La literatura (i també la història) sempre és contemporània. Per llegir un text antic cal tenir prou curiositat i humilitat per acceptar-lo. I recordar que una cosa molt i molt moderna sol ser només una cosa molt i molt antiga que havíem oblidat. Des d’on us penseu que llegiu, penseu o escriviu? Sempre des d’ara i des d’aquí, demà ja serà un altre dia, ahir ja ho fou. Per molt que estudiem o que fabulem, que ens autosuggestionem, no vam ser al desembarcament de Normandia ni vam veure actuar Molière als jardins de Versalles. Precisament perquè hem llegit Kafka no el podem oblidar i és a través de Kafka que llegim l’horror infernal de què parla Dante a la Commedia, a la que antigament s’anomenava “el Dant”. Per això cal prevenir el lector quan s’encara amb una obra medieval. I especialment si és del segle XIV i és una obra mestra, un llibre gairebé perfecte. Pocs llibres tan breus condensen una tal quantitat de bellesa, d’emocions, d’interès, de capacitat de seducció com aquesta obra anònima que podríem anomenar Mossèn Galvany i el Cavaller Verd.

Per llegir un text antic cal tenir prou curiositat i humilitat per acceptar-lo. I recordar que una cosa molt i molt moderna sol ser, tan sols, una cosa molt i molt antiga que havíem oblidat

Ignoràvem que la lul·lista Lola Badia podia traduir de l’anglès mitjà dels Midlands occidentals, però és que la literatura és així.  A través dela brillant època de Bernat Metge, de la Faula de Torroella, ens deixem endur per la fascinació plàstica, per l’imperi de les coses de la que ens parla Henry James a Els ambaixadors, pel perquè de les coses que omple els primers llibres de Quim Monzó. El lector se sent fascinat per una tal acumulació d’objectes i d’individus, pel protagonisme de les exuberants vegetacions d’or i plata refulgents, de pedres i fustes precioses, pels teixits cars i sumptuosos, pels cuirs refinats i els cossos encara més refinats i frescos, pels vidres lluminosos com els caramells de gel, pels superbs palafrens, pels papagais de colors vius, pels artificis, les màgies, el luxe, la brillantor, per la desbordada sorpresa que tot s’ho menja. Sí, efectivament, aquesta època fou un barroc anterior al barroc. Però com moltes altres més anteriors encara, com quan es distingia entre àtic i asiàtic.

L’argument meravellós dit i subratllat contrasta amb el que no es diu i només s’insinua

Aquesta és la gran novel·la artúrica després de Chrétien de Troyes. Un misteriós i colossal cavaller verd irromp en la cort del rei Artús, brandant una esmolada destral. Repta els cavallers del rei perquè l’ataquin amb l’arma. Galvany accepta el desafiament i escapça el reptador. El cos sense testa la recull, aleshores, del terra i abandona la cort recordant que, en un any i un dia, hauran de trobar-se de nou en l’anomenada Capella Verda. Per trobar-la, Galvany haurà de desfer-se de la concupiscència d’una dona, la muller del castlà del castell... L’argument meravellós dit i subratllat, contrasta amb el que no es diu i només s’insinua. Perquè aquesta petita meravella és alhora una novel·la que es distancia molt i molt de la fascinació per les dones i s’esgota en l’admiració masculina, en la fortalesa musculosa i la bellesa dels mascles, en la milícia com a refugi per a una sexualitat indòmita i tan vella com el gènere humà. Efectivament, aquesta és, segons alguns lectors, una de les primeres novel·les gais, encara que no tenen res a veure ni amb E. M. Forster ni amb Marcel Proust. Més aviat amb el desvergonyiment i el goig de viure que Martorell exhibeix en retratar Plaerdemavida al Tirant lo Blanc.