Fa alguns anys, l'a dalt signant va coincidir en el paper de jurat d'un festival ja desaparegut amb un cineasta d'interessantíssima trajectòria que estava a punt de veure com li canviava la vida. En una lúdica pausa en la tasca que ens portava a aquell certamen, el departament de màrqueting de Warner va llançar el tràiler de la pel·lícula que anava a estrenar en unes setmanes: La Isla Mínima. "Ens ha quedat entretinguda", deia sense aixecar la veu, aliè al gairebé immediat èxit de públic i als molts premis que el consolidarien com un dels grans cineastes del país. Dues pel·lícules i una sèrie més tard, aquesta mescla de pudor i modèstia segueix allà. El seu privilegiat estatus també: Alberto Rodríguez (Sevilla, 1971) presenta pel·lícula —Modelo 77— i inaugura el Festival de Sant Sebastià 2022.
"Crec que el pas per Donosti li ha provat sempre molt bé al cinema que he fet. Hem anat diverses vegades al festival, hem guanyat premis importants... tres actors s'han emportat la Concha de Plata amb pel·lis nostres: Ballesta amb 7 vírgenes, Javi Gutiérrez amb La Isla Mínima i Eduard Fernández amb El hombre de las mil caras", recorda. "I si veien Model 77 en la sessió inaugural, que sempre és una pel·lícula potent, doncs a mi em semblava formidable, clar (rialles). Allò de no anar a concurs m'importava bastant menys, quasi que millor, així anem sense nervis". Els que no ha perdut són els de llançar la pel·lícula al públic: "Aquests sí els tinc, els lògics de l'estrena. No n'aprenc, una setmana abans de l'estrena ja començo a posar-me molt nerviós", confessa.
Amb una filmografia d'inqüestionable solidesa a les seves esquenes, el cineasta andalús és conscient que les seves pel·lícules aixequen l'expectació del professional reconegut i aplaudit, encara que ell, des del seu racó a Sevilla, no participi massa dels moviments que obliga la indústria des de Madrid. "És cert que visc bastant desconnectat del món del cinema més enllà dels companys que tinc aquí a Andalusia", afirma entre rialles. "M'agradaria que aquesta expectació fos allà, em semblaria fantàstic. No sé què es diu en els cercles importants del cinema, però clar que espero que el públic, que al final és per a qui treballem, s'interessi per aquesta història".
La història en qüestió és apassionant: Model 77 comença amb l'entrada a presó de Manuel, un jove que els funcionaris reben amb una pallissa quan aixeca la veu, demanant un matalàs en condicions i una dutxa. Estem en plena Transició i entre les parets de la Model barcelonina, i la seva situació és la mateixa de tants d'altres: alguns són entre reixes per delictes més o menys greus, de sang o no. Molts han acabat a les cel·les de l'històric centre penitenciari per les seves idees polítiques, per aixecar la veu, o per aquella repugnant Ley de Vagos y Maleantes amb què el Franquisme eliminava de l'equació homosexuals, captaires o toxicòmans. El protagonista del film, que interpreta Miguel Herrán (aka Río a La Casa de Papel), ha acabat a la garjola per un presumpte delicte d'estafa. Explica el director: "Hi ha molt poques trampes narratives, no som davant de la típica pel·lícula del fals culpable, aquí sabem que Manuel ha fet alguna cosa però ves a saber el què. És el que passa a la presó, que mai no saps què ha fet el company." Com escoltarem en pantalla, preguntar-li a un pres per què està tancat és de mala educació.
Vam topar amb la història d'una fuga històrica de la Model; ens va cridar molt l'atenció la imatge de 45 persones sortint de sobte de les clavegueres en ple centre de Barcelona
Després de perdre la llibertat, Manuel coneixerà el seu company d''habitació', un veterà de tornada de tot amb qui xocarà al principi. "Una de les claus de Modelo 77 és la relació d'amistat que es desenvolupa entre ambdós, aquesta possibilitat de trobar la solidaritat en les pitjors situacions." Aquest suport, aquesta solidaritat inesperada, troba la seva màxima expressió en el gran tema de la pel·lícula: la feina incansable de la COPEL (Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita), una organització dels habitants dels centres penitenciaris que lluitava per tenir unes condicions de vida dignes entre reixes. "Aquest és un projecte que ve de lluny, després de rodar 7 vírgenes. Vam topar amb la història d'una fuga històrica de la Model. Ens va cridar molt l'atenció la imatge de 45 persones sortint de sobte de les clavegueres en ple centre de Barcelona, escapades de la presó, en plena Transició... era una cosa molt singular, estranyíssima. Després vam conèixer l'existència de la COPEL, aquesta espècie de sindicat de presos, i tota la feina que van fer fonamentalment els anys 1977 i 78. A molta gent no li sonarà de res la seva existència, i això mereixia ser explicat, allà hi havia el cor del relat: en el moment en què semblava que més llibertat hi ha hagut en aquest país, les presons van ser l'últim racó al qual va arribar la Transició. Ens interessava aquesta lluita per una cosa tan noble, i utòpica, com la justícia: entesa com a justícia social, aquesta oportunitat de començar de zero per a un país, però per a tothom".
