Albert Serra: "Per als toreros, la vida no té cap valor; per a mi, tampoc"

Des que al setembre s’estrenés a Sant Sebastià el documental Tardes de soledad, amb el consegüent premi que potser ningú esperava, es van generar moltes expectatives al voltant de l’obra d’Albert Serra. També, és clar, el debat sobre si un document així és necessari. Potser, o justament, aquesta és una de les raons per les quals el director es va embarcar en aquest projecte. Ell, tan donat a la polèmica i a l’extravagància, tornava a donar arguments tant als seus detractors com als seus fidels.

Després, un cop vist el documental, i tal com ell diu, el debat el crearan les imatges, l’experiència mateixa que ofereix aquest relat. En el fons, això no és més que cinema i, a través del cel·luloide, tot és possible. Amb tres escenaris únics: la plaça (cinc curses de braus diferents), la furgoneta que els porta i els torna, i una escena a l’hotel durant la cerimònia de vestir el torero; Tardes de soledad aconsegueix quedar-se voltant pel cap durant dies. Pel so, per l’argot, per la sang, per desxifrar claus, per les mirades, pel sentit de l’aquí i l’ara, per aquesta poesia subjacent. Sens dubte, no deixa indiferent.

Tot i que això no és cap novetat quan es tracta d’Albert Serra. El seu cinema atrevit així ho demostra. En una trobada presencial a Barcelona, el director es mostra orgullós del treball realitzat, defensant amb naturalitat els motius de tot plegat. I amb una idea que sobrevola sobre ell i sobre els toreros: la vida no val res.   

El documental, ja d’entrada, genera debat.
A veure, el debat el creen les imatges. No jo, les imatges. Per exemple, excepte algun que havia vist alguna cosa en un rodatge, cap càmera no havia vist mai una cursa de braus.

I tu?
Quan era petit, fa trenta anys, n’havia vist alguna, potser un parell o tres, però sí més que la resta de l’equip. També coneixia Salvador Boix, l’apoderat de José Tomás, que ens ha ajudat molt. I llegia literatura taurina, que és molt important. És com en el cinema, que sempre m’influïa més el que llegia que no pas el que veia. Un crític taurí que us recomano és Joaquín Vidal. Les escrivia per El País. Fins i tot té un llibre on les recopila i que és boníssim. Ara està descatalogat i s’ha de buscar a Iberlibro o a Todo Colección, però qui el busqui segur que el trobarà.

I aquestes crítiques taurines han estat la teva primera aproximació al món dels toros i la gènesi de la pel·lícula.
Jo anava llegint, però sempre tenia altres coses a fer, altres projectes. Era un tipus d’ambient sobre el qual anava donant voltes, sempre des de la curiositat, des de la fascinació, però sense cap urgència.

Em vaig endinsar en aquest món per veure què hi havia i vaig tenir la sort de trobar aquests toreros, que es van entusiasmar amb el projecte. Després hi ha la controvèrsia, però és molt superficial i ideològica

Com va sorgir el projecte de Tardes de soledad?
Va néixer a través de la Pompeu Fabra. Em van proposar fer alguna cosa entre els seus estudiants i nosaltres. L’únic interessant que se’m va ocórrer va ser aquest documental. Precisament per això, per indagar. Em vaig endinsar en aquest món per veure què hi havia i vaig tenir la sort de trobar aquests toreros, que es van entusiasmar amb el projecte. Després hi ha la controvèrsia, però és molt superficial i ideològica.

En el moment en què trobes el torero, Andrés Roca Rey, i tota la seva quadrilla, com es desenvolupa tot?
En realitat el vaig tenir a ell, i també a un altre, i a un altre… Vaig gravar diversos toreros i, inevitablement, els observava. Però ja des del principi, des del punt de vista del misteri i la fotogènia, ell era més pertorbador. Hi havia alguna cosa que mai acabaves d’entendre i era qui tenia més gràcia davant de la càmera. També vaig tenir la sort que, entre les seves imatges, hi va haver tres agafades. I, és clar, això li donava molt de dramatisme. A través d’aquestes imatges entens el perill, que a vegades passa més desapercebut. Llavors va quedar clar que gairebé, gairebé, seria un retrat d’ell.

I de la tauromàquia en general.
Evidentment, era una cosa d’alt nivell: les grans places, els millors toros i els més grans, i en això hi havia molta pressió. Era una cosa força extrema. Cinematogràficament, com més intens, més potents són les imatges. És energia i és garra.

Cinematogràficament, com més intens, més potents són les imatges. És energia i és garra

Una altra cosa que crida l’atenció del documental és com jugues amb els sons i els silencis. Quan el vesteixen, el so de la plaça i de la sorra, la respiració de l’animal…
O, per exemple, cada vegada que ell va a matar es fa el silenci. Ja sigui per la concentració o pel que sigui, hi ha uns segons amb molta quietud. Forma part d’aquesta cosa més dramàtica. I a més, com que era una cosa tan fosca, també li volia posar una mica de música.

De fet, em va fer gràcia que sonés una cançó de Jefferson Airplane, Embryonic Journey.
Sí, és clar. Del Surrealistic Pillow. De fet, vaig pagar 15.000 euros per tenir-la. Encara la vaig trobar barata. Em demanaven 25.000, però amb les negociacions es va quedar en aquest preu.

Llavors, tenies clar que hi havia de sonar.
La vaig escoltar un dia i, amb aquestes guitarres acústiques, que no són ni de bon tros aflamencades, però tenen una lleugera reminiscència llunyana, em va agradar i s’hi va quedar. Ja no podíem viure sense ella.

