processos imaginatius. La imaginació no és una cosa abstracta, sinó que surt d'aquests dos sistemes. La meva aportació és que els dos processos de creació d'imaginació són tan potents que han creat tot els arguments del món. Totes les històries que hem creat i crearem tenen dos arguments: o bé algú o alguna cosa va o bé algú o alguna cosa ve. I després hi ha la suma dels dos, un relat que pot ser xamànic i mediúmic. És fantàstic!

Explica com s'escriu, però no què s'escriu.

Clar! I deixa que torni a la qüestió de l'afrancesament. És tan profund que es manifesta fins i tot acadèmicament. A Barcelona tenim escoles de tota mena, però no tenim un títol oficial reconegut de narrativa. Es diu que la narrativa no s'ensenya perquè hi ha la concepció francesa que a escriure se n'aprèn per alguna mena de miracle, com si fos l'Esperit Sant. Jo faig el mateix que un professor d'escultura. Puc ensenyar a esculpir, però no a què esculpir. No puc ensenyar què escriure, però sí quines són les tècniques i els elements estructurals que hi ha a pràcticament tots els relats i com a través de les diferents generacions que han anat aplicant el Papitu han anat apareixent nous elements, com el Midpoint, que jo no he trobat abans del segle XX. Per què no puc explicar una sèrie d'equacions intel·lectuals que al llibre mostro i demostro?

Com creu que serà rebut el llibre?

El llibre hauria de fer soroll, però en un país de sords això és inútil. El discurs afrancesat és el dominant a dins del sistema literari català: els crítics, els acadèmics, els autors que van més d'artistes. No faig servir per res la paraula artista. Som al segle XXI, els agradi o no. I al segle XXI el que hi ha és indústria. A mi em pot agradar o no, però és la realitat.

El llibre hi ha un subtext de crítica cultural important.

Vaig decidir escriure la darrera redacció durant el confinament més dur de la Covid, quan estava molt emprenyat. Sembla estrany que algú com jo que està tot el dia tancat, s'emprenyi més quan el tanquen. Hi ha una cosa que m'emprenya molt que són les capelletes. Jo no en sóc de cap, però tampoc estic en contra de les capelletes. Fixa't que l'Ajuntament de Barcelona està governat per una capelleta que es reunia en un bar i un dia van decidir que serien alcaldessa i regidors, etc., i ho són. No estic en contra de la idea de les capelletes, però sí que estic en contra del nivell de les nostres capelletes i la seva mesquinesa. 

No estic en contra de la idea de les capelletes, però sí que estic en contra del nivell de les nostres capelletes

Albert Sánchez Piñol/Sergi Alcázar

Ser fora d'aquestes capelletes l'ha afectat d'alguna manera?

Tant me fa! No em puc queixar. A mi la narrativa m'ha donat molt més que el que jo li he donat. He tingut la sort de poder viure de la narrativa. El que em treu de polleguera és quan et qualifiquen d'escriptor de gènere. Com si uns fessin alta literatura –que encara espero saber què és– i els altres una cosa menor. No entenc aquesta superioritat d'alguns, perquè no sé en què es justifica. M'agradaria saber si han fet alguna cosa semblant a Les estructures elementals de la narrativa. Per mi un escriptor no és algú que fa un article amb quatre frases enginyoses. D'escriure en sap tothom a partir dels sis anys, però no tothom sap narrar. I de narrar en tinc uns coneixements que ells no tenen.

Els lectors l'han acompanyat, però. És un dels autors més venuts de la literatura catalana.

El meu capital és tenir lectors, però per aquesta gent tenir lectors és dolent. Les elits són poques i no interessa que n'hi hagi més. Encara que després es queixin de no tenir lectors perquè diuen que la societat és inculta. Potser el problema és que no tens ni idea del Papitu! Queixar-te és molt fàcil.

Ara que hem descobert el Papitu, serà difícil no anar-lo buscant a tot el que llegim o veiem?

És un plaer! És una manera de duplicar el plaer que et permet llegir una novel·la o veure una pel·lícula. Si pots identificar el primer acte, amb tots els seus elements, o el gir de guió, o el que sigui. També defrauda més quan els elements estructurals no es compleixen. Però no ens enganyem: aquests elements hi han estat sempre, jo només els he constatat.

Per acabar: vostè com aplica el Papitu a la seva obra?

L'aplico a tot el que faig. És que és tant de sentit comú. Per exemple, el primer acte has de presentar el protagonista. Clar! I no et pots imaginar la quantitat de gent que no ho fa. Tota la vida he aplicat el Papitu, perquè no hi ha vida fora del Papitu. Admiro molt els que diuen que ells se'n surten sense aplicar-lo, però corren el risc de quedar-se sense lectors. I si algú diu que això és fer best-sellers, els puc dir que hi ha Papitus amb més continguts que d'altres, perquè jo parlo de l'esquelet del relat, no de la musculatura o la pell. El Papitu sempre ha estat allà i si jugues a la seva lliga, has d'acceptar el seu reglament. Però com dic al llibre, no és el reglament de futbol el que et produeix Messi, sinó que és precisament el reglament allò que permet expressar el seu talent en el futbol.

 D'escriure en sap tothom a partir dels sis anys, però no tothom sap narrar

Albert Sánchez Piñol/Sergi Alcázar