A quatre mans juntament amb Rafael Cobos (el seu coguionista habitual i col·laborador gairebé inseparable), si Alberto Rodríguez ha demostrat alguna cosa en els seus últims treballs és un insòlit domini de l'ús de les estructures i les narratives de gènere, bàsicament el thriller, per fer un crític retrat sociopolític de determinats moments de la història recent d'Espanya. Passava a Grupo 7, a La Isla Mínima, a El hombre de las mil caras, fins i tot (uns segles més allunyada en el temps) a la sèrie La Peste. Apunta el cineasta: "Crec que Modelo 77 és més difícil d'encasellar. Perquè podríem parlar de drama carcerari, de pel·lícula de fugues, o de cinema de protesta social... però jo no acabava d'encaixar-la, més enllà de pensar que aquí el més important era el retrat de personatges, i el viatge que fan, fins i tot els més secundaris. I la història d'amistat, clar. Alguns elements de la pel·lícula sí que es deuen als mecanismes del gènere carcerari, però la major part del que succeeix es basa en fets reals, o en fets que ens van explicar com a reals".
Quan semblava que més llibertat hi ha hagut en aquest país, les presons van ser l'últim racó al qual va arribar la Transició
El llarguíssim procés d'escriptura va portar Rodríguez i Cobos a entrevistar-se amb desenes de presos de l'època, també, per exemple, amb dos dels membres del grup teatral Els Joglars, que van patir les ires del règim després d'estrenar La Torna. I en la seva recreació històrica, i la seva mirada indissimuladament crítica, brillen un parell de moments que per si sols mereixerien una pel·lícula: la ja comentada fuga per les clavegueres i aquell moment en què 200 presos es van posar d'acord per fer-se profunds talls als braços com a protesta. "Aquesta imatge dels interns tallant-se per aconseguir que entressin a la presó periodistes, fotògrafs i metges, per poder explicar les terribles condicions que patien diàriament... això, que va passar així, ens obligava a fer-nos moltes preguntes que tenen a veure amb el moment històric, i clar que en aquest sentit hi ha una mirada crítica, un esperit crític. Si falten mirades crítiques en el nostre cinema? No puc parlar pels altres, però nosaltres sí que tenim un punt de vista polític. I amb polític em refereixo que la pel·lícula convida a la reflexió, més que una altra cosa. Per què això era així? Per a què serveix la presó? Podríem arribar als nostres dies: per a què carai serveix tenir gent tancada, i qui són els que estan tancats? La pel·lícula conté totes aquestes preguntes, que l'espectador es faci les que vulgui, però el cert és que, en aquell moment, a la presó hi havia homosexuals, metges per pràctiques avortistes, presos polítics, persones que no havien comès cap delicte més enllà del que els havien volgut imputar..."
Hi ha una frase cap al final del relat que crec que no és casual i és molt significativa, fins i tot diria que molt vigent: "Aquest és un país per als fills dels amos, i res no canviarà".
Bé, té molt a veure amb l'esperit crític en la mirada cap aquell moment històric. Però no oblidem que continuem arrossegant-lo. Per a mi, en cert sentit, Modelo 77 parla també d'avui, d'ara. No podem perdre de vista que bona part de la nostra democràcia està basada en un pacte que es va fer quan acabava una dictadura.
I que no s'ha revisat. Sembla que seguim en una Transició llarguíssima.
Clar, és que jo crec que es va arribar a un acord amb certa voluntat d'anar actualitzant-lo, millorant, però sembla que qualsevol cosa que plantegis tocar d'allà s'equipara a saltar-se un manament sagrat. I probablement valgui la pena que es revisi amb llibertat i amb un esperit positiu. Jo no soc gens negatiu, al contrari. Crec que el que ha de venir no pot ser necessàriament pitjor, cal intentar anar a millor, a un major progrés.
Aquesta llum al final del túnel la representa el personatge de Catalina Sopelana...