Hem parlat de les cròniques taurines i el documental té… literatura.
És la meva part preferida de la pel·lícula. El més inèdit i inesperat, que no vam descobrir fins després, en el muntatge, perquè mai escoltàvem els micròfons sense fils. Sentíem sons, però mai vam veure la dimensió del que es deia i que acabaria tenint la importància que té en el muntatge definitiu. Crèiem que serien converses més banals. I no, hi ha molta poesia en aquesta barreja d’anècdotes i grans frases. I també la conjunció amb allò  més banal.

Una altra cosa al·lucinant és com capteu aquesta proximitat. A les escenes de les corrides, difícilment hi ha vint centímetres entre el torero i el toro. I a vegades, com a espectador, et sents com el toro i d’altres et creus el torero.
La idea de la pel·lícula era aquesta: el punt de vista, que s’intercanviessin totes dues visions. El tema de les mirades, la del toro, la del torero. Els ulls aquí són molt importants.

Són imatges extremes, però per a mi tenen poesia. És el trànsit, el final de la vida

Inclús quan mor el toro. A mi em va impactar molt el moviment i el color de la llengua de l’animal.
Són imatges extremes, però per a mi tenen poesia. És el trànsit, el final de la vida.

Com l’arrosseguen...
Després de tanta lluita, i ja amb l’últim alè, només ets un tros de carn. Deixes de tenir transcendència.

I després, les escenes a la furgoneta, sobretot després d’acabar la corrida, amb aquella tensió… El torero està en trànsit, mut, només li preocupa com apagar la llum que hi ha a l’interior.
És que tots els toreros són més introspectius que els de la quadrilla. És qui se la juga i sempre té una altra perspectiva. Amb ell vam tenir sort perquè era el més fotogènic, i la quadrilla tenia aquesta imaginació verbal. A més, eren molt fanàtics. L’Antonio Chacón és molt fanàtic, el Viruta també ho és. Tot, allà, ressona amplificat.

Em va sorprendre la importància, en aquest context, de l’elogi. Tot el temps són elogis. Hi ha un moment en què li diuen: “Quin ésser humà més gran!”.
No, perdó, sobrehumà (riu). I diuen: “Haurien d’estar orgullosos la teva família, els teus amics, la teva quadrilla, la teva gent, el teu poble…”.

Tu, clar, quan et trobes amb això, penses que has trobat or.
La sort somriu als audaços.

La corrida és com una metàfora, una mena de ritual simbòlic de coses. I com que menysprees la vida, la metàfora és que aquesta té un final

O aquella frase en què diuen: “La vida no val res, aquest és el preu!”.
La corrida és com una metàfora, una mena de ritual simbòlic de coses. I com que menysprees la vida, la metàfora és que aquesta té un final. I que s’ha d’acceptar amb la seva finitud i les seves imperfeccions. Així que, si no la menysprees, no pots fer res gran amb ella, amb la vida. Per a ells, pot semblar una mica ridícul, perquè el que fan és torejar, però és aplicable a qualsevol situació. La conservació de la vida, per a ells, no és res. No té cap valor. Per a mi, tampoc.

Tampoc?
No sé, però ara encara n’estic més convençut. Perquè m’ho han explicat ells. I ha estat amb fets.

Què has après fent aquesta pel·lícula?
El que més m’ha impressionat és el valor del torero i el seu compromís. El que més. Hi són sempre, sempre, sempre… No defalleixen. Té altres mancances, el torero, ha de clarificar altres coses. Per exemple, definir quin tipus de torero vol ser.

I definir, també, l’objectiu.
El compromís el té, l’actitud també, les aptituds i el talent. Ha de definir si vol ser més comercial, trobar una personalitat més pròpia, tenir més o menys puresa, més o menys èxit. Són coses que els passen a tots els artistes.

El públic molesta. Tens accés al millor torero amb les millors càmeres i resulta que ara et posaràs a filmar el públic? No, home, no, amb aquella cara de babau i vestits de manera horrible

I abans de començar a produir el documental, tenies clar que únicament volies la plaça, la furgoneta i l'escena a l'hotel vestint el torero, sense la presència del públic i tot el soroll que hi ha al voltant?
Sens dubte. El públic molesta. Tens accés al millor torero amb les millors càmeres i resulta que ara et posaràs a filmar el públic? No, home, no, amb aquella cara de babau i vestits de manera horrible.

Un altre aspecte destacable és que, en plena faena, els de la quadrilla estan preocupats per la crítica, pel que es dirà després a les cròniques.
És la pressió artística que tenen. A més, el torero principal és més jove i, tot i que és el número 1 i tothom diu que és un gran torero, té una gran inseguretat, que en el fons és la de tots els artistes. No és una qüestió objectiva, no és com aquestes empreses d’Internet on com més clients tens, més diners generes, i amb això ja queda comprovat que ho fas bé. Aquí, encara que siguis el número 1, et poden dir que no tens prou art.

I ja per acabar, aquest documental es pot interpretar també amb un rerefons polític. De fet, una part de la dreta se n’ha apropiat. Com ho veus?
És que, apropiat, no sé què vol dir. A veure, els interessa, perquè és un tema que toca la qüestió de la tradició. La pel·lícula l’únic que fa és aproximar-se a aquest món i a la seva preservació. I aquesta aproximació és d’una manera molt més complexa. I si això ajuda a tenir-ne una comprensió millor amb un objectiu estètic, això ajudarà a la qualitat de la mateixa. A mi m’és indiferent, no puc impedir que els agradi. Què vols que et digui jo? O el que has fet tu, que no tenies una opinió preconcebuda, i el que has fet és anar-la a veure. Per això pagues una entrada. Per això i perquè és una cosa que no podran veure de cap altra manera.