Sí, d'alguna manera, el final de la pel·lícula és pura justícia poètica, i va tenir molt poc a veure amb la realitat. Volíem donar als nostres personatges una sortida a un punt de fuga esperançador, a un futur millor, encara que probablement és només una il·lusió, un efecte òptic.
Sembla que qualsevol cosa que plantegis tocar [de l'acord de la Transició] s'equipara a saltar-se un manament sagrat
Crec que en algun moment es va parlar de fer una sèrie...
Va durar una conversa. Una en quinze anys de procés. Va ser una possibilitat molt fugaç. Una pel·lícula és molt menys perible, dura molt més en el temps que una sèrie, que és un tipus de producte de consum ràpid que desapareix com el fum. És veritat que aquí hi havia prou material per fer el que vulguis, però nosaltres vam decidir organitzar-ho així.
Encara que vas rodar La Peste, i ara dirigeixes un episodi d'Apagón (que s'estrena el 29 de setembre), ets bel·ligerant amb les sèries...
Em sembla que les sèries són una altra cosa. Primer per com s'han convertit en un fenomen que no acaba de deixar pòsit, i que té unes intencions que no deixen de ser industrials. Menjar ràpid, o consum ràpid, com vulguis dir-li. Crec que el cinema ha d'aspirar a una altra cosa, a fer-se preguntes, a posar l'espectador en una experiència immersiva.
Parlem dels actors. Què buscaves amb l'elecció de Miguel Herrán?
Va ser una proposta d'Eva Leira i Yolanda Serrano, les meves directores de càsting. Buscàvem un actor d'aquesta edat i la veritat... la generació de Miguel es comença a perdre una mica.
Perquè penquen fent sèries, i tu no les veus!
Efectivament (riu). Vaig veure moltes proves, però em va fer la sensació que qui era més a prop del personatge era ell. Després vam tenir converses llarguíssimes per skype, estàvem en plena pandèmia, i em va fer la sensació que havia entès molt bé la pel·lícula que volíem fer. El que no havia vist era com de fort que estava en Miguel. A skype portava una roba molt ampla i no m'hi havia fixat, però quan ens vam trobar en persona i vaig veure aquests músculs vaig pensar que teníem un problema: als anys 70 els únics que estaven així eren Schwarzenegger i Rocky (riu). I això no podia ser, així que entre la preparació i el rodatge a Miguel li va tocar fer dieta d'amanides i pollastre per perdre aquesta musculatura. Al final crec que tot ha quedat molt bé. I després, en Miguel té una capacitat de feina, de posar-se al lloc, que és impressionant.
Soc millor espectador que director
Et retrobes amb Javier Gutiérrez, la carrera del qual va donar un gir gràcies a La Isla Mínima...
Va ser un retrobament fantàstic. Primer, perquè és amic. Encara que he tornat a treballar poques vegades amb amics que estimo molt, però vaig tenir la sensació de seguida que aquest personatge li quedaria molt bé a en Javi. Després li vam posar el postís i va començar a menjar, va fer el procés invers al d'en Miguel. Amb aquest aspecte descuidat, quan va començar a llegir els textos, bé, jo què sé, em va semblar meravellós. El seu és un treball subtil, minuciós, sord, que fa versemblant tota la història d'amistat entre els protagonistes. D'alguna manera, en el rodatge es va reproduir aquesta relació deixeble-mestre entre en Javi i en Miguel, amb una generositat d'en Javi enorme. Una mica va ser el mestre Jedi.
Acabo preguntant-te per les teves pel·lícules carceràries favorites.
Et diria que La evasión, de Jacques Becker. D'allà vaig prendre la idea del moment en què utilitzen un raspall de dents amb un mirallet per veure el que passa fora de la cel·la. És la meva pel·lícula de presons favorita, és meravellosa, com ho és també Un condenado a muerte se ha escapado, de Robert Bresson. Però també m'encanten La gran evasió, de John Sturges, o El hombre de Alcatraz, de John Frankenheimer. M'agraden molt. Ja en algun moment del procés d'escriptura de Modelo 77 es va estrenar una altra pel·li fantàstica: Un profeta, de Jacques Audiard. I fa poc vaig veure Hunger, de Steve McQueen, boníssima. I podríem seguir: En el nombre del padre, Cadena perpetua... Jo sempre ho dic: soc millor espectador que director (riu).
Tornant a l'anècdota del principi, que recorda entre rialles, Rodríguez manté com un mantra la idea que vehicula el seu cinema, adult però fet per al gaudi del públic. "Estic molt content amb la pel·lícula, la veritat és que m'agrada molt com ha quedat, i m'alegra haver explicat aquesta història. Sí, crec que és molt entretinguda i que el públic la gaudirà, està feta per a això", remata.